Maria Barbal: «‘Pedra de tartera’ també és una gran història d’amor»

Dius sobre Pedra de tartera : “La novel·la ja fa temps que no em pertany”.

Sé que molts lectors se l’han fet seva. En part perquè els recorda alguna cosa pròpia, i en part perquè els ha vinculat a la lectura. I aquest fet, repetit durant temps, fa que t’adonis que sí, que tu la vas escriure però hi ha una altra persona que potser ha vist una cosa que no ets conscient d’haver-hi posat.

Qui era Maria Barbal fa 30 anys? Volies ser escriptora?

No, en absolut, no en tenia consciència. Havia estudiat filosofia i lletres, m’agradava molt, llegir. Però no tenia aquesta empenta de dir: “Jo vull ser escriptora”. La meva motivació de cara a l’escriptura va ser un fet de guerra que havia afectat fortament els meus pares, i que havia format part del meu creixement des de menuda fins que vaig deixar el Pallars per continuar estudiant a Barcelona. La mare havia perdut el seu pare perquè l’havien afusellat amb altres persones de la vall d’Àssua en revenja d’un fet militar. El seu pare ja era gran per anar al front, era un pagès i els altres també. Eren gent de les cases d’allí que convivien amb les tropes nacionals. El poble estava molt a prop de la frontera entre els rojos i els nacionals, hi havia res, poca distància. Era el riu Noguera Pallaresa, fonamentalment.

¿I el teu avi s’havia significat abans de la guerra?

Sí, s’havia apuntat a Esquerra Republicana i s’havia preocupat per coses del poble, com ara portar l’aigua a certes cases on no hi arribava, etc. Però fora d’això havia sigut jutge de pau, que se’n deia. Era una persona que, per a l’època, llegia, era inquiet, però en absolut bel·ligerant ni agressiu. Mai a la vida havia tingut una arma.

I el van delatar.

Van dir que ja que havien mort la guàrdia del pont de la bastida, per cada soldat mort moririen tantes persones de la vall. I aleshores van obligar les autoritats dels pobles a donar noms. I, per poc que t’haguessis senyalat, podia passar. La meva mare tenia 18 anys i ho viu en plenitud perquè és una dona jove, i no es recupera mai d’aquest trauma. I ho explica dins de casa. Al meu germà, al meu pare, a mi. Jo pujo amb aquesta història i, aproximadament als 30 anys, decideixo escriure-la. Amb elements de ficció, perquè desconec part de la història i perquè els noms de pobles no els vull reproduir tal com són, perquè estem amb una por interioritzada i amb un desig que no hi hagi persones que em vinguin a demanar com és que he escrit sobre allò. La meva àvia havia interioritzat el fet que havia perdut el marit, i s’agafava les coses amb molta resignació. En canvi, la mare, no, tot i que el seu principi era no posar-se en res perquè les conseqüències eren molt greus. Penso que, en el fons, jo buscava una mena de justícia que vingués del fet de donar a conèixer el que havia passat.

Però, en canvi, el protagonista de la història no és el teu avi, sinó que és una dona. I ho és tan fortament, que alguns crítics han arribat a comparar la protagonista, la Conxa, amb la Colometa, de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Això va venir d’una manera mecànica i racional. El protagonista masculí, que era un personatge interessant, desapareix. I aleshores queden les dones i un nen, i són aquestes persones les que han de decidir reprendre la vida i suportar molt silenci al seu voltant. Eren conscients que no se les consideraria mai més unes persones normals. Per exemple, les noies no serien desitjades per casar-se amb nois del poble. La marca era notable, perquè es deia aquella frase: “Si l’han matat, alguna cosa devia fer”. Hi havia una rigidesa en les autoritats, que podia ser l’alcalde, el mestre, el capellà. I aquestes famílies viuen amb l’estigma i sense el pal de paller de la família, que tira endavant amb les feines del bestiar i la pagesia. Però Pedra de tartera és també una gran història d’amor, amb una protagonista contenta de ser jove, d’agradar i de casar-se amb l’home de qui s’ha enamorat.

Què va representar per a tu anar a la universitat plena de grisos, comunistes clandestins, vagues i repressió?

A la universitat vaig completar aquesta experiència, perquè m’havia quedat amb la idea que el que havia passat a la família havia sigut únic. A mi m’ho transmeten dient: “A nosaltres ens ha passat això”. Molt seriosament. Quan vaig a la universitat i sento parlar de la Guerra Civil, de sobte m’adono que som uns més entre milers i milers. És molt elemental, ho reconec. Però va ser un moment molt important per a mi. Quan hi havia assemblees o manifestacions hi anava, però no vaig apuntar-me a cap partit per por. He tingut companys força reputats, com el Joaquim Maria Puyal o el Jaume Cabré, que havia sigut delegat de curs, molt admirat i conegut. Vaig tenir grans professors: Blecua, Vilanova, Sardà, Esteve, o el doctor Badia i Margarit, que va ser rector en aquells temps tan difícils. Va ser un home que es va exposar i es va mantenir fidel als estudiants.

Quina és la manera més efectiva d’ensenyar llengua i literatura?

Tinc les meves idees. El que passa és que no són fàcils d’aplicar quan hi ha una estructura de centre, un nombre d’alumnes, uns horaris... Ho dic perquè professors soferts no diguin “Mira, aquesta sí que té idees”. Durant els anys que feia classe, he comprovat que a nois i noies és qüestió de portar-los textos que els facin respondre, sigui per adhesió o per aversió. I per a alumnes d’ESO i batxillerat, la literatura a l’aula pot servir perquè llegim un text i expliquem com l’hem entès, què ens ha agradat. Què té aquell text que fa que sigui especialment bonic o que ens il·lumini? O que ens ompli de tenebra per entendre alguna qüestió profunda o trista? Recordo una noia que era molt callada, i més aviat mediocre en notes, però en llegir un conte de Kafka es va quedar fascinada, i em va dir que volia llegir més d’aquest autor. Altres reaccionaven millor amb textos realistes, perquè els recordaven coses. La literatura pot arribar a qualsevol persona, sempre que aquesta persona trobi el que li interessi, que el connecti, que el neguitegi, que li faci pensar en ell mateix o una experiència passada. La literatura és humana, està molt a prop de la persona. Crec que l’ordre hauria de ser primer literatura, i a través de la literatura sempre la llengua.

Hi ha editors que et diuen que les sèries de televisió estan restant lectors.

Segur. Ens agrada que ens expliquin històries des que som petits, i quan som grans volem que ens expliquin altres històries que ens permetin fer una comparativa amb la nostra vida. I, esclar, les sèries són un element extraordinari per explicar històries i, probablement, és més còmode que aquesta història passi davant dels teus ulls i no anar paraula per paraula confegint l’argument.

Has tingut fases d’amor i d’odi amb Pedra de tartera?

No, tan fort no, però els lectors m’han imposat la situació, podríem dir. Em pensava que amb els nous llibres que anava escrivint igualaria, o deixaria enrere, el Pedra... I no ha passat això, sinó que ha sigut al contrari. He de dir que és un llibre que m’ha pogut donar una quantitat de satisfaccions immensa. Però també és veritat que tots els meus altres llibres sembla que van darrere d’aquest primer.

Com és la vida... Un fet que va marcar tràgicament la teva àvia i la teva mare l’has pogut capgirar i convertir-lo en un èxit que t’ha fet coneguda.

Sí. Així és la vida. M’ha sabut una mica de greu, perquè és com rebre regals o obsequis a partir d’un esdeveniment, d’un drama fortíssim que va fer patir tan terriblement els meus.

¿La van arribar a llegir la teva àvia o la teva mare, la novel·la?

La mare sí. L’àvia no. La mare estava dividida. D’una banda estava contenta que la seva filla acabés d’escriure justament aquest llibre, i creia que era una història que s’havia de conèixer. I de l’altra crec que no li agradava que la seva història, encara que amb altres noms i altres llocs, s’hagués explicat. Creia que era una història massa íntima per ser compartida.

Ets del Pallars, encara que has viscut molts anys a Barcelona. Què té la personalitat pallaresa?

Hi ha un gran amor per la terra. La gent del Pallars és d’aquella que està pensant contínuament a tornar. Sigui per uns dies, unes hores o un temps més llarg. Fins i tot tornar en el moment en què es jubilen. El paisatge del Pallars és naturalment molt semblant al d’altres paisatges pirinencs de Catalunya, però també hi veiem les particularitats. Els colors de les terres, la diferència entre el Jussà i el Sobirà. I la parla. Els mitjans de comunicació que han fet homogeni el país també han minvat les possibilitats d’aquests dialectes com el pallarès. És un dialecte amb una quantitat de frases fetes molt relacionades amb l’economia que hi havia abans. Per exemple “un ramat de camins”. “Això ho he vist un ramat de camins” és una expressió que vol dir moltes vegades.

Potser volen tornar de tant en tant al Pallars, o anar a jubilar-s’hi, perquè els passa com a la protagonista de la novel·la, que diu de Barcelona: “És el cel lluny i els estels espantats”.

Quan vius en un poble com el que representa que és on viu la protagonista, mires amunt i tens el cel allà, i a les nits aquells estels tenen una lluïssor que aquí no tenen i no podem gaudir. Més que espantats, ara, estan amagats.