Lorena Zárate: “La gentrificació trasllada una tensió brutal a les perifèries”

BarcelonaFa 50 anys el sociòleg i filòsof Henri Lefebvre parlava per primer cop del dret a la ciutat. La vigència mig segle després és total i Lorena Zárate (La Plata, Argentina, 1971) el reivindica com un dret essencial en un món cada cop més urbà que planteja enormes reptes a les ciutats. Així ho explica en una conversa amb l’ARA de visita a Barcelona, on ahir va participar en el VI Congrés de la Taula d’Entitats del Tercer Sector.

Què s’ha d’entendre per dret a la ciutat?

Quan Lefebrve en parla per primer cop és des d’una crítica profunda a la ciutat que l’envolta i als riscos d’alienació que provoca en els habitants. El veu com un dret a transformar la societat transformant els espais on vivim, dret a participar en la presa de decisions. La seva visió lliga molt amb l'òptica feminista, una ciutat pensada per la vida quotidiana i, com que la responsabilitat de reproduir aquesta vida recau encara més en les dones doncs ell també ho té en compte.

I on som avui?

Els reptes són molts i semblants; alguns s’han fet més profunds i d’altres que ja es veien ara són més clars encara, com el repte mediambiental, perquè les ciutats són més grans i els impactes també creixen. El dret a la ciutat es va reformulant, però en bona part té a veure amb els espais públics i la funció de la terra i de la propietat a les ciutats. Per exemple, ara veiem l’especulació immobiliària i els pisos buits mentre falta habitatge per a la gent. Veiem ciutats per a l’especulació mentre es perd espai públic. Allà on no n'hi ha, la situació és crítica, i on n’hi havia molt, veiem com es privatitza.

Veiem com l’habitatge és el primer problema a Barcelona.

La realitat que tenim és que el problema no el resol el mercat perquè ja hem vist que no funciona com a tal: 50 milions de pisos buits a la Xina, uns 11 milions a Europa... Ja es parla de crisi habitacional a tot arreu per un motiu o altre. Hi ha una gran privatització del parc públic construït, se’n va deixar de fer i, a més, no s’han donat solucions, no s’ha protegit el llogater i ara tenim Airbnb i pisos turístics per tot arreu.

És la gentrificació que ja pateixen alguns barris.

És una combinació d’especulació local i, cada cop més, internacional. Són diners desvinculats d’institucions. Ja no tenim ni a qui reclamar perquè l’amo no és una persona, sinó un conglomerat d’interessos abstractes que està expulsant la gent. Això destrossa moltes vides i la xarxa social perquè mata no només el que és físic -les cases o comerços de tota la vida-, sinó la vida als barris. En paral·lel, genera tensions molt fortes a les perifèries on es desplaça la gent perquè són barris o municipalitats amb menys recursos i capacitats per resoldre l’habitatge o fer polítiques d’assistència al ciutadà.

Els municipis hauran de cooperar?

L’àmbit metropolità es torna fonamental, tant a nivell físic i material amb les infraestructures i les connexions de transport i xarxes de serveis com des d’un punt de vista de desafiament social. A Mèxic hi ha una zona on la gent està fent 4 o 5 hores de trajecte per anar a treballar cada dia i això té un impacte en el medi ambient, en l’economia de tota l’estona que la gent no està productiva, en la salut i la vida familiar, però també en la seva involucració política: a quina hora s’informarà, a quina hora votarà o opinarà d’alguna cosa si està explotat? Això és part, en una altra escala, de l’alienació i impacta en la qualitat democràtica i el tipus de societat que construïm.

Anem cap a un món cada vegada més urbà. Quins reptes planteja?

La taca humana al món ha crescut en els últims 25 o 30 anys fins a tres cops més que la població. L’impacte ambiental és brutal i avui la pressió a les ciutats es concentra en dos llocs: als centres històrics, amb la gentrificació, i a les zones periurbanes -la vora entre el límit visible de la ciutat i on comencen zones verdes, cultius o boscos-. Aquí s’estan patint unes tensions brutals.

Com quines?

Tensions no necessàriament vinculades a la necessitat d’habitatge, sinó que hi ha moltíssima especulació també de terres. A l’Argentina, per exemple, hi ha grans pressions i venen de dues bandes: la pressió urbana i la de l’expansió agrícola del cultiu de soja. Veiem, doncs, com la frontera agrícola envaeix la zona periurbana i eclosionen, entre d'altres qüestions de salut entre la població pels productes com el glifosat i d'altres químics que les grans corporacions fan servir per als cultius, fins i tot ruixant-los des d'avions. Al mig d'aquestes zones, hi ha moviments que reivindiquen els cinturons verds, la qüestió de l’aigua i els aliments de proximitat.

Augura una batalla creixent que es lliurarà a les zones periurbanes i a les ciutats mateix per blindar els espais verds?

Sí.És que a més això era un aspecte molt bàsic dins de l'urbanisme, tot el tema dels cinturons verds, de com dissenyar la ciutat perquè la gent no emmalalteixi. Tota la discussió de la qualitat de l'aire i de l'agricultura ecològica abans estava integrada i les plantes, a les ciutats, no eren purament ornamentals. Hi havia un equilibri entre asfalt i verd que va anar-se perdent. Avui les ciutats són més dependents i alhora tenim una vida urbana cada cop més artificial i alienant. Som conscients de com de dependent és el nostre sistema d'abastament d'aigua? O on van a parar les nostres escombraries? O com o d'on arriben els aliments que consumim? La sobirania alimentària, parla d'això, té a veure amb l'autosufiència. Sovint, com que vivim en un entorn tecnificat, oblidem com de vulnerables som.

Cal un retorn a l'origen, doncs?

Miri, avui he vist un hort urbà al Gòtic situat en una mena de plaça pública i això es veu cada cop més, la recuperació de l’agricultura urbana, mostrar el camp a la ciutat. Ja no és només que cal el verd per purificar l'aire, sinó també per una qüestió de sobirania alimentària. Necessitem tenir aliments de millor qualitat a l’abast de la gent i això s’està tornant un tema cada cop més crític. A diverses ciutats dels EUA que han crescut com a suburbis ja es parla de deserts alimentaris perquè la població que hi viu (sovint, la dels col·lectius amb menys recursos) no tenen aliments de qualitat, sinó pura porqueria processada i això porta a greus problemes d’obesitat. I sí, tot això vol dir recuperar coneixements que s'han perdut: els meus avis sabien llaurar la terra, jo no en sé res de fer créixer un hort.

Quin rol tenen les entitats del tercer sector en aquests reptes urbans?

Tenen un potencial enorme en dos nivells. Un és més profund perquè el futur del planeta té a veure amb posar les persones al centre, i això, que molts governs diuen perquè queda bé, és el motiu d’existir de les entitats. La segona dimensió és la pràctica, la de l’experiència acumulada: si pensem en les polítiques d’inclusió que s’estan duent a terme en ciutats a tot el món, la majoria van ser abans iniciatives ciutadanes, projectes d’autogestió, xarxes d’ajuda mútua. Les entitats, a més, tenim clar que no actuem per caritat o filantropia sinó des d'una òptica de drets humans i això és posar la dignitat humana al centre i no el guany: per això no puc tenir pisos buits si la gent necessita on viure, no puc llençar aliments si hi ha qui no té què menjar...

Els venen temps complicats a les entitats enmig d'aquestes tensions creixents de què parla?

No m’agrada plantejar les coses en termes apocalíptics. Sí, hi haurà tensions globals amb actors al darrera i responsabilitats, i hi ha desafiaments molt grans. Però també vull reivindicar el que s'està fent, que hi ha hagut capacitat social per entomar coses i canviar-les. I hi ha molta innovació, de tot tipus, veig molta capacitat a la societat. És cert que quan s'analitzen les coses es parla de posar la persona al centre però sovint el debat de la solució es fa entre governs i sectors privats i el sector social queda fora quasi sempre, no sembla que sigui un actor que pugui contribuir i això és el que ha de canviar, el que estem lluitant per canviar.

Posi'm un exemple d'aquesta capacitat transformadora del sector social.

En habitatge, per exemple, ara veiem que el produeix sobretot el sector privat perquè el públic cada cop en construeix menys. Al sud, però, trobem ciutats que ha fet la gent i què es fa? Se les criminalitza, se'ls desallotja o en el millor dels casos, se'ls ignora i no surten a les estadístiques excepte que algun polític busqui vots en campanya. La producció social de l'habitatge s'ha de reconèixer i si el sector públic lii dona suport, aportant terres, immobles per fer gestió, per obrir el ventall de tipus de propietat (cooperativa, col·lectiva, mixta, de lloguer...) seran diners que queden a la comunitat i no marxen a contribuir econòmicament a les butxaques de grans constructores, per exemple.