Últimament molts s'han preguntat pel secret de Love of Lesbian, sobretot arran de la proesa del grup barceloní d'exhaurir les entrades tres nits seguides la sala 1 de Razzmatazz, amb un aforament de 2.000 persones, després de dos anys de gira i amb el mateix repertori que ja havien defensat a casa seva un fotimer de vegades. Una proesa que també havien aconseguit a Madrid, on van omplir la sala Joy Eslava, amb capacitat per a 1.500 persones, quatre nits.
Això, però, va ser el febrer passat, i el pla dels Lesbian era tancar-se per, de cara a principis de l'any que ve, editar la continuació de 1999 (2009), el disc que ha significat el gran tomb en la seva carrera, el segon gran tomb després de canviar l'anglès pel castellà a Maniobras de escapismo (2005), reeditat l'any passat amb Cuentos chinos para niños del Japón (2007) sota el títol de Maniobras en Japón (2010). Des d'aleshores, però, el grup que lidera Santi Balmes s'ha deixat veure en alguns xous acústics i, aprofitant l'estiu, també amb el format regular en un nombre reduït de festivals de tot Espanya, i el concert al Festival de la Porta Ferrada ha estat l'única d'aquestes cites a Catalunya.
Els fans de John Boy
Els Lesbian estrenaven divendres l'espai titular del festival de Sant Feliu de Guíxols, un bonic escenari a l'aire lliure muntat entre un port nàutic i un penya-segat. El públic, que gairebé omplia la zona de pista sense cadires -però no les grades, Love of Lesbian no és un grup per veure assegut-, lluïa l'uniforme habitual als concerts del grup: samarretes estampades amb l'any que dóna títol a l'últim disc del grup i que els acrediten com a membres del Club de fans de John Boy , un dels temes més emblemàtics del grup. Vaja, que o bé Love of Lesbian tenen molts fans a la Costa Brava, o bé, més probablement, van arrossegar els fans fins a Sant Feliu.
Tant és que molts dels que van ser divendres a l'Espai Port ja haguessin sentit en directe com a mínim mitja dotzena de vegades aquell mateix repertori, amb més de la meitat de les cançons de 1999 i poc menys de la meitat de les de Maniobras escapismo i Cuentos chinos para niños del Japón (a l'únic a qui això semblava preocupar era a Santi Balmes, que va anunciar que ja estaven fent nous temes). Cançons com Allí donde solíamos gritar , potser la joia de la corona del cançoner de Balmes, La niña imantada i Domingo astromántico , per citar-ne només tres, van ser celebrades pel públic com si fos la primera vegada que les sentien en directe.
Tant és que Maniobras de escapismo recordi tant a Shout to the top de The Style Council, o que Colores de una sombra faci pensar en She bangs the drums de The Stone Roses. La solvència amb què el grup defensa en directe les enganxoses melodies de Balmes, la capacitat que tenen les seves lletres de connectar amb el públic i l'entrega dels Lesbian als seus fans faria que els seguissin fins a la fi del món.
Love of Lesbian es prenen la molèstia de contestar cada un dels comentaris dels seus seguidors a Twitter, i Santi Balmes no té cap problema a l'hora de posar-se bé per a una foto que li fa un fan de la primera fila, o de col·locar-se unes antenes de marcià que li arriben des del públic (i no treure-se-les a la primera de canvi). El secret de Love of Lesbian és aquest: una capacitat enorme per connectar amb un públic que han aconseguit que els sigui molt fidel, amb tant d'ofici com el que demostren que tenen sobre l'escenari.
El grup va acabar, després de dues hores, amb Algunas plantas , que van tocar sense crowd surfing, no fos cas que Balmes repetís la patacada que va patir al febrer.
