L'elegància de Jorge Wagensberg

El físic de Barcelona serà recordat com el pioner i referent de la divulgació científica

Fa poc temps, un petit grup de persones vam tenir la sort de sentir parlar Jorge Wagensberg sobre un dels seus temes favorits: les idees. Aquella tarda, sense cap necessitat de 'powerpoints' ni altres suports audiovisuals, Wagensberg va espigolar durant una hora les millors idees de la història per acabar centrant-se en una de sola: el principi a partir del qual Albert Einstein va compondre la teoria de la relativitat general. Amb un pensament diàfan, articulat en un discurs fluid i apassionat, va deixar tothom convençut que la idea més revolucionària de totes era adonar-se que, quan una persona està tancada en un ascensor aturat, no té manera de saber si els seus peus toquen a terra perquè es troba en un camp gravitatori com el del nostre planeta, o perquè l'ascensor és enmig de l'espai buit i algú altre l'estira cap amunt amb la mateixa acceleració de la gravetat. Aquesta idea aparentment inofensiva no fa més que equiparar dos fenòmens de la més absoluta quotidianitat: la gravetat i l'acceleració. Però quan se n'exploren les conseqüències a fons, es descobreix que els rajos de llum es corben quan passen prop d'una estrella, que la gravetat alenteix el temps i que un camp gravitatori és una deformació de l'espai. I això sí que és revolucionari, perquè trenca de manera disruptiva amb el coneixement anterior i permet una comprensió més profunda i esmolada del món. I tot plegat gràcies a una idea d'una simplicitat extrema. D'això se'n diu elegància.

Wagensberg sabia molt bé que aquesta elegància que també es pot manifestar en una posició d'escacs, en un vers, en una línia melòdica o en una equació matemàtica, és potser el producte amb més capacitat de transformació de la creativitat humana. I per això, després d'uns anys d'activitat acadèmica, va consagrar la seva vida a fer partícip d'aquesta elegància el major nombre de persones possible. El 1991 va assumir la direcció del Museu de la Ciència de Barcelona, que va fer evolucionar fins al CosmoCaixa, un museu modern que va trencar amb algunes de les normes escrites de la museologia de l'època i que va dirigir fins al 2005. Segons Wagensberg, un bon museu era una conversa, una presentació de la realitat –no una representació com les que ofereixen els llibres, el cinema o els professors–, una combinació d'objectes, fenòmens i metàfores, una contradicció entre el que es veu en la realitat i la comprensió que se'n té, un lloc on trobar preguntes i no respostes, una paradoxa, una experiència. Per això sempre feia broma quan algú li deia que no aniria més a un determinat museu perquè ja hi havia estat. Això és com dir que no vas a la platja perquè ja hi has anat abans, argumentava.

Aquest afany per compartir l'elegància intel·lectual el va portar també a fundar i dirigir una col·lecció de llibres fonamental en qualsevol cultura digna de portar aquest nom. Gràcies al centenar llarg de llibres de la col·lecció 'Metatemas' de l'editorial Tusquets, hem pogut acostar-nos al pensament de Richard Feynman, Stephen Jay Gould, Lynn Margulis, Richard Dawkins i Erwin Schrödinger, entre molts altres. Ell mateix també en va ser autor, amb llibres meravellosos com 'La rebelión de las formas', publicat el 2004, un text que convida a mirar la natura d'una manera fresca, agosarada i, sobretot, nova. En la seva faceta com a articulista, destacava per aquesta mirada profunda i integradora que acabava sempre cristal·litzant en idees simples i provocadores. En un dels articles que més polseguera va aixecar en el ram de la literatura, Wagensberg defensava que en els infinits decimals del nombre pi hi havia escrit 'El Quixot', la 'Divina Comèdia' i tots els textos que s'havien escrit fins llavors, els que s'escriurien en tot el futur de la humanitat i també els que no s'arribarien a escriure mai.

No és estrany que amb aquesta visió rebés premis com el Nacional de pensament i cultura científica, el 2005, i la Creu de Sant Jordi, el 2007, o que el 2013 fos nomenat director artístic del futur museu Hermitage de Barcelona, un nou concepte d'instal·lació que ha d'hibridar art i ciència. Si en lloc de néixer a Barcelona hagués nascut a Londres, el món sencer estaria parlant de la gran pèrdua que ha suposat la mort del més gran divulgador científic del nostre país. Adeu, mestre.

Més continguts de