Miloon Kothari: “La crisi del lloguer avança més ràpid que les solucions”

BarcelonaMiloon Kothari (Índia, 1956) és arquitecte i va ser relator d’habitatge per a les Nacions Unides entre el 2000 i el 2008. Va passejar per les principals ciutats d’Espanya el 2006 i va presentar un informe dos anys després en què alertava de l’especulació generalitzada i la manca d’habitatge social. En aquella època ja reclamava mesures urgents per evitar una crisi i una dècada després continua receptant els mateixos remeis per a Espanya.

Què ha canviat en aquests 10 anys?

Quan vaig venir l’any 2006 a parlar sobre habitatge, l’Ajuntament de Barcelona no hi tenia cap interès. Es promovia el turisme i construïen edificis, formava part de la cultura del país. El canvi de l’actual govern municipal és radical. No només reconeix el dret a l’habitatge, sinó que el vol implementar. El més greu és que el govern espanyol no té cap ministeri exclusiu per a l’habitatge. I a nivell català passa el mateix.

Aquesta cartera hauria de fer accions directes, segons les seves recomanacions.

Sí, falta molta regulació i falten institucions independents que s’encarreguin de vigilar les pràctiques dels bancs. Això us ha faltat en el passat, amb les hipoteques porqueria, i us pot tornar a passar. Cal una institució, aliena als interessos de govern, per fiscalitzar els poders bancaris. Si la tens, tens el poder d’intervenir el mercat.

Si és un problema global, per què s’agreuja en el cas d’Espanya?

A tot el món hi ha gentrificació, conflicte per l’habitatge i pressió turística. Però a les grans ciutats la llei acostuma a ser garantista amb els drets a l’habitatge. La dificultat en el cas espanyol és que el poder judicial protegeix més el dret a la propietat i s’empara en lleis estatals.

És part del que vostè anomena “patrimoni històric” espanyol. Com afecta això les polítiques de lloguer?

A Espanya mai hi ha hagut un estat del benestar totalment funcional. I ara s’aproxima una crisi colossal, perquè mai s’ha tingut l’habitatge com una prioritat i no hi ha hagut inquietud pel parc social, com sí que ha passat al Regne Unit, Alemanya, França i Suïssa. No teniu estoc per fer lloguer social i ara potser és massa tard. La crisi del lloguer empitjora més ràpid del que ho fan les solucions.

¿S’ha de donar més poder als ajuntaments o són altres administracions les que s’hi han d’implicar més?

Les dues coses. Perquè els ajuntaments tinguin més competències, els governs de rang superior han d’implicar-se per cedir els instruments. A Nova York es regulen els preus màxims del lloguer, com passa a Berlín i en altres indrets. Un altre aspecte són els nous fenòmens conflictius, com Airbnb, que s’han d’abordar de manera conjunta com està fent Ada Colau amb les alcaldies londinenca i novaiorquesa.

L’Ajuntament proposarà demà una mesura que forçaria els promotors a dedicar un 30% de les noves construccions a l’habitatge social. ¿És una mesura efectiva?

És un primer pas, però hi ha clarobscurs i és insuficient. La mesura pot provocar la segregació en la dicotomia pobres-rics. En ciutats com Vancouver i Toronto han arribat a fer-se diferents entrades als espais comunitaris: una per al 70% amb recursos i una diferent per als que viuen a les llars socials. D’altra banda, els nous edificis afavoriran la gentrificació i mantindran l’escalada dels preus dels recursos i queviures del voltant. Així, les famílies humils continuaran sent les afectades, i estaran obligades a marxar del barri per fer vida social.

Un dels seus lemes és “Problemes específics, solucions específiques”. Això com es trasllada a la pràctica?

A Nova Delhi tenim un gran problema amb els sensesostre, i s’han fet albergs específics per a ells. Però també per hi ha albergs per a dones, i d’altres per a dones amb fills a càrrec. S’aconsegueix a través de la coordinació i sent conscients que l’evolució és gradual. L’exemple del Canadà és encara més clar. La política d’habitatge es basa en la gradualitat. Hi ha albergs, albergs amb assistència per a famílies, hostals, cases cooperatives, lloguer i, finalment, la propietat. Entre el dret a l’habitatge i tenir una casa en propietat hi ha un espai enorme, i això a Espanya no s’acaba d’entendre.

Aquesta setmana es va asseure a parlar amb la PAH i l’Observatori DESC per escoltar què diuen els veïns de Barcelona. ¿Hi ha un discurs molt diferent entre les elits i el que s’explica al carrer?

Una part important de ser relator de les Nacions Unides era escoltar la societat civil, almenys la meitat del temps d’un viatge i sense presència de governs. Quan pares l’orella al carrer estàs més a prop de la veritat. Recordo que al publicar l’informe sobre l’habitatge adequat a Espanya em van criticar veus oficials perquè hi havia un enfocament molt ciutadà, però és l’avantatge de ser independent. A Barcelona hi ha una gran consciència a nivell ciutadà però el moviment ha de ser més ampli, no només dels afectats.