Gemma Martínez, directora d’Infermeria de l’Hospital Clínic: "Estem buscant professionals a tot arreu"

Tot l'hospital s'ha reorganitzat per adaptar-se a l'emergència i estan fent crides a altres comunitats i a l'estranger per incorporar més personal 

Gemma Martínez és des de fa quatre anys directora Infermera de l'Hospital Clínic i abans ho havia estat de l'Hospital de Bellvitge. Amb 33 anys d'experiència, és una de les responsables de la presa de decisions al centre per respondre a la pandèmia.

Quina és la situació al Clínic?

És una situació de tensió constant perquè sovint no podem donar resposta a tot, però tothom s’està deixant la pell i entre tots anem avançant. Ens hem hagut de reorganitzar, però d’una forma serena i ordenada.

Com us heu adaptat?

Ens hem transformat totalment. En lloc d’unitats i serveis, tenim l’hospital dividit en dues parts: les unitats covid positiu i les unitats covid negatiu. I així separem també les unitats d’hospitalització, semicrítics i les de cures intensives. Això vol dir que molts professionals s’han hagut d’adaptar a tractar pacients covid, que no són de la seva especialitat. També hem incrementat la capacitat de l’hospital: hem convertit hospitals de dia, sales ambulatòries i altres espais en unitats de crítics i de semicrítics, de manera que hem doblat la capacitat que teníem.

Amb més llits calen més professionals.

Estem buscant professionals a tot arreu on podem. Però no hi ha tants especialistes en pacients crítics com necessitaríem. La infermeria de malalt crític és molt experta: aleshores el que fem és establir professionals referents que assisteixen els que no són especialistes. És l’única manera de respondre a la demanda. Em preocupa la manca de personal, i a més tenim companys que es contaminen, encara que també n’hi ha que es recuperen i tornen a treballar.

En el vostre cas, en lloc de muntar hospitals de campanya heu apostat per hotels.

Sí, ja tenim uns 150 pacients a l’hotel Catalonia Plaza, que està a la plaça Espanya. Hem derivat pacients a centres privats, però altres estan en un hotel equipat, amb professionals nostres com si fossin a l’hospital. A l'hotel hem hagut de muntar una infermeria, una farmaciola, el sistema d’oxigen. Ha estat difícil però els pacients estan més confortables a les habitacions, on tenen el seu propi lavabo.

Com gestioneu la manca d’equips de protecció per al vostre personal?

Els professionals estan racionalitzant al màxim l’ús dels equips de protecció, perquè en tenim però anem molt justos. Per cada unitat hem preparat una graella de necessitats, el servei de subministrament ho va racionalitzant, es fa un seguiment de l’ús i les infermeres s’inventen recursos per suplir el que no està disponible. Però el pitjor seria que ens faltés material. Em preocupa moltíssim que arribin els equips perquè, si no, sí que tindrem un problema greu: els professionals ja assumim un risc i el que no pot ser és que ens exposem encara més perquè ens falti protecció. Seria un desastre per la nostra gent i això no pot ser. No pot passar.

Itàlia ha demanat professionals estrangers. ¿Podríeu incorporar equips de fora al Clínic?

Sí, ja hem fet crides en aquest sentit a les xarxes socials a altres comunitats i a fora. Qui vulgui venir pot fer-ho i fins i tot oferim hotels. Acceptem infermeres en actiu, prejubilades i estudiants (encara que aquests últims hi ha algunes coses que encara no poden fer). I per als estrangers fins i tot s’està gestionant un sistema exprès perquè tinguin tots els permisos. En aquestes circumstàncies el personal especialitzat és com un regal.

Des de la direcció d’infermeria, com esteu donant suport als vostres professionals?

Hi ha moments de flaquesa: també som humans. Hi ha situacions que et sobrepassen perquè tot va molt ràpid i és molt intens. A més, no és fàcil treballar tantes hores amb els equips de protecció i amb pacients que necessiten tanta atenció. Tenim els equips de psicòlegs i psiquiatres per atendre els professionals, a través d’un telèfon de suport que garanteix la confidencialitat. Els comandaments tenen també suport quan han de gestionar coses difícils. I si jo veig situacions particulars també actuo. La gent està fent una bona gestió emocional però necessita moments per desfogar-se. El desgast físic i psicològic és intens. I també pateixen per les seves famílies. Hem posat a la seva disposició tres hotels, on poden anar a descansar si viuen lluny o tenen por de contagiar els familiars si són vulnerables. Hem alliberat totes les zones d’aparcament al voltant de l’hospital. I a la meitat del torn de treball, des de la cuina els porten begudes isotòniques, fruita i menjar saludable per suportar millor la jornada. Els psicòlegs ens ofereixen petites estratègies per conciliar la son, perquè quan arribes a casa amb l’adrenalina al màxim costa descansar. I a nivell de comunicació també celebrem tot el que es pugui celebrar. Des que han pogut extubar un pacient que ja respira per si sol, fins que s’ha habilitat una nova unitat de crítics. O les altes: hi ha malalts que al cap d'uns dies surten per la porta de l’hospital cap a casa seva en bones condicions. I hem organitzat un sistema per fer-los arribar cartes i missatges d’agraïment de familiars i ciutadans.

Hi ha suport psicològic per als pacients?

També tenen suport dels psicòlegs, psiquiatres i treballadores socials. No podem deixar entrar els familiars, excepte en els processos de final de vida, i això genera sentiments de solitud i d’angoixa.

Què demana a les autoritats sanitàries?

Que ens arribi el material, que en facin una distribució adequada, i que aconseguim més professionals sobretot de crítics. I que tinguin en compte l’esforç tan gran que estan fent tots els professionals, del primer a l’últim. Perquè el que em preocupa també és què passarà després: quan tothom sortirà de casa amb ganes de disfrutar i de viure mentre nosaltres, en canvi, estarem esgotats. Hem hagut de treure vacances i festes, encara que tenim clar que els professionals hem de descansar. I no parlo només de la sanitat: el nostre personal de neteja es mereix un monument. Ara hem d’afrontar l’emergència però també s’haurà d’afrontar el dia de després.


Com s’imagina el post crisi?

Sense voler hem fet una educació sanitària brutal de tota la població mundial, que ara s’ha acostumat a rentar-se les mans, i això és bàsic. El planeta està menys contaminat i tot plegat dona peu a fer reflexions brutals. L’altre tema és la conscienciació ciutadana: la immensa majoria de la ciutadania ens ha fet cas i està a casa seva. I la gent està aprenent a cuidar-se. El meu fill està tot el dia i part de la nit sol perquè jo estic a l’hospital, i la veïna ens ajuda. Hem après a cuidar-nos. I ara està sortint la generositat de l’ésser humà. I la confiança i l’agraïment als professionals de la salut. Malgrat la dificultat, estem sent capaços de veure les parts positives i d’ajudar-nos els uns als altres.


Un missatge a les infermeres?

Força! Que hem d’aguantar i que s’ajudin. Segur que no ho podrem fer tot tan bé com estem acostumades. Que es fixin en les coses positives, es deixin cuidar i descansin. Això passarà, amb molta dificultat, però també en traurem un gran aprenentatge i haurem establert unes relacions brutals. Sortirem més fortes i serem encara millors persones, i millors professionals. Que pensin que sense elles els malalts se’ns moririen, encara que no puguin treballar en les millors condicions. Segur que des de les direccions no ho fem tot bé, però estem donant el màxim que podem.


El primer cop que vostè va parlar a l'ARA del covid-19 era a principis de febrer... Ja havia fet un tuit en solidaritat amb les infermeres de Wuhan.
Hem après molt de les companyes xineses. La seva experiència és molt útil i ens estem ajudant a nivell mundial. Aquesta setmana ens han regalat uns productes per protegir la cara de les lesions que provoquen el equips de protecció. I m’he recordat de la imatge de les infermeres de Wuhan amb les cares marcades: doncs ara les meves infermeres estan quasi igual.També he rebut un missatge del director d'Infermeria de l'Hospital Keiyu Hori a Yokohama, en què ens animava a continuar. Així que a resistir, tot això passarà, ho aconseguirem tots junts!