Publicitat
Publicitat

Carles Rebassa: “L’adolescència sembla un invent més del capitalisme per manipular”

Escriptor i professor de llengua catalana Fora etiquetes Després de publicar diversos llibres de poemes, Carles Rebassa va treballar la seva primera novel·la, ‘Eren ells’, i es va endur el Ciutat de Tarragona. Se situa a l’adolescència, un terme que ell considera com una etiqueta, “un estadi per a la manipulació”

Amb la seva primera novel·la, Eren ells, ha guanyat el XXVI Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. No és el primer llibre que publica Carles Rebassa (Palma, 1977), ni tampoc el primer premi que recull. Com a poeta, amb Els joves i les vídues el 2006 va ser reconegut amb el Premi Ausiàs March. També és autor de Poema B (2006) i de Pluja de foc (2016), entre d’altres. Carles Rebassa viu a Barcelona. Llicenciat en filologia catalana, fa anys que treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística. Eren ells (Angle Editorial), que es presentarà el 28 de novembre a la llibreria Calders de Barcelona, novel·la els sentiments i les situacions que viuen un grup d’adolescents. Està escrit des de l’adolescència. Això s’entén en llegir “Fa dies i dies que tinc setze anys i massa gent em diu que tinc tota la vida per davant. Collonades, perquè pel que jo sé tota la vida la tinc darrere: jo sé el que he viscut i sé què és el moment d’ara. No cal que ningú m’expliqui què se sent quan tens quaranta anys. Què m’és, a mi?”

¿Es fa difícil sentir i parlar com un adolescent quan ja fregues els 40?

No m’ha costat gaire, la veritat. Hi ha moltes coses que no me’n separen gaire. Tinc aquells anys presents perquè els vaig viure. Tanmateix, un adolescent és una persona que està passant una època determinada de la seva vida, però la vida és una continuïtat. Ens entestem a posar etiquetes -l’adolescència, la joventut, la maduresa, com si fossin etapes que es tanquen de manera fixa- i jo he anat amb molta cura per no escriure des de l’endemà.

¿Vols dir que no parles d’una època passada?

Vull dir que hi ha una tendència a situar-se en l’endemà, al final d’alguna cosa. En aquest sentit, diria que Eren ells és una novel·la més modernista que postmoderna perquè no parla des d’aquesta posició.

Llavors, com a escriptor, t’has d’identificar més amb aquests adolescents que són els personatges de la teva novel·la.

En aquest cas, m’identifico amb Palau i Fabre quan deia que ell era un mèdium dels seus personatges. Així i tot, m’hi identifico en el sentit que demostren ser conscients que són persones incompletes, que s’han de completar. Tenen consciència del creixement, estan en una edat en què sols prendre una idea determinada de tu mateix, senten aquesta necessitat de créixer, de completar-se, d’anar a cercar les coses que els definiran. Llavors és quan podríem dir que entren, que entrem, en convencionalismes i se’ns posa una altra etiqueta que ja no és la d’adolescent. M’identifico amb tot això, perquè en realitat sempre estem incomplets. Per a mi, l’adolescència sembla un invent més del capitalisme per manipular. La veig així, com un estadi de manipulació, perquè compris, perquè consumeixis allò o allò altre.

Parles d’etiquetes. Potser tenen la funció de facilitar la posició de qualsevol cosa o persona. A Eren ells hi ha molts matisos, dubtes, gairebé res és blanc o negre.

Hi ha massa interessos per fixar les coses o les persones en un món binari: de dretes o d’esquerres, homosexual o heterosexual, blanc o negre. Aquesta idea binària del món és pobra i manipulable. Només et deixa dos extrems per situar-te. També es fa més fàcil adoctrinar, que és una cosa que en la literatura es dóna amb freqüència i que em provoca rebuig. No vull moralitat en la literatura. És més, quan els personatges són adolescents, hi sol haver una moralitat que els allunya de tota possibilitat de comprensió. Per posar un exemple, es va alerta que els personatges adolescents no parlin malament d’un mort. Convencionalismes. La moral és una deformació de l’ètica, suposa situar-te en una superioritat tremenda. Em vaig preocupar molt de no caure-hi.

Els adolescents de la teva novel·la expressen més sentiments que no narren accions, que també hi són. ¿No creus que s’hauria de treballar més l’oratòria al sistema educatiu?

Esclar que s’hauria de treballar l’oratòria, però la realitat és que tot el que fa referència a les humanitats està quedant fora dels itineraris. De fet, l’única cosa que interessa és crear mà d’obra a partir de l’ensenyament. Tot està enfocat al mercat laboral. No interessa que la gent s’expressi bé. Quan a una persona li dónes pautes per expressar-se li obres les portes a una llibertat individual que veuen com a perillosa. Llavors ens parlen de multilingüisme: castellà, anglès i català. Quin multilingüisme és aquest?

Com a professor de català al Consorci per a la Normalització Lingüística, ¿com veus l’estat de salut de la llengua catalana?

El Consorci ha fet una gran tasca durant molts anys, en el sentit d’ensenyar el català sobretot a persones nouvingudes. Però ara ens trobem que els alumnes s’hi apunten amb la sensació que el català no els és imprescindible. Fora de Catalunya poden dir missa, però la realitat lamentable és que a Barcelona no només no és necessari parlar-lo, sinó tampoc entendre’l. Ha deixat de formar part de la interacció espontània, no t’hi solen entrar en català. Crec que s’hauria de fer una feina de normalització lingüística entre els catalanoparlants i carregar-nos d’autoestima lingüística. No podem tenir només una autoestima folklòrica.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de