Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Jordi Amorós (JA): “El límit de la llibertat d’expressió és el sentit comú”

Històric de l’humor gràfic, defensa que la sàtira ha de molestar els poderosos però sense ser kamikaze. Va ser un dels pilars d’‘El Papus’ i ha fet de productor en pel·lícules d’animació com la pionera ‘Historias de amor y masacre’ i sèries de dibuixos animats com ‘Mofli, el último koala’

Conegut amb el pseudònim de Ja, Jordi Amorós (Barcelona, 1945) és un mestre de la sàtira. Encara en actiu a la revista Mongolia, va crear algunes de les sèries i personatges més subversius d’ El Papus. És el cas de Sor Angustias de la Cruz, un monja d’escassa pietat cristiana que és també protagonista del primer volum de l’ Antología poética de El Papus, la col·lecció amb la qual l’editorial ECC ha començat a recuperar el llegat de la revista. El mes que ve se’n publicarà el segon, que recopilarà material d’una altra sèrie de Ja, Hombre pobre-hombre rico, en què atacava sense subtileses el capitalisme. Enemic dels formalismes, si li parles de vostè s’emprenya.

Com vas aterrar a El Papus ?

Treballava en una revista que es deia Mata Ratos. Allà hi havia l’Ivà i l’Òscar, que em van cridar quan van decidir fer-ne una de nova perquè hi col·laborés. Hi vaig treballar des del primer número, el 1973, fins a l’últim, als anys vuitanta.

A les pàgines de la revista es criticava l’exèrcit, la repressió franquista... Els més reaccionaris us van posar de seguida en el punt de mira.

No volíem provocar, tot i que l’època es prestava a la provocació. El que hi havia era molta mala llet acumulada per viure assetjats per la violència de la dictadura. Un dia hi havia una execució a garrot vil, un altre dia apallissaven algú per haver fet una pintada al carrer... Tenies ganes de molestar el poder franquista per pura mala llet.

En el cas de Sor Angustias de la Cruz hi havia un discurs contundent contra l’Església catòlica.

Era un dels temes que no s’havia tocat mai. Malauradament, la religió continua sent un tabú i fer-ne sàtira pot tenir conseqüències dramàtiques, com s’ha vist recentment amb l’atac a Charlie Hebdo. No hem canviat tant.

Les teves historietes van ser especialment polèmiques. Ets un dels autors de la revista que més denúncies i judicis va patir.

Em vaig convertir en un fix dels jutjats. Això sí, eren judicis molt rutinaris. Sortia un jutge que bàsicament es dedicava a insultar-me i a amenaçar-me amb sancions i després, quan s’acabava la reprimenda, el mateix jutge em demanava un dibuix per als seus fills. Recordo, per exemple, que l’atemptat contra Carrero Blanco em va agafar en un judici que es va suspendre per la notícia.

Les amenaces contra la redacció eren gairebé part de la feina. ¿Treballàveu amb por?

La meva generació no tenia por. Els nostres pares sí que en tenien encara, i molta, però nosaltres no.

Fins que un dia, el 20 de setembre del 1977, les amenaces es van convertir en fets i la ultradreta va posar una bomba a la redacció del setmanari, al carrer Tallers.

Estava arribant a la redacció quan es va produir l’atemptat. Per sort, sempre faig deu minuts o un quart d’hora tard. Fa mal que ningú fos condemnat a presó pels ferits i per l’assassinat d’un dels treballadors. Tampoc vam rebre mai cap indemnització. Tots sabíem qui havien sigut els culpables, perquè el dia anterior havien vingut a la redacció a amenaçar-nos. Jo hi era i els vaig veure.

I dècades després encara atempten contra revistes com Charlie Hebdo , un dels models d’ El Papus.

Sí, juntament amb Hara-Kiri era la nostra inspiració. Wolinski, un dels autors morts a l’atac, ja era en aquella època un dels meus referents. Va ser un dibuixant excepcional que continuava treballant als 80 anys.

L’islam s’ha convertit, doncs, en el gran tabú de l’humor gràfic.

La gent de Charlie Hebdo ja sabia el que es feia. Quan va esclatar la polèmica de les caricatures de Mahoma a Dinamarca tothom va deixar de fer bromes amb l’islam excepte ells, que a partir de llavors en van publicar més que mai. Penso que El Papus hauria fet el mateix.

La qüestió de fons és si l’humor gràfic ha de tenir límits o no.

Sí, el sentit comú. Sóc defensor de la llibertat d’expressió... però ¿no acceptem tots la censura econòmica? És a dir, si treballo en una publicació no faré mofa dels seus anunciants perquè em faran fora. Per tant, si ja ens empassem això, tampoc passa res per autocensurar-se en temes que poden costar la vida d’innocents. També és veritat que hi ha hagut molta hipocresia últimament i que el poder ho ha aprofitat per exhibir-se com sempre amb les víctimes amb un cartellet de “ Je suis Charlie ”.

Per tant, no dibuixaries mai una caricatura de Mahoma.

En el context actual seria una provocació sense sentit, pur oportunisme. Dibuixar un acudit sobre Mahoma per dir “Mira que valent que sóc”... Ridícul. Si una tonteria com fer un dibuix pot acabar en tragèdia, val més no fer-ho. Malgrat la polèmica que va provocar, estic d’acord amb el que va dir el papa Francesc: “Si et fiques amb la meva mare, no et sorprenguis si et dono un cop de puny a la cara”.

Mai m’hauria imaginat el pare de la cruel Sor Angustias de la Cruz, que vas haver d’assassinar per la pressió dels catòlics, defensant el Papa...

No m’agraden els dogmes. L’únic que tinc clar és que quan em dutxo he de posar la cortina per dins de la banyera, perquè si no el terra s’esquitxa d’aigua i puc relliscar i matar-me. Aquestes coses domèstiques sí que són realment importants.

Més continguts de