ENTREVISTA

Florian Schmidt i Lucy Joffe: “Estem repetint els errors d’abans de la bombolla immobiliària”

Entrevista a un regidor d’habitatge d’un districte de Berlín i Comissària adjunta de Política d’Habitatge a Nova York

Florian Schmidt i Lucy Joffe són els responsables d’assessorar sobre polítiques d’habitatge i de tirar-les endavant als ajuntaments de Berlín i Nova York, respectivament. Tenen solucions diferents i també algunes visions compartides, però són rotunds davant l’emergència habitacional: “No es pot no fer-hi res”. L’ARA ha conversat amb ells sobre la situació a Barcelona -i Catalunya- i les possibles alternatives en el marc legal actual.

En quin moment es pot dir que hi ha una crisi d’accés a l’habitatge?

Lucy Joffe: A Nova York ho fem d’una manera molt tècnica, amb la taxa d’habitatges vacants: quan se situa per sota del 5% vol dir que tenim una crisi d’accés.

Florian Schmidt: A Berlín ens fixem sobretot en el percentatge d’ingressos familiars que es destinen a l’habitatge. Considerem que el màxim hauria de ser el 30% i, ara, a la ciutat estem per sobre del 40%. També hi ha la norma, no escrita, del 5% dels pisos vacants. A més, jo opino que els processos de gentrificació també s’haurien de tenir en compte.

¿Estem cometent els mateixos errors que abans de la bombolla?

F.S.: Exactament els mateixos. A Espanya la crisi hipotecària potser ha fet que hi hagi una mica més d’escepticisme que a altres llocs pel que fa a la compra, però en general són els mateixos errors.

L.J.: Jo crec que encara hem de seguir aprenent. Però aquesta última dècada, almenys a Nova York, sí que hem fet més lleis per protegir els llogaters.

L’Ajuntament de Barcelona va tirar endavant una moratòria que no permet fer més pisos turístics per evitar que els preus s’enfilin més. Quin impacte tenen empreses com Airbnb en el mercat de l’habitatge?

L.J.: Enorme. A Nova York tenim els mateixos problemes que a Barcelona i hem hagut d’aplicar mesures per minimitzar-ne l’impacte. Per exemple, donem incentius als propietaris per fomentar que els pisos estiguin disponibles per a llogaters que no siguin els d’Airbnb. A més, tenim grups de treball i negociació amb l’empresa per evitar que copi completament el mercat.

F.S.: Sí, sí. És un problema no només a Berlín, Nova York o Barcelona. També en moltes altres ciutats. A Berlín tenim mesures que limiten els lloguers de curta estada. Però penso que estem lluitant per separat contra una empresa global que té molts diners i capacitat per buscar escletxes legals. Hauríem de tenir una regulació global contra ells. Anem una mica perduts, en aquest sentit.

A Barcelona hi ha un debat intens sobre si s’hauria de regular el preu dels lloguers. Vostès, com a experts, com ho veurien?

L.J.: A Nova York el regulem des dels anys 50. Tenim més de 3,1 milions de pisos i la majoria són de lloguer. I, d’aquests, 300.000 són habitatges socials: hi dediquem més de 1.000 milions de dòlars a l’any. És que no es pot no actuar davant dels problemes d’accés a l’habitatge.

F.S.: La situació del mercat de lloguer a Barcelona és molt més precària que a les ciutats alemanyes. Aquí el nivell de protecció dels inquilins no és gaire elevat. Jo diria que és urgent que es prenguin mesures a Barcelona i en altres ciutats espanyoles. Us cal més regulació.

Aquí l’habitatge protegit que es va construir als anys 80 i 90 tenia concessions que ara han acabat, i els pisos han passat al mercat lliure. Quina és la millor manera de mantenir o no perdre aquest parc de pisos públics o protegits?

L.J.: A Nova York ens passa una cosa semblant. Es van fer col·laboracions público-privades per fer pisos a preus assequibles, i ara caduquen. Per evitar perdre aquest parc estem destinant diners a preservar aquests pisos. I això també passa per regular-ne els lloguers.

F.S.: A Alemanya vam cometre el mateix error. En canvi, fixeu-vos en Viena: actualment la meitat del seu parc d’habitatges és públic perquè fa 100 anys que els acumulen, no els perden! A Alemanya ara hi ha algunes iniciatives polítiques que intenten revertir-ho, per exemple determinant usos socials que no puguin canviar amb el temps. A Berlín, a més, estem invertint en comprar-los a través d’empreses públiques d’habitatge. Fa unes setmanes una d’aquestes empreses va comprar 6.000 apartaments en diferents districtes. És molt car però és una inversió de futur.

¿Creuen que la mesura del 30% que hi ha a Barcelona serà útil malgrat que ara es construeixen més aviat pocs pisos?

L.J.: No hi ha una recepta màgica, s’han de combinar solucions a curt i llarg termini. Nosaltres tenim una mesura semblant que obliga els promotors a destinar una part de les obres noves a habitatge social en certes àrees. Així, si els privats estan obligats a fer-ne per llei, s’hi destinen menys diners públics.

F.S.: A Alemanya també tenim la fórmula del 30%. A Viena, en canvi, crec que és el 66%! Al principi els promotors es van queixar molt però després ho van acceptar. És cert, però, que ara es construeix poc i per tant l’efecte de la mesura és relatiu. Us plantejo una reflexió de fons complexa: ens calen pisos tan grans? En el futur no podem defugir aquest debat; potser els que viuen en espais més grans hauran d’entendre que han d’anar a viure a pisos més petits. Aquesta és la meva teoria, sobretot als centres de les ciutats. Té a veure amb la idea d’evitar el malbaratament, també en l’espai que ens cal per viure.

L.J.: I cal innovar molt més. Nosaltres també estem experimentant amb microunitats o minipisos, però hem de tenir present que no són una bona solució per a tothom.

Com reben vostès la lluita dels moviments socials per un habitatge digne que es viu als carrers de Barcelona?

F.S.: Aquests moviments, ja sigui a Barcelona o a Berlín, que també en tenim, pressionen i ajuden a posar la qüestió de l’habitatge al mapa. I tenen el suport de molts ciutadans, com passa amb la PAH. Confronten situacions, donen visibilitat als inquilins i ajuden a promoure lleis.

L.J.: És cabdal que tothom hi participi, sobretot els més afectats per la crisi de l’habitatge. Aquí, a Nova York o en qualsevol lloc. És fonamental que els inquilins tinguin veu pròpia en la presa de decisions i la formulació de polítiques i que sentim les veus dels més afectats.