Publicitat
Publicitat

INFÀNCIA

“No sé com pagaria els bolquers si el meu fill no anés al casal als matins”

Els casals d’estiu eviten que els nens desfavorits es quedin a casa i els garanteixen un dinar equilibrat

Quan tenia un any i quatre mesos, el Sebastián Alejandro va deixar de parlar pel trauma que li va causar la separació dels pares i això li va provocar un retard en el desenvolupament. És el que explica la seva mare, Mery Choque (43 anys), originària de Bolívia, que llavors va decidir provar sort a Barcelona. La Mery és mare soltera -el pare del nen ha defugit tota responsabilitat- i no té papers. Tot i ser advocada, està treballant per hores de dona de fer feines i en una fruiteria. Per poder treballar i per potenciar el desenvolupament del seu fill, durant l’estiu porta cada matí el Sebastián Alejandro al centre socioeducatiu Poblenou, de la Fundació Pere Tarrés.

Es tracta d’un centre amb un 86% d’infants atesos per serveis socials, situat en una zona amb grans desigualtats socials i econòmiques. El 84% dels infants són de nacionalitat espanyola, dels quals un 37% són fills de pares originaris del Magrib, i un 16%, originaris de Sud-amèrica. Actualment hi ha 127 nens, de 2 a 12 anys. “Gràcies al fet que porto el nen al casal puc treballar”, assegura Choque, que afegeix que, si no, no sabria “com ho faria per pagar les coses més bàsiques com els bolquers i el menjar”. Actualment viu a casa d’una amiga, però a partir del setembre es quedarà sense pis.

“A vegades sento que no puc més i considero que hem de tornar a Bolívia, però llavors penso que si el Sebastián es tornés a bloquejar no m’ho perdonaria mai”, expressa la mare, que assegura que el seu fill ha fet una “evolució brutal” a Barcelona. El cas del Sebastián Alejandro no és aïllat al centre socioeducatiu del Poblenou. “Si no hi hagués el casal d’estiu, la majoria de nens s’estarien a casa tot el dia”, explica la coordinadora del centre, Cristina López, que afegeix que intenten donar “alternatives de lleure” a les famílies. El cas és que, segons apunta López, la majoria de famílies no es desplacen mai més enllà dels quatre carrers de casa seva. A més, afegeix que molts pares -homes- tenen una baixa “capacitat parental”.

“Quan pares i fills passen moltes hores junts es poden produir situacions tenses”, afirma la coordinadora, que afegeix que a 1r d’ESO molts nens ja s’han de fer càrrec dels germans petits. Perquè vegin llocs més enllà del barri, des del casal els porten d’excursió al Parc de la Ciutadella, al Zoo i en uns quants espais verds de la ciutat.

Segons explica López, un altre dels objectius que persegueix el casal és garantir un àpat equilibrat al dia als nens. “Tenim força obesitat entre els menors”, apunta López, que afegeix que la majoria dels usuaris disposen de beques menjador durant el període escolar.

Dos usuaris de la beca menjador són l’Èric (10 anys) i la Paula (8 anys) -fills de Doroteo Trujillo-, que sovint s’han d’alimentar amb el menjar que els dona Càritas. Doroteo és pensionista (cobra 600 euros) i la seva dona està a l’atur. Que els seus fills tinguin un àpat garantit al casal els facilita molt les coses. “A mi no m’importa menjar un tros de pa sec per dinar, però no en puc donar als meus fills”, apunta.

13 medicaments al dia

En una situació de vulnerabilitat també es troba Miguel Ángel Jiménez (45 anys), que té un fill amb pseudoxantoma elàstic i va néixer amb les artèries calcificades. Posteriorment va patir un aneurisma cerebral i ara porta una vàlvula. “Amb la malaltia que té no podem treballar a temps complet ni la meva dona ni jo”, apunta Jiménez, que treballa de dentista tres dies a la setmana. A causa de la malaltia que pateix, el nen ha de prendre 13 medicaments diaris i requereix una atenció elevada.

“L’informe que té és molt complicat: pot morir d’una mort sobtada en qualsevol moment”, expressa el pare. Durant l’any, el nen (6 anys) va a l’escola, i durant l’estiu al casal. “Si no pogués anar a un casal seria molt complicat que poguéssim obtenir ingressos”, explica. La història de la família Jiménez no ha sigut fàcil. En un atracament van trencar la mà “per complet” al Miguel Ángel i la va tenir immobilitzada dos anys. Durant aquell temps no va poder treballar. “Gràcies a Déu em van operar i puc seguir exercint la meva carrera, però el que hem viscut aquests anys ha sigut molt dur”, conclou.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de