BarcelonaL’atzar, o vés a saber què, ha volgut que em trobi amb el Sebas Martín molt poca estona després de l’atemptat a Charlie Hebdo. Ell, dibuixant, il·lustrador, home de còmic que es mira el món travessat sempre per la bestial fletxa de l’humor, se sent també una mica ferit. “Imagina que un dia algú decideix fotre’m un tret per ser un maricon de merda que dibuixa còmics sobre maricons de merda”. M’ho diu quan ens trobem a la cantonada del Balius. És la cocteleria de moda del Poblenou, el seu barri de tota la vida. Ocupa l’espai de la mítica drogueria del mateix nom on, quan era petit, va comprar les seves primeres pintures. És un indret emblemàtic, una institució del barri i per això encara hi ha el vell cartell de sempre, la façana i els aparadors són els originals i l’interior respira les mateixes essències del passat. Per al Sebas és important viure on viu. Conèixer tots els racons de la Rambla, poder-me explicar què hi havia aquí i allà, rememorar quan el barri estava tancat al mar. I quan va començar a imaginar mons dibuixats sobre el paper.
Com tants nens de la història de la humanitat, la seva infància va ser devorar tebeos. Capitán Trueno, Jabato, Mortadelo, El guerrero del antifaz i Roberto Alcázar y Pedrín. Com més millor, tant de la seva època com més antics, que comprava a les botigues barates de segona mà. La vocació se li endinsa de seguida amb tota l’eloqüència i el dibuix es fa corpori en forma d’historietes d’indis i vaquers als marges blancs dels diaris, amb què la mare després li embolica l’entrepà per anar a l’escola. Ni astronauta ni bomber, autor de còmic! I que ho sàpiga tothom. Ja a l’escola s’inventa Els Ximples, un setmanari d’humor protagonitzat per ell i tots els seus companys de classe.
Mai ha estat dins cap armari
Hi ha un entrebanc per tirar endavant amb la passió vital que ja té més que identificada: no existeixen encara estudis reglats en aquest àmbit. Toca doncs fer disseny gràfic i belles arts. Aprèn la tècnica, interioritza l’ofici amb tenacitat, s’atreveix amb el fanzine i l’underground. I a principis dels vuitanta fa el salt decisiu: entrar a treballar per a una editorial de revistes eròtiques li permet agilitzar i perfeccionar l’estil i la creativitat. I, amb picardia, també les llicències poètiques. A les vinyetes, picants i humides, a la rebolcada apassionada i al primer pla del polvo furtiu, el Sebas hi posa encara més sal i pebre: personatges gais ficats amb calçador que passen per allà, s’ho miren i potser emboliquen una mica la troca. Militància? Sens dubte. Ell mai ha estat tancat a cap armari. Sap que és homosexual des de sempre i ho ha viscut amb naturalitat. Fins i tot quan els embats de l’amor han sigut imprevisibles -¿poden ser d’altra manera?- i van portar-lo a enamorar-se d’una dona, casar-s’hi i conviure-hi durant dotze anys.
Bastant abans, amb divuit anys acabats de fer, assisteix a l’esclat de la sida en el seu moment més àlgid i destructiu. Explica que la seva és la generació dels despistats, els que no tenien prou informació per fer front a una pandèmia devastadora. Enterra amics i viu ben endins el dolor de la pèrdua. Mig fent broma, admet que lligava molt poc en aquella època i que per això caminava per viaranys més segurs. La sida ha sigut, esclar, tema recurrent de la seva obra. També la llibertat sexual i la reivindicació gai, però sobretot la naturalitat de l’opció vital i sentimental que cadascú decideix prendre. Una mirada no exempta de crítica i fugint sempre de la simple i plana pedagogia.
Ha sigut pioner d’un terreny artístic massa vegades silenciat. Primer en revistes del sector, com Zero, Shangay, Gai Barcelona i Nois. I també passejant-se per tot tipus d’editorials amb carpetes plenes de pàgines i tires còmiques. N’obté sort diversa, alguns cops de porta i polsims d’incomprensió.
Amb el pas dels anys, participa en iniciatives pioneres en el terreny del còmic gai com Històries de Sitges, Vacaciones en Ibiza i Kamasutra gay. La majoria publicades en català, castellà, anglès, francès i alemany. La projecció que obté li permet consolidar el prestigi de la seva firma com a dibuixant i guionista en solitari de novel·les gràfiques: Estoy en ello, Los chulos pasan pero las hermanas quedan, Yo lo vi primero, Kedada, Ideas de bombero i Aún estoy en ello.
No només ha cultivat el còmic gai, sinó també l’humor gràfic tradicional. Al diari El Observador, per exemple, amb una tira còmica setmanal. També treballa durant quatre anys de guionista televisiu per a programes com Hormigas blancas, La noria i Sálvame. Resulta un repte interessant i motivant per al seu canell versàtil i el morro fi per al traç, sempre elàstic i informe, de l’espectacle de la premsa rosa.
Avui ensenya les tècniques de la novel·la gràfica a l’Ateneu i combina la feina en una empresa d’assegurances amb la inexcusable capbussada diària a la taula de dibuix. I té un company de viatge predilecte, el seu fill Nil de setze anys. El millor personatge que ha dibuixat.
