Paca Tricio: “Per què els joves han de tenir més drets que els grans?”

Entrevista a la presidenta de la Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats

Amb 72 anys és la veu i el rostre de la revolta dels grans, els que van sortir al carrer fa un any per reclamar pensions dignes i continuen reclamant una millora dels seus drets, especialment el d’una vida digna. El seu discurs és senzill i directe, i reivindica un tracte més just per als que tenen més anys.

Dius que a l’Estat hi ha molt poc respecte per les persones grans. Per què?

Som invisibles. Fins l’any passat no havíem fet mai un pas endavant per reivindicar els nostres drets, però les circumstàncies que vam viure ens van fer reaccionar.

Quines circumstàncies?

La carta que la ministra Fátima Báñez va enviar als pensionistes, en què proposava un augment de les pensions del 0,25% com si fos una gran notícia. Allò va ser el punt d’inflexió que va fer despertar tota una generació de gent gran que vam sortir al carrer a protestar. Milers de jubilats vam ocupar els carrers a Madrid, Barcelona, València, Màlaga... Per primer cop els de més de 65 anys teníem l’atenció de tot el país. Però hem de pensar que la gent gran representem el 20% de la societat. Ja n’hi ha prou de ser invisibles. Prou de menyspreu, d’oblidar tot el que aportem.

Però la reivindicació va més enllà de les pensions, oi?

No demanem només pensions justes per a nosaltres, demanem pensions justes per a vosaltres, per als joves que esteu treballant amb sous totalment indignes, amb horaris igual d’indignes. Hi ha d’haver sous decents per poder cotitzar, fer una trajectòria professional digna. Nosaltres volem el millor per als nostres fills i nets, que tenen tot el dret del món a viure una vida digna. Per això demanem canvis que millorin la nostra vida i la vostra. Si volem una vida digna, això passa per un sou digne. La gent ha de menjar.

La gent gran i els seus problemes estan infrarepresentats en política. Les protestes de l’any passat han canviat alguna cosa?

Crec que s’ha pres més consciència de la nostra importància i, com que demogràficament tindrem cada cop més poder, soc optimista. Ens han d’escoltar, perquè fins ara era com si fóssim invisibles. Només volem seure amb ells i pensar de quina manera podem arreglar el país. Però sembla que quan fas 65 anys automàticament et tornes inútil i no serveixes per a res. Ja no vals. Doncs nosaltres diem que no.

Encara s’han de trencar molts estereotips?

I tant! Hem d’eliminar la imatge de la persona gran, a caseta, silenciosa, passiva... És una imatge falsa. I ha d’augmentar la visibilitat i el respecte per la gent gran, s’ha d’acabar el paternalisme amb què molts ens tracten.

De fet, una persona de 70 anys del 2019 no té res a veure amb una persona de 70 de fa algunes dècades.

Res a veure! Cada dia lluito perquè no tinguin res a veure. Cada dia al matí milers de persones grans sortim al carrer i demostrem que no tenim res a veure amb la imatge del vellet, pobret, que molta gent té en ment. La meva vida no s’ha acabat perquè sigui una persona gran.

Us heu d’empoderar, doncs?

Això mateix. Perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú per nosaltres. Hem de continuar lluitant, posant límits, dient que no i reivindicant la nostra vida.

¿Del maltractament a la gent gran se’n diu edatisme, oi?

Sí. Es tracta d’una forma de discriminació a les persones grans. Per exemple, quan pateixes un accident i tens una sèrie de lesions, vas a l’hospital i et diuen: “Dona, amb l’edat que tens és normal estar així”. I tu dius: “No, jo abans de l’accident no estava així”. I no et fan ni cas. L’edatisme és maltractament psicològic.

I us hi trobeu gaire sovint?

Constantment. Cada dia. Això s’ha de condemnar perquè és maltractament psicològic. I si a part de ser gran ets dona, ni t’ho imagines. Hem de posar-hi fi! Que jo tingui més anys no vol dir que sigui tonta. Per què els joves han de tenir més drets que nosaltres?

I què en penses del fenomen dels avis esclaus ?

Em fa molta ràbia. I és que els fills donen per fet que els pares els han d’ajudar a criar els nets. Això és el que em fa enfadar. A mi m’encanta cuidar els nets, però ho vull fer quan ho decideixi jo, perquè soc una persona amb interessos i m’agrada tenir el meu espai. M’agrada anar al cine, al teatre, sortir amb els amics, anar de viatge... Però això, a molts joves, els sembla ridícul. No poden concebre que els grans vulguem tenir la nostra vida i no estiguem al 100% a la seva disposició. I també s’atreveixen a jutjar-nos i diuen coses com “això no és de la teva edat”, que denota un cert paternalsime. Prou! Ja n’hi ha prou. Això és un abús.

¿La soledat és el gran problema de la gent gran, actualment?

Sí. La soledat mata més que les malalties. Quan has viscut tota la vida amb un entorn social i familiar important i, de cop, tot això va desapareixent fins que et quedes sol, és molt dur. Cal alçar el cap i continuar tirant endavant, però la soledat és molt dura, sobretot a les ciutats.

Més continguts de