ENTREVISTA

“El més dur va ser despertar-me i pensar que em podria quedar així”

Quan es va despertar després d’un ictus va haver de reaprendre a parlar i escriure. Ara Olivia Rueda ha escrit ‘No sabes lo que me cuesta escribir esto’ 

Vuit anys. És el temps que ha trigat Olivia Rueda a escriure No sabes lo que me cuesta escribir esto (Blackie Books), un text honest que atrapa des de la primera frase i que Rueda ha escrit paraula per paraula i lletra per lletra en un procés “esgotador”. Fa vuit anys Olivia Rueda treballava a la televisió quan un atac epilèptic va ser el primer avís d’una malformació al cervell que desconeixia. El “tigre”, com ella l’anomena, s’havia despertat i calia actuar. Va optar per operar-se i, en una de les operacions, aquesta mare de dos fills va patir un ictus que li va provocar una afàsia, que és la pèrdua de la capacitat de parlar i d’escriure.

Què va ser el més dur?

Despertar-te i pensar que et podries quedar així.

L’afàsia és molt desconeguda.

Tu coneixes algun afàsic? Jo tampoc. Molta gent amb afàsia està tancada a casa. I ho entenc. Jo ara puc parlar, però al principi requereix molt d’esforç. Ningú entén què és l’afàsia. Després del llibre molta gent m’ha dit que ara ho entén.

Com t’afecta en la vida quotidiana?

La vida real és complicada. Necessito el meu temps. Al principi em preguntaven si era estrangera. No puc escriure d’oïda paraules que desconec. Si em dius porta, jo veig una porta, ho entenc, ho conec i ho puc explicar. Si és una paraula nova o paraules sense significat no les puc escriure només d’oïda.

Què és el pitjor?

Sentir-te més tonta que abans. És com quan parles un idioma estranger, que sembla que no siguis tan intel·ligent. Em sento tonta, i això és força dur. Perquè amb els teus fills has de ser una supermare i saber de tot. Ara començo a tenir problemes quan el meu fill em demana ajuda amb les matemàtiques, per exemple.

Amb els teus fills, però, és amb qui et comuniques millor.

Sí, perquè ells m’entenen. Primer, que ells t’estimen com ets i tu a ells. I ells, sobretot el petit, que tenia dos anys, m’han conegut sempre així. Saben que la seva mare no parla bé. Ells t’ajuden i t’entenen. Els pots dir “vaig al menjador a buscar les samarretes” i saben que vas a l’habitació.

Seguir una conversa al bar, en canvi, és més difícil.

Sí, sobretot pel soroll. Jo sento totes les converses totes alhora, no distingeixo quines són importants i quines no. Si tenim una conversa al costat, el cervell posa un filtre per no sentir-la. En canvi, per a mi no existeixen els filtres i és com si parlessin alhora. Quan soc en un sopar amb amics i parlen dues o tres persones alhora, és complicat.

T’ha canviat el caràcter? En el llibre expliques que t’enfadaves més.

Sí, amb un ictus afàsic et tornes més antipàtica perquè estalvies paraules. No dius “Em pots passar l’aigua?”, sinó “aigua” i prou. La logopeda diu: “No ets antipàtica, ets afàsica”.

Tu creus que ets igual que abans?

Jo em sento diferent. Em veig molt més tranquil·la. Potser perquè no treballo o perquè soc més gran i relativitzo més les coses, o pel que m’ha passat. No ho sé. Jo ara soc fora d’aquest món i em miro les coses amb distància.

Això seria una lliçó? Perquè al llibre deixes clar que la malaltia no aporta res de bo.

La malaltia l’odio i no vull que ningú hi passi. Tots podríem aprendre el que és realment important d’una altra manera, no cal passar per una malaltia. No val la pena, és dura. M’agradaria que tothom fos més tranquil i relativitzés més. No hi crec, en allò de “Gràcies a la malaltia ara veig el sol quan em llevo”. Ja ho sabem. Per què no ho posem en pràctica?

Tampoc et consideres una heroïna ni una persona valenta.

No soc una heroïna. Sempre dic el mateix: tu què hauries fet? També és cert que el caràcter hi ajuda, però no soc una heroïna, perquè quan tens dues opcions pots triar. I jo no vaig tenir dues opcions. Tampoc he pensat mai allò de “I per què a mi?”. Perquè també podria pensar per què no soc més alta o més llesta. Tampoc és un càstig. Pels nens faries el que fos, tires endavant sempre. ¿I si no tens nens? Tothom té alguna cosa per la qual lluitar, la vida vol viure i es lluita contra el que sigui. Per al meu company també deu ser dur. Un dia te’n vas a dormir i l’endemà tens un malalt a qui has de cuidar.

Valores la sanitat pública però també reivindiques un tracte més humà per part dels metges.

Els metges, que tenen a les mans la vida d’altra gent, és lògic que es posin una cuirassa, si no tornarien destrossats a casa. Sempre he pensat això per justificar-los, que s’estaven protegint, però després veus que es pot ser d’una altra manera. La decisió d’operar és teva, només tu pots triar, però no tens informació. Et deixen sola i em sembla molt deshonest. En canvi, si et diuen: “Tu tries però tens dues opcions i potser aquesta és la millor”, hi ajuda i et fa sentir acompanyat. A vegades necessites una abraçada.

¿Vius amb por que el tigre es torni a despertar?

[Silenci.] Tinc por, però no per mi, sinó pels meus fills.