Beth Galí: «Igual que el ‘Posa’t guapa’, hauríem de fer un ‘Barcelona, sigues educada’»

L'arquitecta, paisatgista i dissenyadora pertany a la generació de professionals que van ajudar a transformar la Barcelona grisa del 1979 en la Barcelona guapa dels 80

Es diu Elisabeth Galí i Camprubí (Barcelona, 1950), però per a tothom és la Beth Galí, arquitecta, paisatgista i dissenyadora. Pertany a la generació de professionals que van ajudar a transformar la Barcelona grisa del 1979 en la Barcelona guapa dels 80, i que la van posar a l’escenari mundial el 1992. 24 anys després dels Jocs, Barcelona no només no ha baixat de l’escenari sinó que s’ha convertit en una celebritat global. Però com que no hi ha èxit sense efectes secundaris, la ciutat viu dins un constant debat sobre la urbanitat i els usos de l’espai públic. Hem volgut saber què en pensa Beth Galí de com ha crescut la criatura, perquè, com ella mateixa diu, “l’arquitecte ha d’emetre pensament, té l’obligació d’ordenar les seves idees amb sentit, ha de poder intervenir en òrgans de govern i decidir sobre les nostres ciutats”.

La parella copulant al metro i gravada amb un mòbil ens ha tornat a fer debatre sobre els límits de l’ús de l’espai públic a Barcelona. Què en pensa?

El primer que vull dir és que Barcelona és una ciutat fantàstica, neta, i que el turisme, per ell mateix, no molesta. Molesten els danys col·laterals com aquest, la parella que ha begut més del compte i fa l’amor en una estació de metro. Però això no deteriora la ciutat, i el que sí que la deteriora és la indústria que es lucra fent pornografia al mig del carrer o la prostitució al carrer. I el segon que vull dir és sobre la definició d’espai públic. No tot és espai privat i espai públic. Hi ha un espai híbrid. Per exemple, els comerços a les plantes baixes. Són espais privats però hi entra el públic, i és molt important que en el moment de pensar una ciutat no es pensi només en el carrer, com si fos allà, aïllat, sinó que es pensi que arriba fins a la porta d’una propietat privada on es fa una activitat pública. Pensar la ciutat en termes d’usos és pensar els usos a què es destinaran les plantes baixes. La Rambla se’ns ha escapat de les mans, però no perquè tingui un paviment defectuós o uns fanals que no fan llum, sinó perquè els usos de les plantes baixes no han sigut degudament regulats, s’han deixat una mica a l’albir del turisme. Què necessita el turisme? Souvenirs? Doncs màniga ampla amb els souvenirs. Coses així són les que fan que una ciutat sigui més o menys confortable. La Rambla, a l’Ajuntament, se li ha escapat de les mans.

Vostè, que ha treballat en unes quantes ciutats, creu que a Barcelona hi passen coses diferents?

El clima hi fa molt. ¿Als països nòrdics la gent estudia més? No, senzillament plou més i has d’estar més hores a casa, i al final t’has d’entretenir muntant mobles d’Ikea. Aquí gaudim de l’espai públic com si fos la prolongació de casa nostra. Porto molts anys treballant a Holanda i a Alemanya i tota la vida he sentit les autoritats locals queixar-se de problemes com els de Barcelona o pitjors. Però Amsterdam ho va saber fer bé, perquè van dir-se: “No podem anar contra la prostitució, però com a gestors d’aquesta ciutat intentarem que passi en uns sectors molt definits i que la gent sàpiga que si es fica al Districte Roig pot trobar drogues, prostitució i tots els conflictes”. Perquè no pots estar prohibint tot el dia, és impossible. Abans ciutat acollidora i educada que fiscalitzada. Les institucions han de saber buscar alternatives a les prohibicions. I crec que al sud no ho sabem fer. A Hamburg també passa el mateix, Sankt Pauli és un barri on a un nen de 10 anys no el deixen entrar. Hi ha activitats que cal regular, acotar, i sobretot, el que cal és perseguir els grans agents econòmics que hi ha al darrere. Els turoperadors, per exemple: jo he vist a Hamburg anuncis de viatges a Barcelona on es diu que no cal pagar nit d’hotel perquè la passaràs bevent. A qui s’ha de perseguir és als turoperadors.

Una part del turisme incorpora la suspensió temporal de la urbanitat.

Segur. Caldria pensar-ho bé, però crec que Barcelona hauria d’engegar campanyes per ser una ciutat educada. Igual com una vegada es va fer Barcelona posa’t guapa i va anar molt bé, perquè va haver-hi un contagi de façanes que es van anar rehabilitant...

¿Es podria fer un contagi d’un Barcelona, ciutat educada ?

Medellín ho ha fet i ha obtingut bons resultats. És molt difícil, és una feina a moltes bandes. Els turoperadors o hotelers podrien advertir els clients que segons quines coses facin aquí no seran ben vistos. Si no, la gent es pensa que els barcelonins som uns bàrbars que ho suportem tot.

Abans em deia que el turisme no la molesta, però passant per davant la Casa Batlló o a la Sagrada Família, ¿no té la sensació d’estar a la plaça de Sant Marc, de Venècia, on no s’hi pot fer un pas?

Totalment, perquè tampoc tenim tanta dispersió de focus d’atenció. Los Angeles ha creat elements d’atracció fora de la ciutat. Londres ha aconseguit descentralitzar equipaments musicals, literaris, d’art...

¿El debat sobre el civisme i la urbanitat és de dretes?

En civisme no hi ha dretes ni esquerres, la urbanitat és un deure que tenim els uns amb els altres en tant que ciutadans. El que passa és que l’esquerra és més hàbil (encara que no ho sembli) a trobar solucions d’urbanitat que no siguin coercitives. La dreta va més pel broc gros, prohibint, i sembla que el problema ja s’ha acabat. I no, encara és allà.

Vostès, arquitectes que van contribuir poderosament a capgirar Barcelona als anys 80, ¿tenen la impressió que la ciutat fins i tot pot morir d’èxit?

Barcelona té una embranzida tan important que no corre el perill de morir d’èxit. ¿Morir d’èxit perquè hi ha molts turistes? Morirà si els danys col·laterals del turisme no són controlats per les institucions públiques: excés de soroll, de brutícia...

En relació amb les expectatives de fa 35 anys, ¿en què s’ha quedat a mitges Barcelona?

Hi ha una cosa que em va angoixar molt, perquè jo sóc d’un període en què a Barcelona el que era públic comptava molt. Jo sóc filla de l’era Maragall, i vaig aprendre moltíssim amb ell. Deia una cosa que deien que era una maragallada, però tenia tota la raó: “Necessitem el privat, perquè és un actiu per a la ciutat, sense el privat no fem res, però l’esfera pública ha de controlar, i quan no pot controlar ha de fer veure que controla”. El poder públic ha de tenir un discurs. I aquí hi va haver un moment en què això es va capgirar per l’especulació, i era el privat qui tenia el discurs. Aquesta és l’evolució més negativa que ha tingut Barcelona, i en veiem les conseqüències ara. Als anys 80 es va obrir el port a la ciutat i ara cada vegada hi ha més tanques. Treballo a Hamburg i fan el que els dóna la gana, i tu dius: “Però l’Ajuntament no hi té res a dir?” I et diuen que no pot ser, perquè aquest és l’inversor que porta els diners. I que, si no, no ho podran fer. Aquí els operadors privats, per què porten els xavals a emborratxar-se? ¿La ciutat no pot pronunciar-s’hi? Ens ha de molestar i repugnar una prostituta que la tenen allà al carrer fent fel·lacions davant de la gent que passa i que a darrere hi ha un tio que s’esta enriquint amb això! Grans companyies de pornografia observen que la gent s’ha cansat de les pel·lícules rodades en platós i surten a buscar exteriors. I com que als EUA ja no poden rodar pornografia al carrer, vénen a Barcelona. Per què la ciutat no ha de poder impedir-ho? El mercat ens està vencent, és qui mana. És com el top manta, tu no pots anar a multar un top manta, has d’anar a tots aquells llocs entre Badalona i Sant Adrià on reben la mercaderia. El del top manta és un pobre desgraciat i qui menys hi guanya.

En resum, que no podem justificar una activitat a Barcelona només pels diners que deixa.

En absolut. Has de tenir molt clar fins on has de ser còmplice amb el mercat i on li has de posar una barrera.

Vostè viu a Ciutat Vella.

Sí, i s’hi viu molt bé. Parlo molt amb la gent del barri. Hi va haver un moment difícil quan vam passar a tenir turistes. L’Ajuntament fa una feina important atacant els efectes secundaris del turisme, com els pisos turístics. Conec gent que fa 10 anys marxaven de casa perquè a l’escala hi havia dos o tres pisos turístics i no hi podien viure. Ara han fet la normativa que els pisos turístics han de ser en blocs sencers de cases, i de seguida ha sorgit la picaresca: els propietaris d’un bloc estan fent-ne fora els veïns de tota la vida per omplir-lo d’apartaments turístics. La ciutat és molt complicada, sempre hi ha escapatòries.

Com hauria de ser la reforma de la Rambla?

Cal estudiar-ho, però ha de ser a fons, això segur. Estudiar si la ciutat accepta que no hi passin vehicles privats. Però, sobretot, preguntar-se què passa amb les plantes baixes, si s’han de donar tantes llicències del mateix tema, si cal estimular altres usos, què es fa amb tots els quioscos... S’ha de descongestionar la Rambla, s’hi ha anat abocant tot. Cal una racionalització a fons, no ens podem quedar només amb el paviment. El passeig de Gràcia no tenia aquest problema perquè té unes plantes baixes amb uns usos determinats.

El passeig de Gràcia cada vegada el trobo més un mall a cel obert.

Sí, és com una mena de shopping center a cel obert, i ara només ha faltat que marxi Vinçon per acabar de despersonalitzar-lo. Per això dic que és tan important saber què vols que sigui un carrer. I això ho determina molt el comerç.

I l’altre gran tema, el tramvia de la Diagonal. Què hem de fer?

Et diria que no tinc opinió, però no és veritat, perquè plantejo un dubte. Com pot ser que una gran infraestructura d’escala metropolitana, que va des del Besòs fins al Llobregat, no estigui enllaçada?

Alguna resposta que he sentit diu que justament per això, perquè són elements de vialitat metropolitana, que porten la gent de fora a dins la ciutat, i allà connecten amb metros o busos.

A París hi ha el RER, que enllaça la ciutat amb les perifèries. Té parades dins la ciutat. Si a París haguessin d’estar canviant de transport cada dos per tres no seria tan útil. És bo que la gent de fora pugui venir directament sense fer transbordament. Ara, que sigui un tramvia o un autobús elèctric, no m’hi fico. Però ja t’he dit que no tinc opinió. Només que trobo absurd que hi hagi una línia metropolitana que porti la gent de fora a dins i que es pari en els extrems. Una altra cosa és que treguin els cotxes privats de la Diagonal. Un dia, un enginyer em va convèncer amb una frase: “Quan vas en cotxe, vas millor per la Diagonal o pels carrers de l’Eixample, que pots tombar a cada xamfrà?”

Més continguts de