El Matías ens vigila
LA JONQUERAEntre el carrer Euskadi i l'avinguda dels Països Catalans, a la Jonquera, hi ha el Paradise, el paradís , el macrobordell més cèlebre de l'actualitat. Un edifici que podries pensar que és una fàbrica d'endolls o de calculadores si no fos pels neons que anuncien que a dins hi ha marro.
A fora també hi ha marro: patrulles dels Mossos d'Esquadra, de la Policia Municipal, de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Hi és tothom. Els cotxes bomba no són cap broma. També hi ha polígons, restaurants, supermercats i un pàrquing perquè els camioners hi passin la nit. Un majorista de productes búlgars i un sex shop . L'escenari és a l'extraradi de la Jonquera, perpendicular a la Nacional II, on hi ha prostitutes a les rotondes, a la cuneta i a la vorera d'entrada al poble. Camions, supermercats, prostitutes de variadíssimes nacionalitats, policies i ciutadans que estan farts de la imatge que té el món d'ells.
"M'ho imaginava, ja us havia vist venir. No podeu entrar", diu el Matías, el gerent, quan ens presentem com a periodistes al vestíbul d'entrada del Paradise. Els clients hi entren com si res però a nosaltres ens barren el pas el Matías i dos guardes de l'empresa de seguretat CGV. "Estic cansat, no tinc ganes d'atendre periodistes". El Matías ens fa fora, però amb desgana, com si estigués esgotat per la tensió dels últims dies. El vestit li va gran i el porta fet un nyap. Fa cara de cansat. El pàrquing del Paradise està barrat amb blocs de formigó. Al carrer hi ha furgonetes i cotxes dels Mossos i de la policia de la Jonquera. Al teulat de l'edifici hi ha un altre agent de CGV observant els solars del voltant i els boscos socarrimats per l'incendi de l'estiu passat. Des del carrer, el fotògraf fa la seva feina i un parell de clients -dels primers, ja que són poc més de les cinc de la tarda, l'hora d'obrir- li demanen amb alegria que no els retrati: "La meva dona no sap que sóc aquí".
¿Les bombes han perjudicat el negoci? "No, el públic continua venint com abans", assegura amb poca esma el Matías. ¿La presència policial no espanta els usuaris del vostre local? "No, fins i tot és millor, més segur". El Matías desapareix dins el Paradise i a la porta s'hi queden dos agents de CGV observant-nos, no fos cas que ens coléssim per l'entrada del garatge o per l'accés que indica que és per a clients VIP.
A la terrassa del restaurant Buffet El Mirador hi ha quatre prostitutes prenent uns cafès amb llet. Són magribines i vesteixen amb roba provocadora. No volen parlar del Paradise. "A més, treballem a la carretera". Una d'elles em dedica unes ganyotes que se suposa que són lascives, i jo li ofereixo un xiclet. Ella riu i marxa cap a la N-II. A El Mirador parlo amb l'encarregat, el Juan: "Si jo tingués fills en edat difícil, no viuria a la Jonquera. A la Jonquera hi ha de tot, hi passa de tot. Tu i jo ens guanyem la vida legalment. Doncs aquí tots sabem que molta gent no se la guanya així".
Tensió entre els veïns
La Jonquera en va plena, del Paradise, i viuen l'afer amb certa tensió. Hi ha veïns que no ens volen atendre, i els que sí que ens atenen, no es volen identificar. La Maria Teresa treballa a la Drogueria Mora. Vol que la justícia tanqui el Paradise, però insisteix que el problema no és només aquest local, és la prostitució a la carretera i la imatge que projecta la Jonquera: "Aquí tenim un patrimoni històric, vénen francesos a comprar, però els mitjans només parleu de problemes". Al bar de la Unió Jonquerenca parlo amb un jove anomenat Carles, empleat del sector carni, que em fa cinc cèntims dels rumors que circulen sobre les raons que hi ha darrere els atacs al Paradise. També carrega contra la gent vinguda de fora, que, segons ell, han fet de la Jonquera un punt de venda fronterer de droga.
Són les set del vespre quan tornem al Paradise. Arriba gent, a poc a poc, encara és d'hora. La majoria són vehicles amb matrícula francesa. L'aparcacotxes del Paradise és un home agradable, en absolut agressiu. S'atura una patrulla de la Policia Nacional i l'home saluda una agent que hi ha dins el cotxe: es fan dos petons i es desitgen un bon any. En una de les finestres de la façana descobrim que el Matías ens vigila. Ens observa, tot i que sap que no som l'enemic. L'enemic ha arribat pel mateix carrer on som, però en comptes de càmera i bolígraf, amenaça amb bombes.
