Envellir amb VIH: nous reptes sanitaris i socials

BarcelonaEls tractaments són cada cop menys tòxics i una persona que es diagnostiqui ara i comenci el tractament precoçment té molts números de cronificar la malaltia i tenir una esperança de vida semblant a la de la població general. “Que es diagnostiquin molt aviat, que comencin el tractament molt aviat, i que el virus es mantingui indetectable de manera contínua disminueix el risc de problemes”, explica Roger Paredes, investigador i metge de la unitat de VIH de l’Hospital Germans Trias i Pujol. La toxicitat dels fàrmacs també s’ha reduït. “Hem passat de vint pastilles a una al dia”, diu Paredes, que assegura que la dècada vinent els tractaments s’administraran un cop al mes. Des que al principi dels anys 80 van aparèixer els primers casos de sida, els tractaments han evolucionat molt i si abans l’edat mitjana dels pacients que arribaven a les consultes era de 30-35 anys, ara és de 50 anys. “És una bona notícia que els pacients amb VIH envelleixin, el que hem de fer és adaptar l’assistència”, diu Paredes, perquè presenten malalties fruit de l’envelliment i dels efectes del VIH. Les persones amb VIH pateixen un envelliment precoç a causa de la inflamació crònica que provoca el virus. “Tenen més complicacions cròniques com ara diabetis, malalties cardiovasculars i osteoporosi, que són pròpies de l’envelliment i que en els nostres pacients passen entre cinc i deu anys abans”, explica Roger Paredes. El tabac hi juga un paper clau. “És molt important que no fumin perquè el tabac té un impacte important -de més de cinc anys- en la supervivència dels nostres pacients”.

L’envelliment porta associats més reptes. “No tot acaba en les defenses o la càrrega viral”, diu Ferran Pujol, director de BCN Checkpoint, que considera que tant els pacients com els metges han de tenir en compte les qüestions emocionals. “Hi ha persones que quan es fan grans tenen tendència a aïllar-se, els amics se’n van o desapareixen, i en el cas d’homes homosexuals no hi ha descendència i tot plegat cal vigilar-ho molt de prop. No calen només recursos mèdics, sinó també socials”, diu Pujol. El final de la vida és un altre repte a tenir en compte. Si no hi ha una xarxa familiar, “els preocupa què passarà amb ells, si hauran d’anar a una residència i amagar que són gais i VIH positius”. N’hi ha que opten per espais propis, però Pujol és més partidari de models integradors. “Però si el resultat és que s’hauran de tornar a amagar, no serà un final de vida feliç”, reconeix Pujol, que diu que cal abordar-ho de manera integral perquè aquests problemes socials són tan o més importants que els mèdics, i més difícils de tractar.