Obrir un diari qualsevol, llegir contra la lògica, aturar el curs del dit i la vista en opinions alienes. Aixecar la cella correcta -l'altra està reservada a la memòria de Victor Mature- i fer-se una pregunta caiguda del cel: Julio Manrique necessita defenses quixotesques? Costa imaginar-se Manrique com a objectiu prioritari d'un fosc contuberni mogut pel rancor generacional, la malvolença d'un grup de crítics actuant per despit i l'enveja professional dels que es veuen empesos -pel declivi físic i l'esgotament del talent- a l'ocàs de les seves carreres. Encara que sigui difícil de creure, hi ha qui està convençut que a Manrique se li acosta una maquinació maquiavèlica. I així ho ha deixat escrit.
Fabular amb conspiracions té el seu punt. És un excel·lent exercici mental, tot i que esgotador i estèril. Però els que engeguen les conjures imaginàries solen posar poca atenció al color del marc, al decorat, a la il·luminació, al vestuari, al repartiment de papers dels implicats en la trama. No n'hi ha prou amb dibuixar en una única frase els crítics teatrals com uns aristòcrates de l'opinió tocats i posats. S'ha d'acabar la ficció i projectar-los en secretes reunions en llocs sinistres només accessibles als iniciats amb contrasenya: "Et saludem, Manrique, Thane de Glamis". Que tot tingui un aire gòtic -com el cau del crític gastronòmic de Ratatouille - i els conjurats xiuxiuegin inintel·ligibles i inconfessables plans sobre el nom de Manrique amb la veu ronca de les bruixes de Macbeth .
Que aquesta casta d'opinadors redueixi les seves relacions a trobades cordials a les estrenes és només una façana premeditada per amagar les seves astutes intencions. Que siguin capaços de mantenir vius els seus propis Premis de la Crítica -premi al millor actor 2009 per Hamlet : Julio Manrique- és una rebuscada estratègia per dissimular un cooperativisme recargolat. Reserven totes les seves energies a la destrucció d'artistes emergents. Que en les seves converses es mencionés amb certa freqüència Manrique com un bon candidat per continuar la tasca d'Àlex Rigola al Lliure -per afinitat generacional, complicitat artística, empatia contemporània- només és una maniobra de distracció per amagar la ràbia de suportar-lo com a nou director artístic del Romea.
El nomenament ha canviat tant les coses que la reestrena de Coses que dèiem avui a La Villarroel a la primavera serà el moment per fer oblidar totes les excel·lents crítiques que va acumular el muntatge a l'últim Festival Grec. Ara toca reescriure la crònica teatral d'aquesta ciutat i els seus creadors i traslladar aquest fantàstic espectacle a la breu llista de fracassos de Manrique, que en realitat es limita a un: L'hort dels cirerers . La nova consigna és destrossar un espectacle que connecta -amb tots els seus èxits- d'una manera natural amb el públic.
Beure de la cultura popular
Fidel a les traduccions veristes (tan poc ortodoxes com efectives) de Cristina Genebat, el teatre de Manrique té una peculiar sensibilitat per generar un cordó umbilical sòlid amb els espectadors. Un talent que busca l'equilibri entre l'empatia amb la sala, el respecte per l'autor i la fèrtil complicitat amb els seus intèrprets. Manrique és un representant significatiu d'una generació de creadors teatrals catalans -amb la benefactora ombra de Javier Daulte sempre present- que han crescut amb múltiples influències i no hi renuncien ni se n'avergonyeixen en la seva tasca teatral. Són artistes nascuts en un món mosaic d'estímuls culturals juxtaposats, amb una categorització postmoderna de la cultura. Tot val mentre formi part del seu món. Han dinamitat les diferències entre la cultura d'elit i la popular. I per defensar la seva postura se situen coratjosament al centre del discurs escènic. Els seus muntatges -i en això hi coincideix Jordi Casanovas- són frescos generacionals amb referents que són immediatament reconeixibles per a qualsevol que navegui per internet, bussegi en l'inacabable món de les sèries de televisió, es mantingui ferm en les seves visites als cinemes, perdi gustosament el temps amb una bona vinyeta de còmic i se sorprengui amb la literatura dramàtica de consagrats i novíssims. Per a qualsevol que alimenti la seva curiositat en qualsevol camp, per corrent i de masses que sembli. Un teatre viu, fresc.
(Avís: aquest últim paràgraf s'ha de llegir al revés per descobrir el seu autèntic significat. No deixem d'alimentar la conjuntura.)
