Kari Margolis: “Ara una pel·lícula de dues hores la veig poc profunda comparada amb una sèrie”

Actriu i directora teatral EUA“No crec que es pugui demanar més a un ésser humà del que ens ha donat el president Obama. Perdoni, em salten les llàgrimes” Visió“El teatre català de text podria ser molt més viu, visceral, emotiu i bonic”

Com funciona el seu mètode?

Els músics tenen escales i saben que poden practicar-les cada dia. Els ballarins clàssics tenen la seva barra de ballet... Però la interpretació teatral és una cosa molt misteriosa. Per tant, els actors sovint acaben com els nens, que necessiten gent de fora que els digui si estan fent una bona feina o no. La majoria d’actors tenen una mena de por interna: “¿Vaig néixer amb talent o no?” I jo crec que el talent es pot aprendre.

I com l’ensenya?

La idea és que a una esponja no se li ha d’ensenyar a absorbir aigua, perquè ja està feta per a això. Si dic “Estic contenta”, això és genèric. Però si dic “Em sento com si tingués petites bombolles dins meu que em fan pessigolles”, llavors puc expressar una forma molt específica de sentir-me contenta. El mètode ensenya als actors a ser més detallistes i més específics quan expliquen les històries, perquè l’especificitat inspira la creativitat. Com més específic soc, més m’inspira a mi i més t’identificaràs tu amb els personatges.

Per això diu que busca empoderar l’actor.

Formem actors amb la idea que puguin decidir: “Vull crear un espectacle en solitari”, o “Vull posar en marxa una companyia teatral”, o “Vull fer una pel·lícula”. Que mai no hagin d’esperar que algú els doni una oportunitat. La majoria dels actors es passen tota la vida intentant tenir una aparença determinada i venent-se, i jo intento dir que no, que l’actor ara ha de prendre el control, perquè és l’element més important del teatre.

Què li fa pensar que Barcelona seria un bon lloc per ensenyar el seu mètode de manera estable?

Sé que sona com si m’ho estigués inventant, però no és així: estic enamorada dels actors catalans. Perquè són més físics, pensen de manera més poètica i estan oberts a la idea que per interpretar s’ha de treballar molt i no es tracta només de si soc guapo o no. A Catalunya hi ha una tradició d’un teatre molt físic, molt visual i molt expressiu, però també hi ha una tradició d’un teatre molt literari, i sento que, sovint, en el teatre de text els cossos no estan vius. I amb cert tipus d’aprenentatge, el teatre literari podria ser molt més viu, visceral, emotiu i bonic. El teatre no pot ser només la lectura dramàtica d’una obra; si fos així podries quedar-te a casa llegint-la mentre prens una copa de vi.

Quines diferències veu entre els actors nord-americans i els catalans?

Com que la indústria comercial als EUA és molt més predominant, els actors pensen més sovint com vendre’s per fer teatre comercial. A Broadway es fa teatre amb un risc financer molt baix, i per tant també és baix el risc artístic. D’altra banda, les universitats són tan cares que els joves actors pateixen molta pressió social i familiar. L’expectativa és “Et llicenciaràs, i trobaràs feina a la televisió i seràs un actor de pel·lícules i guanyaràs molts diners”. Les universitats als EUA són molt diferents de l’Institut del Teatre, perquè allà un estudiant només fa un parell d’hores d’interpretació a la setmana. Pensar que així pots ser actor professional és absurd. Allà tenim la idea de l’educació continuada, però crec que a Catalunya hi ha més respecte per l’art.

Les nostres plataformes televisives estan més plenes de sèries nord-americanes que mai. Kevin Spacey, Robin Wright, Julianna Margulies, Claire Danes o Paul Giamatti són ben coneguts. ¿Són els millors actors nord-americans del moment?

Abans de res haig de dir que la televisió és al punt més alt de la seva forma artística. Fins al punt que he perdut l’interès en les pel·lícules. Si agafem Julianna Margulies, per exemple, hem vist com ha desenvolupat el seu personatge a The good wife durant set anys! Vint-i-dues hores cada any, set anys! Per tant, una pel·lícula de dues hores ara em sembla poc profunda si la comparem amb la forma artística de la televisió. Als artistes de teatre els dic: “Hem de ser amos del nostre art igual com ho són els actors de cinema i televisió”. Al cinema, si el director o els guionistes volen espantar o fer plorar l’espectador saben quin angle fer servir, quina la música, quina llum... Els artistes de teatre no són tan capaços de fer-te riure o plorar sempre que volen, i jo vull canviar-ho, vull que sàpiguen com aconseguir l’efecte que volen de l’audiència. Perquè ara ens estem encarant a un públic que sap quina és l’experiència emocional que li espera. Els artistes de teatre han de ser capaços de dir-te: “Et portaré amb mi a través d’un viatge molt inesperat, sé el que em faig”.

O sigui que les sèries canvien la manera com les audiències veuen no tan sols la televisió sinó també el cinema i el teatre.

Totalment. Moltes de les grans sèries no pots dir realment que siguin una comèdia o un drama, perquè tenen una profunditat tan gran, que et fan passar per totes les emocions. Crec que en deu anys les pel·lícules seran totes animades.

No hi haurà actors?

No hi haurà actors. Seran actors digitalitzats. No es pot aturar. Arribarà el dia en què es podrà digitalitzar alguna cosa que tindrà l’aspecte d’un ésser humà i es podrà controlar perquè faci exactament el que vulguis. Crec que això és preciós, perquè la distinció entre el cinema i el teatre en directe serà molt més clara. I la necessitat social de tenir una experiència en directe serà molt més poderosa.

Però això és part de la fi de la seva feina.

Bé, en tots els camps la tecnologia ha començat a substituir els humans, de manera que al cinema s’obriran altres llocs de treball i el teatre serà més poderós. I la televisió ja està substituint el cinema. Tots els artistes que vostè ha citat eren actors de cinema que han anat cap a la tele.

Diria el mateix dels esports? ¿Que serà més interessant pagar una entrada per veure un partit digital que un entre esportistes éssers humans?

La gent ja inverteix moltes hores en els e-sports, és una realitat creixent. Però sovint m’he preguntat com és que milions de persones d’arreu del món segueixen els Jocs Olímpics i, en canvi, els teatres pateixen per omplir. I crec que és perquè si un atleta salta un centímetre més tothom fa: “Uau!!! Mira el que som capaços de fer!” Els esports celebren l’esperit humà, i això no es pot substituir per res digital. I el teatre hauria de ser l’atleta de l’ànima. De manera que l’audiència hauria de dir: “Sí! Jo puc ser tan horrible o tan meravellós”.

Vostè forma part de la societat nord-americana urbana, educada, de les costes, molt diferent de la conservadora de l’interior. ¿A què es deu tanta diferència?

A la por. No hi ha cap altra emoció que sigui més poderosa per manipular l’ésser humà que la por. Ara mateix la por està descontrolada als EUA i s’està fent servir per manipular en política. Fins i tot als estats que són conservadors, les zones urbanes són molt més liberals que les rurals. I això és per la tecnologia i l’economia. Les zones rurals, que tendeixen a ser més blanques, ara són més pobres, i estan enfadades. Les zones urbanes són molt més barrejades. No et fa por algú que tens assegut al costat cada dia al metro de Nova York. Així que hi ha molta més por, i la por inspira el conservadorisme a l’hora de definir el concepte d’ els altres.

Divendres Trump serà president. N’espera alguna cosa bona?

L’única cosa bona que espero és que farà sortir la part bona dels que veuen la part dolenta del que ens estan venent. Farà que la gent s’aixequi de la cadira, que sigui més proactiva. No serem complaents, crec. Els que creiem que el nostre país hauria de ser inclusiu, on tothom tingui dret a l’educació i a la sanitat, no podem estar relaxats. Ve una època que no ens podem prendre a la lleugera.

Què en pensa del discurs de Meryl Streep la nit dels Globus d’Or?

Vivim un moment en què cal molt coratge per articular les idees que va dir. Va ser molt potent dir que necessitem una premsa ferotge. Si hem de recórrer a una persona perquè ens digui què és veritat i no ens podem creure els mitjans, som al final de la societat tal com la coneixem.

¿Creu que Meryl Streep està sobrevalorada?

No, no ho crec. Crec que és una artista fabulosa que ha emocionat milions de persones i crec que qualsevol adult hi estaria d’acord.

Doncs el president electe va dir...

He dit que qualsevol adult hi estaria d’acord.

¿El president Obama ha satisfet les expectatives que vostè hi va dipositar?

Hi ha moltes coses que personalment considero esgarrifoses. Per exemple els drons. Però no crec que es pugui demanar més d’un ésser humà del que ens ha donat el president Obama. Perdoni, em salten les llàgrimes. Ens ha donat orgull, dignitat, poesia, és eloqüent, articulat, afectuós, és pare, un marit meravellós, no hi ha hagut un escàndol en vuit anys...

És autèntic?

És una pregunta molt complicada, però diré que crec que és autèntic pel que fa a ser un bon pare i ser un bon marit. Crec que és autèntic pel que fa a ser un president que es quedava fins a les tres de la matinada informant-se i assegurant-se que sabia què estava passant. ¿Si va prendre sempre la decisió correcta o si a vegades ensucrava les coses en nom de la poesia i l’eloqüència? Sí. Però crec que ha fet tot el que un ésser humà podria haver fet. I ha tingut en contra les forces negatives més grans que cap altre president hagi tingut mai en la història dels EUA.

Perquè és afroamericà?

Sí, perquè és afroamericà.

Li pregunto si l’ha trobat autèntic perquè potser a vostè no li agradarà Trump però sembla la mateixa persona en públic i en privat.

No m’ho crec. Els americans venim del Salvatge Oest, amb la iconografia del ganàpia amb les pistoles que mata gent però que és una bona persona. Algú pot interpretar que la impetuositat i la grolleria són prova d’honestedat, mentre que ser eloqüent i poètic és considerat com si mentissis o t’amaguessis darrere de les paraules florides. Jo no veig que la impetuositat i la grolleria siguin honestedat.

Què espera dels pròxims quatre anys?

Espero formar part de la junta directiva de la biblioteca del meu barri i anar a les reunions municipals un cop al mes. El futur comença als ajuntaments. Es tracta d’inspirar la gent jove perquè s’involucrin des de la base. Això és en el que penso centrar-me.

Més continguts de