“Em conformo que em deixin sortir una hora”

Els avis d’una residència expressen el seu temor: no poder estar amb la família ni per Nadal

La Carme es va llevar el 17 de març amb febre i sensació d’ofec. Era una senyora que estava molt bé físicament i que es passava el dia feinejant al Casal Oller: que si parar taula, que si escombrar el pati, que si fer això, que si fer allò... No parava. L’endemà la van hospitalitzar i al cap de dos dies va morir. De coronavirus. Així va començar el malson en aquesta residència de gent gran dels Hostalets de Balenyà.

La seva directora, Anna Sallent, explica que el que ells sempre han intentat és que els avis se sentin com a casa: si un vol cuinar, que cuini; si un altre vol fer les feines de casa, doncs que les faci. Però en aquest cas va resultar contraproduent. La Carme ho havia tocat tot. Tot i que ningú sap del cert com el virus es va escampar per la residència, perquè allò era sempre un entrar i sortir de gent. “Això és una casa oberta. O, més ben dit, ho era”, es corregeix la directora. Després que a la primavera vuit dels seus 42 avis morissin per coronavirus i el 85% es contagiessin, la vida al Casal Oller ha canviat per complet.

Des de fora la residència sembla una casa més del poble: una construcció discreta de tot just dues plantes -tres a la part més nova- al carrer Major que, malgrat el nom, és un carrer estret pel qual gairebé no passen cotxes. El visitant, quan entra al vestíbul de la residència, ha de trepitjar una catifa d’on surt sabó. També li prenen la temperatura, li posen gel hidroalcohòlic a les mans i li ruixen el cos amb una màquina que sembla una aspiradora però que expulsa desinfectant vaporitzat. Ah, i també li donen una mena de bata de quiròfan perquè se la posi.

Segons Sallent, segueixen aquest ritual amb qualsevol que entri a la residència, ja sigui un metge, un lampista o, en aquesta cas, una periodista.

“Abans deu voluntaris venien cada dimarts i treien els avis a passejar pel poble. També teníem veïnes que ensenyaven a les àvies a fer ganxet i un grup de lectura literària, o fins i tot els nens de l’escola participaven cada dijous en un projecte intergeneracional: venien i cantaven cançons, parlaven amb els avis...”, explica la directora recordant la infinitat d’activitats que feien. Però tot això s’ha acabat amb la pandèmia. Ara no els queda més remei que reinventar-se.

Sala asèptica

De la mateixa manera, també s’ha acabat que les famílies puguin entrar a la residència sense comunicar-ho. Ja no val allò d’anar cada dia a saludar el pare o la mare, fer-li un petó, intercanviar quatre paraules i tornar l’endemà. Ni tampoc estar una estona mirant la tele o fent petant la xerrada a la sala d’estar amb altres residents. Ara cal demanar hora per a les visites, que es fan en una sala asèptica que sembla gairebé un quiròfan -hi ha dues butaques, una taula, una planta i res més- i els petons estan prohibits. Les visites duren una hora i, segons explica Sallent, algunes famílies confessen que se’ls fa llarga. Perquè ¿què li dius a una persona amb demència durant tant de temps en una sala gairebé buida on no pots interactuar amb ningú més?

A la sala d’estar del Casal Oller alguns avis passen el temps mirant la tele o llegint. D’altres seuen a les butaques mig endormiscats o mirant absorts cap a l’infinit. Una dona s’entreté fent punt i dues més juguen amb una tablet, tot i que confessen que no saben gaire com funciona. “Ja venen a ficar-nos el pal un altre cop?”, deixa anar una dona de 75 anys, Juana Ramos, fent un gest com si li introduïssin alguna cosa pel nas, quan veu aquesta periodista vestida amb la bata de quiròfan. Perquè aquest és un altre canvi: ara fan proves PCR a la gent gran i al personal del Casal Oller almenys un cop al mes. El CAP del poble i l’Ajuntament es van bolcar a ajudar la residència des de l’inici de la pandèmia i ho continuen fent, assegura Sallent. Però no tots els centres són tan afortunats.

La presidenta de la patronal de residències ACRA, Cinta Pascual, explica que molts CAPs estan saturats i no estan fent PCRs als centres. I això passa “sobretot a les zones on hi ha més contagis”, que és on precisament les proves fan més falta, es queixa. “Hi ha residències que s’estan plantejant comprar proves ràpides per tenir alguna cosa per saber si el seu personal està contagiat”, apunta també Montserrat Falguera, presidenta de la FEATE, la Federació d’Entitats d’Assistència a la Tercera Edat.

De moment, per evitar jugar amb foc, la Generalitat ha prohibit les sortides dels avis de les residències: ja no hi ha més passejos ni visites a casa de la família, que tan poc feia que s’havien reprès. La decisió ha caigut com una galleda d’aigua freda. “Jo em conformo que em deixin sortir una hora. Ja veus que poc que demano”, es lamenta Antonia Ortiz, de 82 anys, visiblement afectada. Assegura que al Casal Oller hi està molt bé però que ella necessita sortir al carrer.

El protocol per entrar

Una altra dona, Paquita Giralt, de 83 anys, diu que el que la preocupa més és que continuïn així per Nadal i Reis, i llavors no puguin ni passar les festes amb la família. “El que m’empipa més de sortir és que després em fan canviar tota la roba quan torno a la residència”, comenta. Així ho estableix el protocol de la Generalitat. Parlant de manera informal amb el personal del Casal Oller, les auxiliars expliquen que la teoria d’aquest protocol està molt bé però que moltes vegades és impossible portar-lo a la pràctica: “Si diversos avis no autònoms surten a fer un passeig, no hi ha prou mans després per rentar-los i canviar-los a tots la roba quan tornen” al centre.

Si sortir-ne és difícil, també ho és entrar-hi, perquè l’esmentat protocol també diu que tots els avis que ara ingressen per primera vegada en una residència de gent gran han d’estar aïllats durant 14 dies en una habitació i el personal ha de tractar-los com si estiguessin infectats, és a dir, ha de protegir-se amb uniformes especials.

“Si ja és sempre un trasbals per a una persona gran ingressar en una residència, imagina’t si a sobre l’aïlles i té poca interacció social durant catorze dies”, comenta Sallent. El que sí que ha millorat respecte a la primavera, però, és que ara almenys de material de protecció no els en falta: “Tenim les golfes plenes”.