Joaquim Nadal: “Alliberament dels presos, Estatut del 2006 sencer i un referèndum pactat, ara o d’aquí 10 anys”

Definició: ”Soc un catalanista que havia cregut que com a conseqüència de la Transició hi havia un pacte possible entre Catalunya i Espanya” | Matís: ”Sense que em vulgui proclamar independentista, avui ho soc més que fa 10 anys”

¿El mirall que s’ha trencat és Catalunya?

Estem una mica desmanegats. Els inversors estrangers segueixen invertint a Catalunya, però el país està entrant en la paràlisi de la por, de la incapacitat de prendre decisions polítiques rellevants. Catalunya avui és un país dividit, perquè així ho hem volgut els catalans. I nego la major dels que el voldrien fracturar: no estem fracturats ni les famílies ens tirem els plats pel cap el dia de Nadal, però hi ha un punt de divisió. D’on neix? De no haver entès que la idea de la unitat del poble civil de Catalunya és una ficció en el llarg recorregut, i una realitat que ve de tant en tant. L’Assemblea de Catalunya, per exemple. Tots units contra el franquisme. Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Tots. I tots volia dir fins i tot aquells que ara potser no hi voldrien ser. A la població provinent de la immigració el PSUC els deia que la llengua és també un element de seu alliberament com a classe social oprimida.

¿Llavors Catalunya sí que va ser un sol poble?

Sí, amb transversalitat absoluta i una opció interclassista. Ara, en canvi, Catalunya intenta tornar-ho a ser. Ara ha sortit la plataforma d’Òmnium del 80%. ¿Als catalanistes no independentistes que han firmat per aquesta plataforma ens els traurem de sobre a les primeres de canvi?

Al llibre diu que si no hagués sigut pels amics no hauria escrit res.

Em deien: “Per què calles tant, Quim, per què hi poses distància, com és que ets tan fred que no hi poses emocions en tot el que ens està passant? Que bé que estàs, lluny de la política...” En el fons, hi havia un punt d’enveja.

I vostè no es reconeix en aquest retret, i això l’angoixa.

No. Soc catalanista, municipalista, socialista. Però és un llibre més enfadat que angoixat.

Amb qui?

Amb gairebé tothom. Amb el PP i el PSOE. El PP recollint firmes contra Catalunya. El PSOE, per la por de perdre el centre, acaba confonent la seva silueta amb la del PP. Molt a la moda d’alguns socialistes europeus que van evolucionar cap a un socialisme d’ordre tipus Manel Valls, i que fan la pitjor versió d’una socialdemocràcia passada pel capitalisme.

Un federalista enfadat.

No, un catalanista que havia cregut que com a conseqüència de la Transició hi havia un pacte possible entre Catalunya i Espanya. Que fins i tot el retorn de Tarradellas era un pont amb la legitimitat republicana anterior a la Constitució del 78. Si aparegués un nou Tarradellas i un nou Suárez (que no veig a l’horitzó) començaríem a moure les peces d’un trencaclosques que ara està petrificat. Sense que em vulgui proclamar independentista, avui ho soc més que fa 10 anys.

O sigui que amb Espanya, ara, no hi ha res a fer.

És molt difícil que puguem fer alguna cosa. Sobretot perquè els que interpreten l’aparell de l’Estat s’han oblidat de la vella solidaritat transversal en defensa de les llibertats que feia que, a la Transició, Catalunya fos estimada, respectada i temuda com no ho és ara de cap de les maneres.

¿Li molesta que es parli despectivament de “règim del 78”?

Em molesta molt. Diuen: “La Transició, liquidem-la. Va ser la porta perquè el franquisme continués”. Home, no és veritat.

La monarquia és una elecció del franquisme. I ni un sol jutge o policia torturador va anar a judici.

Vam fabricar una democràcia a l’europea que després s’ha bloquejat perquè la gent ha llegit malament la Constitució. La majoria dels ajuntaments van revisar el passat. Van liquidar el nomenclàtor franquista.

Vostè va per Espanya i està ple de carrers amb noms franquistes.

Fa 40 anys el pes de l’impacte de la Guerra Civil encara era bestial. Pierre Vilar es troba Puig i Cadafalch a l’exili i li pregunta: “¿Vostè a favor de qui anava, durant la Guerra Civil?” I Puig i Cadafalch contesta: “De cap dels dos. Els revolucionaris em volien matar, i em vaig haver d’exiliar. I els franquistes em volien extirpar l’ànima”. Jo hi afegeixo un altre argument. No podem convertir en franquista tot el que des de les posicions del sobiranisme no ens agrada. Perquè no és veritat.

Vostè afirma que la Constitució va reconèixer nacionalment Catalunya.

Sí.

Però és que no ho diu enlloc, i precisament la mare dels ous és que a Catalunya molta gent entén Espanya com un estat plurinacional, però per a l’alta administració de l’Estat i els grans partits espanyols, de nació només n’hi ha una.

Aquest és un problema nuclear, però la Constitució, respecte a l’Estatut del 32, ens obre les portes a quaranta anys d’autonomia molt superior. Prat de la Riba hauria ballat amb un peu amb el reconeixement nacional que feia una Constitució que era unitària.

La Constitució es limita a parlar de nacionalitats i ni tan sols diu quines.

Però el que no podem fer és mirar amb ulls d’avui el que va passar l’any 78. ¿Allò es va quedar a mig camí? Segurament. I llavors i havia menys d’un 10% de sobiranistes a Catalunya.

Conclou que ja no és el “ problema catalán ”, és el “ problema español ”. Però tres quartes parts del Congrés de Diputats no veuen que hi hagi cap problema.

Perquè no han entès res i per això cometen error rere error.

Sovint penso que ho han entès tot perfectament i des del primer dia, però que la resposta és “no”.

Crec que es pensen que la independència va contra el pensament majoritari d’una part de la gent de Catalunya que no s’expressa públicament.

Parlem dels errors del catalanisme. Vostè parla de mecanismes d’autodestrucció.

A cada moment d’eufòria unitària, Solidaritat Catalana, li correspon la seva Setmana Tràgica. Ara el catalanisme ha sigut víctima de la suposada hegemonia social del sobiranisme. Si el sobiranisme no és capaç de reconèixer que no va ser un referèndum homologable internacionalment (un cop Espanya hagi reconegut que la repressió de l’1-O va ser intolerable) estem perduts. Seguim dient que som República, però no ho som. Estem entrebancats aquí. A mi no m’agrada que la presentació pública de la Crida es faci al Saló de Sant Jordi. Ni tan sols ERC es podia sentir còmode en un acte com aquell. I la CUP tampoc. Aquí després d’un referèndum n’hem fet un altre. Ens ha passat tres vegades. Quan avances amb una barca cap a l’horitzó, l’horitzó es mou cap a l’horitzó. I no l’atrapes mai.

Potser miraven de cua d’ull a veure si l’Estat reaccionava.

Però és que el diàleg polític neix d’una altra cosa. Un dels retrets que faig al sobiranisme és que no es van aprendre bé els catecismes marxistes dels anys 60: atenció al valor de les contradiccions del contrari i la correlació de forces. Contradiccions: burxem en la sentència de les hipoteques del Tribunal Suprem, per exemple. I pel que fa a les forces, n’hi ha que diuen que hem de ser més, com Ernest Maragall i Oriol Junqueras. Carles Puigdemont, des de Brussel·les, diu que va ser un error no proclamar la República. Penso, contràriament, que va ser un error no reconèixer que no s’havia proclamat. Per què hem creat aquesta ficció? ¿Som República? No. ¿Hem declarat la independència? No.

Vostè proposa un acord amb l’Estat per desenvolupar una llei de claredat a la canadenca i decidir quines majories hauria de tenir el referèndum. Això és la carta als Reis.

Les solucions que proposo són impossibles llevat que algú mogui peça. Només hi ha una cosa més impossible que la independència de Catalunya, i és l’Espanya federal.

Llavors què és possible?

Tornar al començament. Alliberament dels presos i suspensió de totes les accions judicials. I, com a punt de partida, l’Estatut sencer, el referendat pel poble de Catalunya el 2006. Després, diàleg polític que porti a una solució política i que trenqui aquesta tremenda judicialització del tema. I un referèndum pactat, ara o d’aquí 10 anys. Una proposta per a Catalunya i que es voti.

¿Està participant en alguna conversa per trobar una solució?

No. He signat el manifest del 80% d’Òmnium Cultural, i a petició d’algun dels presos he fet alguna visita a Lledoners. A més, d’aquestes mediacions que han aparegut amb el lehendakari de fons, n’he tret la impressió que estaven carregades de bona voluntat però no tenien interlocutor. Tu pots pactar el que vulguis amb el lehendakari, però si a la banda del govern espanyol ningú es posa al telèfon per dir “endavant”, ¿de quina mena de mediació estem parlant? Vull pensar que de paraula Rajoy va dir que si es convocaven eleccions no hi hauria 155.

I qui va dir que no?

Ningú. Però com que no ho van dir per escrit, el president de la Generalitat va decidir que no se’n fiava.

¿L’alcalde de Girona que havia de ser president de la Generalitat era vostè i no Carles Puigdemont?

Crec que no. Jo vaig ser candidat el 1995. En aquells moments no arribava als 50, i m’hauria fet il·lusió. Creia que ho hauria pogut fer bé, però és una etapa passada i no penso que hagués pogut tornar.

¿Recorda la primera vegada que va sentir parlar de Puigdemont?

Vagament. Jo era alcalde de Girona i ell era periodista. Mai hem coincidit a l’Ajuntament, no va ser regidor en governs que he presidit. Al Parlament ell era diputat de la comissió de cultura quan era conseller. No hi tinc una relació que em permeti familiaritat.

L’ha anat a veure?

No. En algun moment s’ha estranyat que no l’hagi trucat, i ho he fet, i hem parlat amb tota normalitat. Però no crec que tinguem res a dir-nos. Tinc la impressió que aquest llibre no li agradarà.

¿Entén la trajectòria d’Ernest Maragall?

Puc arribar a entendre que ara cregui que pot ser un bon alcalde de Barcelona. Em costa entendre el pas d’un moviment unitari socialista d’esquerres enquadrat al PSC a una candidatura per Europa a través d’ERC per arribar a fer-se militant d’ERC i ser candidat a l’alcaldia de Barcelona. No ho acabo d’entendre però no ho vull jutjar. Jo no ho hauria fet, per un cert pudor. Si algú em digués si vull fer l’operació Maragall a Girona, de cap manera.

Per què?

Són altres temps, m’he fet gran, tot i que no tant com l’Ernest Maragall. Crec que jo ara no sabria fer d’alcalde de Girona de la manera que ho vaig fer. Hauria d’aprendre coses noves, i crec que alguna de les que fèiem, fruit de l’evolució complicada de la legislació, ara ni tan sols es podrien fer.

Etiquetes

Més continguts de