Després del desallotjament

El diari ARA exposa el cas de tres persones que han sigut desnonades i que des de fa mesos sobreviuen com poden en una situació d’absoluta precarietat

 

La immensa majoria de les ordres de desnonament s’acaben executant. Els sindicats de barri i altres moviments socials aconsegueixen -amb un esforç titànic- frenar-ne alguns o bé ajornar-los, i alguns ajuntaments també tenen mediadors que intenten negociar amb els propietaris. Però tret d’algunes excepcions, la majoria d’inquilins que no poden pagar acaben expulsats de casa. Després del desnonament, ja lluny del focus mediàtic, comença un tràngol difícil i dolorós. La llei 24/2015 aprovada pel Parlament obliga les institucions “a garantir el reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial”. És a dir, l’administració té l’obligació de buscar alternatives per a les famílies que ja no tenen on viure. El compliment d’aquesta norma, però, és una quimera. Els ajuntaments, que disposen d’una borsa de pisos insuficient, no donen a l’abast i, en el millor dels casos, fan el que poden.

Plantar cara a un desnonament soles i als 70 anys

A Barcelona els casos que es consideren urgents tenen una llista d’espera de dos anys. Durant aquest temps, segons els testimonis, cal fer molts tràmits i insistir constantment als serveis socials perquè donin almenys una resposta provisional. No és fàcil. Fonts de l’Ajuntament asseguren que, en tots els casos, se’ls ofereix com a mínim una pensió. Les persones que han passat per aquesta situació coincideixen en dir que només els van oferir, després d’insistir molt, una setmana en una pensió i en un altre municipi. Les persones que no accepten perquè consideren que set nits no solucionen res, es queden sense recurs i a les estadístiques figuren com un cas resolt. Els que accepten opten, molts cops sense saber-ho, a estar-hi més dies. Des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca avisen que això passa a Barcelona però que hi ha municipis pitjors, “com l’Hospitalet, on els demanen que se’n vagin a casa de familiars”.

El conflicte de l’habitatge busca solucions per sortir de la paràlisi

Encarna Montoza, 66 anys

«Un cop et fan fora de casa és quan et ve el ‘bajón’»

“Hola, guapa, què tal? Venia a fer un cafè amb tu però veig que estàs acompanyada”, li diu a l’Encarna un veí que passa per la terrassa on ella allarga, des de fa hores, un cafè amb llet. Quan l’home se¡n va, ella diu orgullosa: “Hi ha poca gent que no conegui, d’aquest barri”. L’Encarna, tota una institució a la Barceloneta, és conscient que les seves habilitats socials han sigut fonamentals per salvar-li la pell justament ara, als 66 anys i amb un 71% d’invalidesa, quan gairebé tot ha fallat. A mitjans d’octubre la van desnonar de casa seva i des de llavors sobreviu com pot. “Ahir vaig dormir a casa del Hamed, que és pescador, però avui encara no sé on dormiré. Potser aquesta tarda em trobo amb la Lourdes i passem una estona parlant i al final em convida perquè vagi a casa seva”, explica l’Encarna camuflant la seva evident preocupació.

“Un cop et fan fora de casa és quan et ve el bajón. Tants anys lluitant per arribar a això”, lamenta. El local on vivia de lloguer eren uns baixos al carrer Meer -sempre a la Barceloneta-, petit i completament abandonat. Entre altres mancances, no hi havia subministrament d’aigua, el bany no tenia porta i “el terra era de sorra”, recorda. Pagava poc més de 100 euros de lloguer però li van apujar fins a 300. Ella, a més, assumia el lloguer del pis d’un dels seus fills, “que té problemes”, però un mal dia ja no va poder seguir afrontant les despeses. “La veritat és que tota la vida he anat fent la mar de bé, però hauria hagut de pensar més en la vellesa”, reconeix ara, quan ja és massa tard.

Durant tota la vida l’Encarna va fer “feines no reconegudes” i fins i tot alguna al marge de la llei, com “vendre roba” a casa seva, durant una època. Amb aquells diners en tenia prou per anar tirant i mai es va imaginar que arribaria un dia en què es trobaria sense casa. “He sigut tota la vida una lluitadora. Tot el que he aconseguit a la meva vida ha sigut lluitant”, reivindica ara, mentre el cafè amb llet es va refredant a les seves mans.

El mes d’octubre passat es va desmuntar tot. Gràcies a la solidaritat dels veïns i al Sindicat d’Habitatge de la Barceloneta, va aconseguir aturar dos intents de desnonament, però la comitiva judicial ja la avisar que a la tercera vindrien amb els agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra i que no hi tindria res a fer. Va negociar una setmana de marge per poder abandonar el local, va empaquetar tot el que tenia i va marxar. Algunes d’aquelles bosses són a casa del seu altre fill, el Jesús, on també hi va a dormir de tant en tant. “Allà dormo al sofà del menjador, però és que el pis fa 30 metres i, esclar, hi ha la seva dona i els dos fills i tinc la sensació de molestar”, diu trista. També té bosses repartides entre els pisos d’altres veïns del barri i guarda el paquet més important que té, el dels medicaments, al bar Divan, el lloc on passa més hores al cap del dia. “Aquí m’estimen molt”, diu emocionada. Hi arriba cada dia a les deu del matí, pràcticament quan encara no han aixecat ni la persiana, espera que obrin i s’asseu a la terrassa: “Em deixen carregar el mòbil i fins i tot em posen l’estufa i una manteta”, explica agraïda. El bar va obrir molt a prop del Mercat de la Barceloneta només fa sis mesos, però s’han bolcat en ajudar l’Encarna, com fan tants altres veïns. Són una de les baules d’aquesta xarxa social que prova de corregir els errors dels sistema.

Després de cinc mesos, l’assistenta truca a l’Encarna. “M’ha dit que m’han assignat un pis d’aquests del Gòtic, fets en contenidors”, explica. Es tracta d’un dels pisos APROP que l’Ajuntament ha creat a partir de reciclar contenidors del port. Segons li han explicat i ha pogut confirmar l’ARA, el seu tindrà 30 metres quadrats però tampoc serà definitiu, perquè en cinc anys haurà de tornar a canviar. “Trenta metres i provisional”, diu. I somriu angoixada.

Rafaela Codina, 76 anys

“M’he quedat sense pis perquè la carta de l’Ajuntament no va arribar”

La Rafaela està desesperada. Ja fa cinc anys que la van desnonar i, des d’aleshores, ha anat vivint llogant habitacions. Normalment es tracta d’espais petits, sense ni tan sols un armari. En total ha passat per set habitacions diferents. És incapaç de recordar amb quanta gent ha compartit pis, però encara té ben present les vegades que s’ha sentit maltractada i oblidada, o aquell cop que li van entrar a l’habitació i li van robar 200 euros. “No tothom és bo com tu”, li diu a Joan Suqué, activista del Sindicat d’Habitatge de la Barceloneta que des que ha conegut aquest cas l’ajuda tant com pot a fer tràmits i pressionar els serveis socials però, sobretot, a sentir-se escoltada. La Rafaela té 76 anys i és fràgil. La falta d’un habitatge on sentir-se com a casa li està perjudicant la salut.

Durant aquest temps ha arribat a viure fins i tot a Osca, perquè “allà els pisos no són tan cars”. També ha passat per l’Hospitalet i ara viu a Badalona, en un quart pis sense ascensor. “El metge m’ha dit que m’he d’operar de l’esquena, que no estic bé i que després hauré de fer recuperació... però si m’opero, ¿com sortiré de casa si visc en un quart sense ascensor?”, lamenta. A més, ha perdut el 75% de la visió d’un ull i ha passat un càncer.

A la Rafaela li van assignar un pis de protecció oficial el novembre del 2018 i li van enviar una carta anunciant-li que el seu cas ja estava resolt. La Rafaela havia donat a l’Ajuntament de Barcelona l’adreça del seu fill conscient que ella no tenia un domicili fix. Però aquella carta no va arribar i, per increïble que sembli, per culpa d’aquest error es va quedar sense pis. L’Ajuntament de Barcelona reconeix que “va ser adjudicatària d’un habitatge per a persones grans, i que per un error en les dades ella no va rebre la comunicació de l’adjudicació i la va perdre”. La Rafaela va reclamar i l’Ajuntament li va donar la raó però encara no ha trobat una plaça per a ella. “M’he quedat sense pis perquè la carta no va arribar -diu desesperada-. Ja només em queda anar a dormir al metro”, afegeix entre llàgrimes. El seu fill viu en un pis petit i, a més, “està entubat perquè ha tingut un problema al cervell”, de manera que tampoc no es pot ocupar de la mare. “Només demano a l’Ajuntament que em diguin si tinc dret a un habitatge, si hi ha alguna cosa per a mi”, demana. Fonts municipals han explicat a l’ARA que “en aquests moments s’estan fent els tràmits per adjudicar-li l’habitatge”.

Júlia C., 20 anys

“Ens van desnonar i ja fa vuit mesos que vivim en una pensió”

No és fàcil treure’s la carrera de medicina sense un espai on poder estudiar i encara és més difícil fer-ho si t’has de preocupar també per tirar endavant la família, però la Júlia (nom fictici) és tossuda. Fa més de vuit mesos que van desnonar la seva família del pis on vivien a Sant Andreu. “El propietari del pis on vivíem des de feia temps es va divorciar i no tenia on anar, així que ens va acabar fent fora per quedar-se ell al pis”, recorda. Els preus dels lloguers eren massa cars per a aquesta família i així és com la Júlia, que només té vint anys, es va quedar sense lloc on viure, juntament amb els seus pares -que estan jubilats i tenen una discapacitat- i la seva germana petita, que era menor d’edat. “Va ser la pitjor experiència de la nostra vida”, lamenta.

Inicialment, els serveis socials no els van ajudar gens en la seva nova situació i, segons recorda la Júlia, els van assegurar que no hi havia cap recurs social per a ells. “Em van arribar a dir que deixés la carrera i em posés a treballar”, recorda disgustada. Tot i la insistència d’aquesta família, des dels serveis socials els deien que estaven col·lapsats i que no hi podien fer res. “Doncs te’n vas a dormir al parc amb la teva família”, assegura que li van arribar a dir.

Finalment, els van oferir passar una setmana en una pensió a Santa Coloma de Gramenet i van acceptar. Una setmana no els solucionava gran cosa, però els permetria evitar dormir al carrer. Per sort, aquella setmana es va prorrogar i ara ja fa més de vuit mesos que viuen a la pensió. L’Ajuntament també els va oferir uns trasters fora de Barcelona on guardar les coses fins que se’ls pugui oferir una solució definitiva, que no se sap quan arribarà.

En un primer moment, els quatre compartien la mateixa habitació, però després de queixar-se per la falta d’espai, els responsables de la pensió van improvisar una nova habitació per a les dues germanes “on només hi ha una llitera”. No tenen prou espai per a la roba i tampoc no hi ha la possibilitat de cuinar. Tenen un microones a l’habitació i amb això s’espavilen. La Júlia es passa el màxim temps possible a la biblioteca, per poder estudiar tranquil·la i també per treure’s del cap una idea que la turmenta: “No suporto que els meus pares, amb l’edat que tenen, es vegin d’aquesta manera”.