Publicitat
Publicitat

Nacho Vegas: “El PSOE és el partit que ha fet més mal a Astúries”

Nacho Vegas vol restituir el bon sentit popular al populisme. Ara ho fa explícitament en les cinc cançons del disc ‘Canciones populistas’, que presentarà en directe aquest dijous al Palau de la Música dins de la programació del Festival del Mil·lenni

Un cor de disset persones acompanyarà Nacho Vegas (Gijón, 1974) en el concert que farà dijous al Palau de la Música, i en què interpretarà algunes de les peces de Canciones populistas (Marxophone, 2015), que inclou temes com Canción para la PAH.

Com es fan cançons populistes i que no siguin autocomplaents?

Suposo que es tracta de saber diluir el jo, aquesta primera persona de la qual abusem, distanciant-se’n una mica. A vegades cal mirar el món que t’envolta, perquè les cançons parlen de la vida, i la vida no és només el que et passa a tu. Mirar això amb una mica de distància ajuda a evitar l’autocomplaença.

Dediques l’EP Canciones populistas al cantautor nord-americà Phil Ochs, i en fas una versió de la cançó Love me, I’m a liberal , que titules Ámenme, soy un liberal .

És una adaptació bastant fidel a l’esperit de l’original. Sense pretendre-ho, el personatge de la meva adaptació és una semblança bastant real d’Albert Rivera: una persona que va votar el PSOE i després el PP, que té un discurs racista però amb la cara rentada, com si fos la cosa més normal. Sí, m’ha quedat molt riveriana. “Sóc un Riveral” [riu].

Tanmateix, ¿el liberal de Phil Ochs, i també el de la versió que en van fer Jello Biafra i Mojo Nixon, té més a veure amb un progre, no?

Sí, seria la traducció més encertada, però donaria per a una cançó diferent. Aquesta és sobre el liberalisme tal com l’entenem a Europa.

A part de Phil Ochs, ¿t’han interessat altres músics últimament?

Vaig recuperar els discos de Billy Bragg dels 80 i 90, però sobretot el que m’interessava era Phil Ochs. Fa poc vaig rebre una trucada molt inesperada del Loquillo. Em felicitava per haver dedicat un disc a Phil Ochs perquè ell n’és un gran fan i té tota la seva discografia. Em va explicar moltes anècdotes de la vida de Phil Ochs i em va convidar a casa seva per compartir el seu arxiu.

Hi aniràs?

Bé, vam quedar que ens trucaríem. Sí, seria xulo anar-hi, perquè és un fan absolut.

Molts dels teus referents musicals són anglosaxons. ¿T’interessen altres marcs culturals?

Escolto bastant cançó llatinoamericana. Acostumat a sentir música en anglès, quan escolto cançons en espanyol m’arriben d’una manera més directa, però alhora els ritmes em resulten estranys; em fascinen però sóc incapaç d’apropiar-me’ls. Pensa que el cançoner tradicional asturià té més a veure amb la tradició celta, amb les cançons irlandeses, escoceses i de mariners que tenen els ritmes ternaris que faig servir jo. En canvi, em costa molt assimilar els ritmes de les cançons mexicanes, per exemple.

Com ja passava al disc Resituación , tornes a fer servir un cor com una categoria política. En aquest cas, el Coru Antifascista Al Altu La Lleva.

El cor és tan present que fa que les cançons i els concerts tinguin un caràcter més coral. Una de les coses més maques que m’han passat l’últim any ha sigut assajar amb el cor.

En els últims anys la teva música està fugint del jo. De tota manera, ¿experimentes alguna mena de tensió creativa? ¿Creus que el jo tornarà a aparèixer?

Sí que tornarà a aparèixer. Mai no em plantejo de què parlaran els discos. Vaig escrivint cançons i només quan les miro amb una certa perspectiva m’adono del que tenen en comú. Mana la realitat en un sentit ampli, però de tota manera també m’agrada tot el que té d’empàtic compartir la intimitat.

Astúries és molt present en les cançons noves. ¿Fins a quin punt t’influeix el paisatge del lloc on vius?

No és tant el paisatge com una realitat que a la gent que vivim a la perifèria a vegades ens costa explicar quan parlem amb amics que viuen a Madrid. A Astúries continuem patint les conseqüències de la reconversió industrial dels anys 80. Jo sóc dels pocs amics de la meva generació que vam poder quedar-nos a Gijón, perquè la gent se n’anava a Madrid, Barcelona o les Canàries a buscar feina. S’ha perdut gairebé una generació. Gijón podia haver sigut una ciutat diferent, però es va convertir en una ciutat fantasma. Ara hi ha una generació més jove que està intentant canviar aquesta situació. Abans mirava Astúries amb aquella mena de derrotisme endèmic que tenim els asturians, però ara les coses estan canviant i es pot tenir una mirada una mica més optimista.

Fran Gayo, al llibre Cadena de frío, parla del desarrelament i de la relació d'amor-odi que manté amb Astúries des que viu a Buenos Aires.

Quan ell se'n va anar d'Astúries estàvem instal·lats precisament en aquell derrotisme i pessimisme que et comentava. Crec que ell no ha viscut tan de prop els canvis i els processos socials dels últims anys i que per això continua mantenint aquesta relació d'amor-odi. Tanmateix, és una relació natural perquè, al cap i a la fi, els llocs que més t'estimes són també els que més et dolen. A Astúries hi va haver coses molt doloroses i moltes derrotes de les lluites obreres. Quan el Fran i jo érem nanos, les lluites obreres es vivien molt al carrer i tenien el suport dels veïns. Però, a poc a poc, tot això es va anar reprimint i el PSOE va aconseguir que es considerés mostres de vandalisme. Va ser tota una derrota, i les ferides costen molt de curar.

Quin paper té la llengua asturiana en aquesta nova situació?

Als 80 vam perdre l’oportunitat que l’asturià fos llengua oficial. L’oficialitat d’una llengua ajuda també a tenir una identitat col·lectiva i a tenir una mica més de consciència del que passa al teu país. Va ser una batalla que es va perdre, però ara hi ha una renovació de l’asturianisme protagonitzada per gent jove. La flama continua viva, però és difícil.

A cançons com L'afoguín fas servir l’asturià per parlar de realitats del present, fugint del folklorisme.

Fins ara gairebé tot el que havia cantat en asturià eren coses que jo no havia escrit, i ho tenia pendent. El cert és que sempre que escric en asturià acostumo a parlar d’Astúries. Quan estava a la facultat i defensàvem l’oficialitat de la llengua, em feia ràbia que l’asturià només es fes servir de manera metalingüística. Per exemple, en els diaris només s’escrivia en asturià per parlar de l’asturià, fins que el setmanari Les Noticies va començar a canviar-ho. És una assignatura pendent fer servir l’asturià per parlar no només d’Astúries sinó del món.

A la cançó Mi novio es bobo planteges des de la paròdia la possibilitat d'estimar algú amb qui no tens cap connexió política. Has experimentat mai aquesta sensació?

Quan et mous en cercles molt pròxims a la militància a vegades és bo parlar amb altra gent per veure què t'hi uneix i què te'n separa. Però aquesta cançó és una paròdia que no té res a veure amb mi. Va sorgir després d'escoltar una cançó tradicional escocesa, My husband has no courage in him, sobre una dona que explica que el seu marit no és prou home. Bé, avui pot sonar reaccionària, però a la seva època era bastant atrevida. A partir d'aquí vaig pensar a fer una cançó sobre una dona empoderada que ha d'aguantar un munt de micromasclismes.


En algunes cançons dels últims discos parles del precariat. ¿El teu punt de vista està més a prop de l'anàlisi de  Guy Standing o de la d' Owen Jones?

Més a prop d'Owen Jones. És de les coses de les quals hem de prendre consciència. A l'esquerra asturiana tenia molta força l'obrerisme, i quan va sorgir el 15-M vaig tenir por que hi hagués una desconnexió entre la gent del 15-M, la del precariat, i la gent de les lluites obreres. La vella esquerra es mirava la gent nova amb certa desconfiança. Per exemple, la diputada de Podem per Astúries Sofía Castañón és una persona molt vàlida, però va ser molt qüestionada pel fet de no tenir experiència sindical. Tot i així, m'ha agradat veure manifestacions que ja apleguen les dues lluites. El precariat, aquesta classe treballadora atomitzada, és una conseqüència de les victòries del neoliberalisme, i que s'uneixi amb l'obrerisme crec que és molt important.

Al Parlament asturià Podem va donar suport a la investidura del candidat del PSOE. En canvi, a l’Ajuntament de Gijón no va haver-hi acord entre els socialistes i Xixon Sí Puede, i l’alcalde és del Fòrum. Com vius aquesta paradoxa?

Va ser frustrant. Hi havia molta il·lusió pels canvis a Madrid i Barcelona. Però a Xixón Sí Puede hi havia dos sectors i es va fer una consulta ciutadana el resultat de la qual va ser no donar suport al PSOE i, per tant, permetre que l’alcalde fos del Fòrum. El Fòrum és de dretes, però més que un partit de dretes és una mena d’agrupació ciutadana que no té els lligams que sí que té el PSOE amb els poders econòmics, com ara amb Liberbank, l’antiga Cajastur. A més, el PSOE és el partit que més mal ha fet a Astúries. Va haver-hi frustració, però era fugir del foc per caure a les brases.

Quina valoració fas de les eleccions espanyoles del 20 de desembre?

Sent realistes, el que va passar és el millor escenari possible: la ingovernabilitat. La grandíssima pèrdua de vots del PP i el PSOE posa de manifest la crisi del règim del 78. Això obre el meló i facilita una altra manera de fer política i d'entendre's. Ara, no sé gaire què passarà.

 

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de