Salut

La sanitat pública catalana necessita 5.000 milions d'euros més per reviure

Un estudi constata la necessitat d'articular el sistema de finançament autonòmic en la contribució fiscal en comptes de basar-lo en la població

La salut s'endú el 27% del pressupost de la Generalitat en els comptes aprovats dimecres pel consell executiu per al 2020. Uns 9.739 milions d'euros que suposen la partida més elevada de l'última dècada, tot i que encara per sota de les xifres precrisi. Podria semblar, doncs, que el sistema sanitari es menja un bon tros del pastís. Però l'estudi  La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança, un diagnòstic de la salut financera del sistema elaborat i presentat aquest dijous per l'economista Guillem López-Casasnovas, revela una altra realitat: la sanitat catalana arrossega un dèficit fiscal crònic i perquè aquesta pugui sortir de l'ofegament financer que viu des del 2010, el pressupost anual que s'hi dedica hauria d'incrementar-se en més de 5.000 milions d'euros en els pròxims anys.

Els comptes expansius deixen la despesa en salut per sota del 2010

La teoria que es planteja en el centenar de pàgines del document és molt causal. Si el finançament sanitari estatal es repartís a partir de la capacitat fiscal de les comunitats autònomes –és a dir, a partir de la seva contribució a les arques públiques– i no en relació amb la població que hi viu, els comptes catalans no estarien tan castigats. Per tant, es podrien dedicar més diners al sistema de salut –i a cada habitant– dels que es destinen ara.

Però la realitat és ben diferent, segons López-Casasnovas: la despesa està molt descentralitzada en les autonomies, però no la capacitat que aquestes tenen d'obtenir recursos propis per a les seves administracions i proveïdors, ja que és l'Estat qui recapta els impostos i els reparteix. El govern central  dedica a la sanitat el 6,39% del PIB i ho fa mitjançant una equació, si més no, desigual.

Tot plegat fa que el 2017 Extremadura pogués dedicar un 9% de la seva partida pressupostària al sistema sanitari, mentre que Catalunya només hi va poder destinar el 4,6%. És lògica aritmètica: si els diners es reparteixen equitativament fent servir la població com a referència, com més persones hi hagi, menys diners pertoquen per habitant. 

Al nivell de Grècia

L'anàlisi constata que el pressupost de la Generalitat en sanitat entre els anys 2003 i 2016 no ha experimentat grans canvis. El que sí que s'han acumulat, però, són desfasaments. En paraules de López-Casasnovas, "la diferència entre el que tenim i el que hauríem de tenir". Si Catalunya tingués un concert econòmic com el del País Basc, el pressupost anual per a la sanitat s'incrementaria en uns 2.500 milions més, és a dir, creixeria en un 23%.

El finançament és encara molt més baix, fins a un 40%, si es compara amb altres estats de la Unió Europea, com Suècia o Dinamarca. L'any 2016, el pressupost català per al sistema sanitari se situava en el 5,3% del producte interior brut (PIB), mentre que aquell mateix any altres països amb sanitat universal, un grau d'envelliment poblacional i un PIB per càpita equiparable al català van dedicar-hi, de mitjana, un 6,46%. "La sanitat pública només rep dos terços dels recursos que hauria de rebre. Ens emmirallem en Suècia però estem al nivell de Grècia", ha resumit el president del Cercle de Salut, Lluís Bohigas.

Cap país tenia una despesa sanitària pública tan reduïda com la catalana en el moment d'arribar a nivells de desenvolupament econòmic similars (30.000 euros de renda per càpita el 2016). De fet, Catalunya se situa lleugerament per sobre de Grècia (5,19% del PIB destinat a salut) i molt lluny de Dinamarca (10,35%) i Finlàndia (9,49%). 

Perquè es pogués reduir aquesta bretxa, l'estudi projecta que cada any el PIB hauria de créixer un 2% de manera sostinguda en el temps. Així s'augmentaria un 2,4% el nivell de despesa sanitària i Catalunya podria igualar Àustria (7,74%) l'any 2026, Suècia (9,13%) el 2033 i França (9,57) el 2034. "Una millora en el finançament és necessària, però no suficient", ha afegit López-Casasnovas, que ha afegit que la clau per deixar d'escanyar la salut del sistema la tenen els de dalt. "Cal governança", ha emplaçat.

Malgrat estar infrafinançada, la sanitat pública és de qualitat i despunta en molts camps assistencials i de recerca com el dels trasplantaments o els assajos clínics. Però d'aquesta falta evident de recursos se'n ressenten especialment els professionals, que han de fer grans esforços per mantenir uns alts estàndards de qualitat. També els centres, que veuen postergades inversions per millorar l'assistència, i la recerca, que no aconsegueix traduir els seus projectes en productes rendibles per falta d'inversió.  "No és sostenible que els greus problemes fiscals de la sanitat es compensin amb el sacrifici dels professionals o amb la falta de noves inversions i renovació d'equipaments", adverteix Bohigas.