SALUT

Hipersensibilitat electromagnètica, un trastorn desconegut que va a l’alça

Les radiacions del wifi són la principal causa d’una afectació que ja ha registrat més de mil casos al Clínic

A la mateixa velocitat que augmenta la presència d’ones electromagnètiques en l’entorn -emeses per antenes de telefonia, línies d’alta tensió o xarxes wifi- ho fa també l’activitat de la consulta del doctor Joaquim Fernández Solà, coordinador de la unitat de fatiga crònica de l’Hospital Clínic de Barcelona. Fernández Solà és un dels pioners en el tractament de la hipersensibilitat electromagnètica a l’Estat, un trastorn no reconegut com a malaltia però que cada dia afecta més persones. Al Clínic ja han superat el miler de casos atesos, el 60% dels quals estan causats per les xarxes wifi.

“L’electrosensibilitat està agafant cada vegada més impacte. Vam començar fa deu anys a rebre casos aïllats i ara ja és força habitual -descriu Fernández Solà-. Actualment vivim exposats a una enorme quantitat de radiacions, de les quals no s’ha demostrat la innocuïtat. És a dir, estem fent un experiment biològic i social perquè estem exposant un munt de gent a una cosa per a la qual no hi ha un principi de seguretat -explica-. És més, ja sabem que no hi ha seguretat perquè estan apareixent persones amb molts símptomes”, afegeix.

L’OMS no hi veu perill

La convicció de Fernández Solà, però, xoca amb una part de la comunitat científica, que nega el perill d’aquestes radiacions. Aquesta és la línia que manté l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que no considera que l’electrosensibilitat sigui una malaltia. “No està reconeguda mèdicament per interessos. Aquestes ones les emeten les empreses que estan al capdamunt de tots els índexs borsaris”, sosté el metge.

La hipersensibilitat electromagnètica afecta una de cada mil persones al món, amb una incidència fins a vuit vegades superior en dones que en homes per causes, sobretot, hormonals. Els símptomes són múltiples, habitualment irritatius o consistents en forts dolors de cap i nàusees, entre d’altres. I la dificultat per detectar la problemàtica rau, principalment, en el fet que pot donar els mateixos símptomes que molts altres tipus d’afeccions, com ara un simple constipat.

Per aquest precís motiu Minerva Palomar va anar durant una dècada de metge en metge per descobrir què li estava passant. “Vaig començar a estar malalta l’any 1997, però em van diagnosticar i explicar amb claredat el que em passava gairebé deu anys després, i al principi no m’ho creia perquè sóc molt escèptica”, recorda. Actualment és la presidenta de l’associació Electrosensibles por el Derecho a la Salud, creada a finals del 2012 davant el constant augment de casos i la falta de llocs on adreçar-se per trobar respostes. “En aquest temps prop de 3.000 persones de tot Espanya s’han adreçat a nosaltres amb consultes”, afirma.

Al llarg dels últims anys jutges d’arreu del món han reconegut casos d’incapacitat laboral a diverses persones afectades per l’electrosensibilitat. A l’Estat el primer cas es va donar a l’agost, quan el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va atorgar a un enginyer de telecomunicacions una prestació per incapacitat. A diversos punts del planeta, a més, han proliferat comunitats de refugiats tecnològics. Una de les més conegudes és als Estats Units, al poble de Green Bank, a l’estat de Virgínia, on no hi ha ni telèfons mòbils ni xarxes wifi per la presència en aquell punt d’un dels radiotelescopis més grans del món. Si es veu afectat per les ones emeses per aquests aparells, el radiotelescopi no funciona correctament i, per tant, s’han prohibit.

Antena de telefonia

Per a Montse Ferrer sí que va ser relativament senzill descobrir l’origen del seu mal. L’any 2007 va començar a patir sudoració extrema mentre dormia a les nits i forts mals de cap. “Era com si m’obrissin el cap per la meitat, era un dolor extrem”, recorda. La causa: la instal·lació d’una antena de telefonia a poc més de 20 metres del seu dormitori, en un cinquè pis d’un edifici situat a Mataró. La Montse va mesurar les radiacions i eren deu vegades superiors a les que recomana el Consell d’Europa. “Des d’aleshores dormim al menjador i hem hagut d’instal·lar una persiana i un folre d’alumini a la finestra que dóna a l’antena per rebaixar l’impacte”, explica.

“Hem d’evitar que amb aquestes radiacions passi el mateix que amb el tabac, que hem estat 500 anys veient-ne els efectes tòxics i no ho vam reconèixer fins que no va ser un desastre mundial amb càncers per tot arreu i un greuge econòmic i social importantíssim”, reivindica Fernández Solà, que alerta que aquestes radiacions poden ser una causa de l’augment de tumors cerebrals. De fet, el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) de Barcelona va liderar un estudi internacional el 2015 en què, per primera vegada, s’observava una correlació positiva entre el risc de desenvolupar un tumor cerebral i el nivell d’exposició laboral a camps magnètics de freqüència extremadament baixa (ELF, segons les sigles en anglès).

El metge, a més, alerta del perill de les altes exposicions a radiacions d’aquest tipus per als infants. “Hi ha nens que estan 12 hores al dia connectats a algun aparell electrònic i això és una barbaritat per a un cervell que està en creixement -adverteix-. Cal racionalitzar l’ús de les tecnologies”, conclou.

“Al final el problema l’hem hagut de solucionar sols el meu marit i jo”

“Vaig començar a notar que passava alguna cosa estranya perquè m’asseia davant del televisor i començava a suar i a posar-me nerviosa i no entenia el motiu -expressa Mari Carmen Sánchez-. Al principi no hi vaig donar importància, però més tard quan parlava pel mòbil notava un dolor fortíssim, com si em travessés un llamp, i la cosa era cada vegada pitjor”, afegeix.

Mari Carmen Sánchez pateix hipersensibilitat electromagnètica i química des del 2007. Però com en la majoria dels casos no ho va saber fins més endavant. Es trobava malament, però ningú sabia què li provocava aquell estat que la va deixar pràcticament un any sencer al llit. Quan va descobrir la causa dels mals, a més, l’única solució que li van oferir els metges va ser que visqués aïllada. I això era difícil d’assimilar per a una persona laboralment activa fins a aquell moment i amb quatre fills.

No va ser fins que va trobar a Madrid la Fundación Alborada, que treballa amb patologies ambientals, que va notar certes millores. “A casa vaig haver de fer un control ambiental total, i vaig eliminar ambientadors, sabó, suavitzants o productes de neteja. I a l’hospital em van tractar amb vitamines i vacunes que em van ajudar a reduir la meva hipersensibilitat”, explica.

Actualment viu en una zona residencial prop de Torredembarra, al costat d’un bosc, en un lloc amb baixa població i amb poques antenes de telefonia i xarxes wifi. “Al final el problema l’hem hagut de solucionar sols el meu marit i jo, adaptant la vida a la meva patologia, ja que encara hi ha molta desconeixença d’aquesta malaltia -lamenta-. És molt dur tant econòmicament com socialment. Jo no vull viure aïllada”, sentencia.

Més continguts de