VIOLÈNCIA MASCLISTA

Alfons Quintà: un aïllament progressiu

El declivi malaltís i violent de qui va ser director de TV3

El suïcidi d’Alfons Quintà amb una escopeta de caça amb la qual prèviament havia assassinat la seva dona, la metge Victòria Bertran, ha fet reinterpretar de manera retrospectiva les erràtiques últimes passes d’algú que va passar de la primera línia de la prominència pública fins a un indret marginal, viscut amargament com un exili.

Qui va liderar la primera delegació d’ El País a Barcelona i es va fer conegut per unes informacions que vinculaven el cas Banca Catalana amb Jordi Pujol, va acabar sent el primer director de TV3, primer director del frustrat diari El Observador -l’intent de CiU d’arribar al públic castellanoparlant- i col·laborador de l’ Avui, quan el pujolisme hi tenia una gran ascendència.

Les obsessions

De tot en va acabar renegant, a mesura que el caràcter se li enfosquia i els seus textos -de sintaxi cada cop més entortolligada- evidenciaven grans obsessions i dimonis interiors. Com quan, en una sèrie de diversos articles al Diari de Girona, ara fa uns deu anys, defensava que els Mossos d’Esquadra eren un invent dels comunistes del PSUC per instal·lar a Catalunya un sistema polític basat en el control i el dirigisme soviètic. Persones que l’havien tractat últimament expliquen que, en l’última etapa, la recepció dels seus articles era erràtica. I venien acompanyats de trucades telefòniques angoixades: volia estar segur que s’havien rebut bé, que no hi havia cap problema, que havia de penjar perquè tenia el telèfon punxat.

Se sentia perseguit. En alguna ocasió, li havia demanat a un amic que s’instal·lés a casa seva: ell havia de marxar de viatge i temia que li robessin la documentació que guardava. Arran del seu violent final, estan sortint a la llum episodis singulars viscuts pels qui el van tractar i van tastar el seu caràcter excèntric. Un periodista explica que va coincidir amb ell en una sortida nocturna. La festa es va allargar a casa de Quintà. El reporter, en entrar al lavabo, va haver de fregar-se els ulls: hi tenia penjada una targeta de visita del seu pare, al costat d’una d’un polític prominent. Li pregunta què hi fan aquelles targetes, allà. I Quintà, desconeixent que parla amb el fill d’un dels seus assenyalats, li diu que les té per recordar-se que algun dia s’ha de venjar d’aquestes persones.

És la part més fosca d’algú que, anys enrere, havia projectat una certa imatge de genialitat. Algú del qual es diu que, quan va assumir el projecte de muntar TV3, va assegurar que no volia llicenciats en periodisme, sinó gent inquieta que hagués estudiat altres matèries. Culte i poliglot, creia en l’ofici. Però el seu caràcter excessiu el feia de difícil encaix. Les topades amb la resta de directius de TV3 per imposar la seva visió, impermeable a opinions alienes, van fer que se’l foragités al cap de només cinc mesos. D’ El Observador marxa quan tot just n’han aparegut una seixantena de números.

Procés d’aïllament

Comença llavors un procés d’aïllament i, com a periodista, troba aixopluc en mitjans hostils al catalanisme. Fins i tot participa en els actes que el PP organitza per mirar de desacreditar el Tricentenari. L’última de les intervencions el deixa molt afectat: l’han operat del cor -l’aorta- i veu la mort de cara. Cada vegada parla amb menys persones, tot i que les poques que hi mantenen contacte no sospiten del sinistre final que s’està forjant. Explica a algun dels seus amics que el persegueixen i que creu que la dona li vol fer mal.

En la seva macabra nota de comiat, diu que la seva dona el creu infidel, cosa que ell nega amb vehemència. Ella, que n’havia estat molt dependent, finalment havia decidit deixar-lo.