Manu Guix: "Cantar en català no és una reivindicació identitària"

Polifacètic i hiperactiu, si alguna cosa tenia clar Manu Guix és que volia fer un disc alegre, positiu i que transmetés esperança. El resultat és 'Pas a pas', un disc en què, per primer cop, fa la música que li dóna la gana i que li surt de l'ànima

Es va fer conegut com a professor a Operación Triunfo , però Manu Guix (Barcelona, 1979) fa anys que és en el món de la música. Cantant, pianista, productor musical, doblador i presentador d' Els optimistes a Catalunya Ràdio, aquest artista polivalent presenta demà en directe Pas a pas , el primer disc de cançons íntegrament seves i en català.

És el disc que més et representa?

Sens dubte. És el disc de què em sento més orgullós perquè és el primer 100% meu. Són cançons meves en català, i això encara no ho havia fet. I és el primer disc en què no rescato cançons antigues que tenia tancades en un calaix, sinó que durant tres mesos vaig compondre 35 cançons i en vam seleccionar onze. A més, té una sonoritat molt senzilla. Tot és acústic i no hi ha ni un sintetitzador. És el disc més sincer i honest que he fet mai. Els treballs anteriors tenien aquell punt d'haver de fer una música que agradés a tothom i que, al mateix temps, tingués qualitat musical perquè els companys de professió diguessin que era bona. Fins ara he tingut la necessitat no només de compondre sinó de demostrar que sóc bon músic.

Quina pressió.

És molt difícil saber desfer-se d'aquesta pressió perquè vols demostrar que vals. Que no sóc on sóc perquè he sortit a la tele. Estudio música des dels 5 anys i sempre tinc la necessitat de demostrar-ho. Però això és, precisament, el que no he fet en aquest disc. He compost la música que m'ha sortit de dins sense plantejar-me impressionar a ningú. No havia de demostrar res i és el disc de què em sento més orgullós. Aquest disc sí que puc dir que em defineix perquè jo sóc això, i és el primer cop que puc dir-ho d'un disc.

¿Havia arribat el moment de cantar en català?

La tendència natural de les coses ha estat aquesta. Feia molt temps que tenia ganes de fer un disc en català perquè és la llengua que parlo, en què somio i penso. Però a l'hora de fer música a mi m'és absolutament igual el tema dels idiomes. Cantar en català no és, en aquest cas, una reivindicació identitària. Senzillament, és una cosa que m'ha vingut de gust i punt. El següent disc el puc tornar a fer en castellà o potser en anglès. No utilitzo l'idioma com una reivindicació d'identitat.

A més, la música en català viu un bon moment amb grups com Manel i Mishima, entre d'altres.

Sí. I això ho devem a aquests grups que estan triomfant i fent una musica fantàstica en català. Recordo que el 2003, quan vaig començar a treure discos, si cantaves en català eres un pringat, un xirucaire i un arreplegat que no anava enlloc. I ara no. La gent ara et respecta si cantes en català i té ganes de consumir música en català. I em fa molt feliç veure que la música en català ha deixat de ser un element de menyspreu per ser un element de culte i respecte.

El disc destil·la optimisme, alegria, bon rotllo... És com et sents ara?

Sí, em trobo en un bon moment personal, he passat una època de turbulències i ja ha quedat enrere. Visc un moment de plenitud professional i em sento molt de gust en l'àmbit personal, que era una faceta de la meva vida per la qual mai m'havia preocupat. Fins ara la meva vida anava bé si la feina anava bé. I ara dono la mateixa importància a la vida personal que a la professional, i això m'està portant equilibri.

I què t'ha fet canviar el xip?

Suposo que veure que m'estic fent gran. Ja tinc 33 anys. I va ser de cop i volta, aquest estiu, que vaig veure que ho feia tot per inèrcia, que em deixava portar, i vaig decidir aturar-me i posar una mica de seny.

Com t'ha marcat el pas per Operación Triunfo ?

M'ha marcat molt. Estic molt orgullós d'haver-hi treballat i si Operación Triunfo torna algun dia i m'hi volen jo hi estaré encantat. No sóc d'aquests que reneguen d'haver estat a OT. Estic content d'haver format part del programa que ha estat el fenomen més important de la televisió d'aquest país. I només m'ha portat coses bones.

Com, per exemple, l'oportunitat de gravar el primer disc.

Va ser una via per tenir un contracte discogràfic. Això és innegable, però el fet de sortir a la tele no vol dir ni que venguis discos ni que omplis teatres. No és garantia d'èxit de res si no ofereixes qualitat. I menys ara. El públic no és tonto.

Has fet de tot en el món de la música. En quin rol et sents més de gust?

Faig de tot perquè crec que és la clau per sobreviure ara mateix en el món musical. Tinc molt clar que vull viure d'això i, per fer-ho , he de fer de tot, sempre que estigui vinculat a la música. És la meva gran virtut. Sóc igual de feliç si trec un disc que fent un musical o un programa de ràdio. He après a disfrutar-ho tot de la mateixa manera perquè mai saps cap on anirà la vida i aquesta és la manera de ser feliç.

El single Dóna-li a la vida , amb Pau Donés, és un cant a la felicitat.

És un cant al bon rotllo. Vol animar la gent i dir-li que per, molt malament que vagin les coses, la felicitat, si la busques, tard o d'hora acaba arribant. I en aquests moments tan difícils, si tens una actitud positiva davant la vida al final pots plantar cara a qualsevol adversitat.

Més continguts de