Així és el Ramadà "en família" dels 'menes' que viuen al carrer

Un grup de noies del Raval els porten sopar per poder viure la celebració junts

A taula hi ha tots els ingredients que no poden faltar per trencar el dejuni del Ramadà: dàtils i llet per començar, la sopa 'harira' de carn i verdura com a plat principal i dos tipus de pa diferents. De postres, una adaptació a la catalana: gaspatxo i síndria. Podria ser el menú d’avui a la nit de qualsevol família de cultura islàmica que celebra el Ramadà a Catalunya, però aquest és el que van menjar dimarts, tots junts, els menors estrangers no acompanyats ('mena') i els extutelats que ja han fet 18 anys i que, actualment, viuen sols als carrers de Barcelona.

“Baixen de Montjuïc, també n’hi ha que viuen al Raval i alguns venen d’Arc de Triomf”, explica el Luciano, de l’Espai de l’Immigrant, mentre ajuda les organitzadores a servir racions. N’han preparat una cinquantena, i no en sobrarà cap perquè també en reparteixen als musulmans sense llar adults que s’uneixen a la celebració. El lloc de trobada d’aquest peculiar Ramadà en família és als jardins de Sant Pau del Camp, al Raval, i les organitzadores són l’Oumaima, la Kautar, la Marta, l'Olivera, la Lídia i el Lofty, tots ells veïns del barri.

“La idea no és donar-los menjar, sinó celebrar el Ramadà plegats i així poder-nos conèixer", explica l’Oumaima, la líder natural del grup. “De menjadors socials ja en tenen! Si venen aquí és per no celebrar el Ramadà sols, perquè són dates molt importants”, insisteix. Van engegar aquests sopars el 5 de maig, el dia en què començava la celebració, i la veritat és que la seva iniciativa ha sigut molt ben acollida.

Detectats 43 ‘menes’ sense centre a Montjuïc

Una hora abans que es pongui el sol comencen a arribar els nois. Alguns són molt petits, com l’Aiman. “Només té 9 anys; quan la policia el troba, el porta a un centre però ell se n’escapa –explica l’Oumaima–, se sent millor al carrer, diu, amb els nois més grans que també viuen així”. Només fa 17 dies que el coneix –des que van començar el Ramadà–, però s’atreveix fins i tot a renyar-lo quan el petit intenta furtar la cartera a un company del mateix grup. La bronca és efectiva, perquè el nen li fa cas i corregeix l'actitud. A l’altre costat de la taula on preparen les racions, un altre noi molt jove ajuda les noies. “És el Mohamed, té 12 anys i també viu al carrer; és un dels que més ens ajuda, no para de treballar”, explica la Kautar.

En pocs minuts els plats s’han repartit i tots esperen pacients i asseguts al parc que el sol es pongui: és el moment en què la tradició els permet trencar el dejuni. Hi ha una trentena de nois, la majoria entre els 14 i els 19 anys, i també una vintena d’adults. “Avui el sol es pon a les 21.09, ja ho saben tots”, explica el Luciano. En aquell precís moment comencen l’àpat. A poc a poc els grups es van definint i el sopar acaba sent una trobada de tres rotllanes que s’intercanvien el pa i el gaspatxo entre si. Després tocarà recollir, i també ho faran junts.

“Aquesta estona ens serveix per parlar amb ells, per saber si tenen algun problema, si estan bé o si necessiten anar al metge... Hi ha dies en què només veient-los la cara ja saps si els amoïna alguna cosa”, explica l'Oumaima durant el sopar. Ara que estudia psicologia, a Barcelona, és el segon Ramadà que passa lluny de la família: “Sempre he tingut inquietuds relacionades amb la justícia social i vaig pensar que seria una bona manera d’ajudar, i per això ho vaig proposar a les meves amigues”.

“Això no és caritat”

S’autodenominen, en broma, com 'les precàries' perquè són “treballadores o estudiants de classe mitjana-baixa”. L’Espai de l’Immigrant, que s’ha sumat a la iniciativa, destaca la capacitat d’autogestió d’aquest grup de veïns i subratlla que és la millor manera d’intervenir amb aquests nois. “Això no és caritat, perquè no va de dalt a baix”, diu el Luciano. “Elles –afegeix en referència a les organitzadores– estan construint des de baix i des de dins, i és així com surten bé les coses”.
De fet, l’única aportació de l’Ajuntament a la iniciativa és la llicència per poder repartir el menjar. “Els diners surten de les nostres butxaques i de les meves tietes, que ens hi ajuden”, explica l'Oumaima. Ella sola va recórrer els restaurants marroquins del Raval per comprar-los cada dia dues olles de 'harira', mentre durés el Ramadà. “La meva sorpresa va ser que dos restaurants em van dir que ho farien gratuïtament”, explica satisfeta.

Segons el Govern, els menors estrangers que malviuen al carrer no formen part del sistema de protecció perquè "s'hi mostren refractaris i rebutgen la intervenció" dels educadors. Comptabilitzar-los també és un repte per l'administració però, tot i que la xifra varia constantment, entre novembre i febrer el departament en va detectar 43, només a Montjuïc. “No sé com es podria fer millor; nosaltres només som gent de barri buscant solucions”, diu la Marta, una altra de les organitzadores, que assegura que l’administració “és molt freda per a ells”. Al seu costat, l’Olivera afegeix: “L’administració ha de baixar al carrer i reduir la desconfiança amb els nois; també falten molts traductors”, assegura.

Ara mateix no hi ha ningú que conegui millor els menors estrangers que dormen al carrer que aquest grup de veïns. “No podem deixar que es perdi aquesta feina; i ho han fet tot sense milions, ni policia, ni seguretat ni res”, conclou el Luciano.

Més continguts de