ENTREVISTA

Fermí Casado: “Quan parlem en públic tendim a ser una mica robots”

Fermí Casado ha fet teatre i televisió però amb l’esclat de la crisi econòmica va tenir la visió de buscar-se nous camins. Ara una de les seves facetes és organitzar tallers per ensenyar a parlar en públic amb tècniques que detalla a Present-acción

A Fermí Casado la fama li va arribar amb Estació d’enllaç, una sèrie que va fer fortuna a TV3 el 1994, molt abans que l’audiència catalana s’enganxés a les sèries produïdes per les televisions per cable nord-americanes. Allà era el Tomàs, el fill de ficció de l’Àngels Poch i el Josep Maria Pou. Passats els anys, Casado ha fet teatre i televisió però amb l’esclat de la crisi econòmica va tenir la visió de buscar-se nous camins. Ara una de les seves facetes és organitzar tallers per ensenyar a parlar en públic amb tècniques que detalla a Present-acción (Editorial UOC).

¿Arrossega l’etiqueta d’aquell Tomàs que feia enfadar el pare?

Molta gent m’identifica amb ell encara, sí, i això que després del Tomàs he fet molts altres papers. Tot i que sí que és la primera imatge amb què em relacionen, 22 anys després ja ho tenim superat.

Professionalment ara què és?

És una bona pregunta. Contesto que sóc actor, autor i també formador, que és la faceta amb què m’he reinventat.

És un actor en excedència?

Es pot ser totes tres coses alhora, compaginant-ho tot. Jo no he aparcat l’actuació ni he canviat d’àmbit professional sinó que buscava una altra cosa que em seduís i em cridés l’atenció, que encaixés amb aquest pla de reinventar-me.

Les reinvencions professionals són sovint una necessitat, fruit de la crisi. És el seu cas?

En el meu cas la reinvenció es deu a dos factors fonamentals. Un de conjuntural: des del 2008, amb la crisi, el sector de la cultura pateix una situació molt crítica i jo m’hi vaig trobar. L’altre és personal, perquè tenia una certa inquietud d’aplicar el que jo sabia fer a altres àmbits professionals. I vaig veure el paral·lelisme entre la interpretació i l’oratòria en públic, quines coses podem aportar com a actors al fet d’ensenyar a parlar en públic, a comunicar.

Ensenya a fer teatre?

No, hi ha moltes similituds però la gran diferència és que en teatre recreem ficció i quan parlem en públic, no. Fer teatre és una expressió pejorativa, com actuar, que està mal vist, però això no és cert. Fer teatre no és mentir i quan parles davant d’un públic tampoc ho has de fer, ni tampoc recrear cap ficció ni personatge, ni sobreactuar. L’únic que sí que crec que el teatre pot aportar és la tècnica: pot ensenyar a treballar les eines comunicatives i d’expressió. Aquesta és la clau.

¿Una bona interpretació pot salvar un discurs fluix?

Podria dir que sí, però més que d’interpretació en un discurs a mi m’agrada parlar d’execució. La interpretació la relacionem més amb el teatre, mentre que a les presentacions hem de ser al màxim nosaltres mateixos. Per això no m’agrada gaire la paraula interpretació. Hi ha oradors molt seductors, que connecten molt bé amb el públic i tenen empatia malgrat tenir un missatge buit o poc interessant. Les habilitats que es tenen per connectar amb el públic salven un missatge poc rellevant, però el més interessant és que el contingut del missatge i l’execució vagin de bracet.

¿Per tenir bona oratòria s’ha de néixer amb aquestes habilitats?

Els dots oratoris es cultiven i s’aprenen, per descomptat. Si no, jo no podria fer el que faig. Defenso i crec que la base és la persona, la nostra veu i el nostre cos, i fins i tot diria que hi ha grans oradors i comunicadors amb carències físiques, com Stephen Hawking, de manera que no hi ha d’haver una base prèvia sinó que es pot aprendre.

La timidesa és un gran enemic?

Una persona tímida tindrà dificultats per parlar en públic, ja que en general diria que les persones més tímides o introvertides poden trobar barreres a l’hora de posar-se al davant de l’auditori. Però hi ha grans actors que són tímids. La clau des del meu punt de vista és la capacitat que tinguis d’enfocar el que vols dir i que les teves eines t’ajudin. Jo ensenyo a parlar, a moure’s i a pensar des d’un escenari i la capacitat d’aprendre aquestes tres habilitats és el que marcarà la diferència i farà la comunicació més eficaç.

Què és el que costa més a l’hora de parlar en públic?

Depèn de la persona però si hagués de generalitzar diria que els nervis, el famós pànic escènic. És important deixar-se anar perquè quan ens exposem en públic tendim a ser una mica robots, per la pressió, els nervis, la falta d’hàbit, i això fa que deixem de confiar en nosaltres i en les nostres capacitats.

¿I com se supera allò tan terrible de quedar-se en blanc?

És cert que és el malson dels actors i els oradors, però hem de ser conscients que molt poques vegades et quedes en blanc completament. Cal conservar la calma en la mesura del possible. Pot passar que, per la pressió o els nervis, perdis el fil, com si t’apaguessin la capacitat de pensar racionalment. Davant d’aquesta sensació que et quedes sense camí per continuar tens dues opcions. La primera, recular una miqueta i insistir sobre el punt en què estaves fins que trobis la manera de connectar amb el següent. La segona, tirar endavant amb l’esperança que trobis el camí que et porti al final. Jo recomanaria molt més la segona.

Més continguts de