Publicitat
Publicitat

Pere Balsells: “He donat unes 130 beques per a catalans als Estats Units”

Empresari i mecenes, Pere Balsells va arribar a Nova York als 19 anys, sense parlar anglès. Avui té 700 treballadors

Pere Balsells o Peter Balsells?

A Amèrica, Pete. Tinc un fill que es diu Peter, que també treballa a la fàbrica i, per evitar que ens confonguin, a mi m’han dit sempre Pete, i ell es diu Peter.

Vostè no està pas jubilat.

No, jo no em jubilaré mai. Des que en vaig fer 70 cobro la pensió del govern federal a què tinc dret, estigui jubilat o no. També et pots jubilar als 62, però llavors la paga és mínima. Com més tard et jubilis, més guanyes.

Però vostè continua anant a la fàbrica cada dia.

Cada dia. Em llevo a dos quarts de cinc del matí, esmorzo, camino 45 minuts pel barri, que és molt agradable perquè hi ha com un bosc. A un quart de vuit em vénen a buscar, arribo a la fàbrica quan falten 10 minuts per a les 8, i començo a treballar immediatament en reunions. M’encarrego del departament de recerca. Hi ha un president, que porta la companyia. I jo porto dos barrets: com a propietari únic, ell treballa per a mi, però com a gerent jo treballo per a ell. Fa un temps els fills hi participaven però van decidir que no volien fer aquesta feina i se’n van anar. Els vaig comprar les accions i ara en sóc l’únic propietari. Normalment vaig a un centre per a gent gran on tenen màquines i fan pilates o ioga. Els dissabtes m’enduc feina de la fàbrica perquè és quan tinc més temps per pensar coses que es necessiten. Jo, principalment, el que he fet és inventar procediments nous que no existien. Sobretot en la indústria mèdica, però també per a la NASA. Vaig començar fent classes d’enginyeria mecànica a la Universitat de Dayton, a Ohio. I em vaig dir, treballant allà, que havia d’obrir una fàbrica, però no sabia de què. Al final vaig decidir fer extintors. Llavors es fabricaven a la Costa Est, no se’n feien a Califòrnia, i vaig pensar que tindria un avantatge sobre les companyies que eren a l’altra costa.

Però els extintors ja estaven inventats.

Però quan obries la vàlvula, havies de llençar tot el contingut. Jo vaig inventar la manera que només gastis el que necessites. Vaig dissenyar una molla. Primer la vaig fer rodona, però no donava prou força. Aleshores vaig fer una molla decantada en lloc de vertical.

O sigui que vostè és un inventor.

Tinc 70 patents nord-americanes. La més genial és la de la molla. Vaig inventar la molla decantada, i hi ha patents de diversos tipus de molles.

Vostè va néixer a Barcelona l’any 28. Deu recordar la Guerra Civil.

Sí, esclar que sí. Tenia 8 anys quan va venir la guerra. Els pares em van enviar a casa els avis, fora de Barcelona. Dos anys després de la guerra el pare va morir en un accident. Jo tenia 13 anys. La mare, que era molt emprenedora, va tirar la família endavant. Em vaig trobar havent d’anar a treballar a una vaqueria de 24 vaques a Sants, al carrer Comtes de Bell-lloc, al costat de la plaça del Centre. I a munyir vaques dos cops al dia. No hi havia màquines llavors, tot era a mà. Al cap de nou mesos de mort el pare vaig dir que no volia continuar munyint i es van vendre la vaqueria. Llavors vaig entrar a l’Escola del Treball, al carrer Urgell. Hi anava de nit, i al matí vaig tenir la sort d’entrar d’aprenent en una empresa que venien interruptors. I em van ensenyar a fer matrius i fresses. La mare va muntar una botiga de comestibles, i quan no es trobava bé jo la suplia i anava a Sant Coloma de Queralt a comprar 40 o 50 dotzenes d’ous, les posava en caixes, les enviava per camió a Barcelona i aquí les repartia. I els dilluns i dimarts, al gerent de la casa, que era alemany, li portava ous i ell, content, deia que no anés a treballar aquells dos dies però que li seguís portant ous o conills.

I aleshores apareix una tia seva que vivia als Estats Units.

Se n’havia anat a fora, a l’exili, com molts catalans. De França va passar a la República Dominicana. D’allà a Cuba, i d’allà a Nova York. Em va dir que si jo hi volia anar em deixaria 1.000 dòlars per pagar-me els estudis d’un any a la Universitat de Colorado. Vaig acceptar, content.

Com si li hagués tocat la loteria, no?

Per a mi va ser increïble. Per a la meva mare va ser molt dur, però em va deixar sortir. Vaig anar-hi sol, en un vaixell des de Bilbao. Vam fer una travessia de dues setmanes, passant per Vigo, la Corunya, Lisboa, Cadis i després Nova York, on vaig ser l’únic que vaig baixar. Tota l’altra gent anava a Mèxic i a altres punts de Sud-amèrica. A Nova York, sense enraonar ni una paraula d’anglès, vaig agafar el tren cap a Denver, que són dos dies i mig o tres. A Denver, a primer de carrera, vaig conèixer la meva dona. Es deia Joan, i la vaig perdre l’any 95, després de 43 anys de viure junts. Ella també estudiava enginyeria. La vaig conèixer perquè ens van fer seure de costat per ordre alfabètic: jo em deia Balsells i ella Bartle. Vam enraonar, vam sortir, i finalment mig any abans de graduar-nos ens vam casar. Sempre em corregia la pronunciació. [Riu.] S’aprèn més ràpid quan surts amb algú amb qui has d’enraonar.

Van treballar junts?

Sí, ella era enginyera aeronàutica i va dedicar-se sis anys a la investigació perquè els avions no caiguin durant les turbulències. Llavors, en una mateixa setmana, vam tenir una nena, vaig crear l’empresa, em vaig fer ciutadà nord-americà i vaig fer trenta anys. Perquè jo em trobava que no podia treballar en la indústria aeronàutica o la de defensa perquè no era ciutadà americà. Vaig anar a parar a una fàbrica i vaig dissenyar els reguladors del coet Atlas, adaptant la molla que havia fet servir per a l’extintor. I va funcionar. Avui es fa servir per als marcapassos.

I això de les beques a estudiants catalans, com va anar?

Va anar així: als Estats Units, si fas beneficència, et pots estalviar ben bé la meitat dels impostos. Com que la meva dona tenia un parent que va morir de càncer, ens va semblar una bona causa per donar diners. Però anaven a un pou que no podia controlar. I vaig proposar ajudar gent que coneguéssim: catalans que poguessin venir a estudiar i poder veure quin benefici tenia. Vaig anar a la Universitat de Califòrnia i el degà em va contestar que si estava boig, si creia que l’estat de Califòrnia es gastaria diners per becar un estranger. I va dir que no. Perquè a Califòrnia hi ha molts mexicans, gent pobra que ve a treballar al camp, molt bons treballadors però normalment no pugen gaire perquè tenen una cultura bàsica. I llavors va haver-hi una conferència a Lisboa sobre coses mecàniques, i li vaig dir al degà: “Perquè no ve vostè a Barcelona i veurà els estudiants que tenen allà”. Li vaig pagar el viatge des de Lisboa a Barcelona i una setmana d’estada. Va venir amb la dona, van pujar a Montserrat, i a la tornada va dir que estava encantat i que signava. I que vingués un estudiant. Ell en posava la meitat, i jo l’altra.

I com va anar?

Bé. L’any següent en van venir tres. I llavors vaig venir a la Generalitat i vaig proposar que poséssim una tercera part cadascú i que a més de venir per dos anys, si després volien fer un doctorat, que se n’hi estiguessin 6. O sigui, fer el doctorat mentre treballaven fent classes a la universitat, que ho pagava tot. I va anar molt bé. I per què anava bé? Perquè a un estudiant nord-americà no li surt a compte fer un doctorat si no vol ser professor o treballar en una empresa en què el doctorat sigui necessari. Però la majoria, després dels quatre anys d’enginyeria poden treballar i guanyar uns 65.000 dòlars l’any. I en quatre anys més ja poden ser 100.000 o 120.000. O sigui que no s’hi queden. He donat unes 130 beques. Ara n’hi ha 18 cada any. Jo en tinc 7 treballant a la meva empresa, Balseal.

¿Els nord-americans treballen més que nosaltres?

La primera generació treballa molt, la segona ho manté, i la tercera s’ho gasta tot. En el meu cas no va arribar ni a la tercera generació. El meu fill treballa a la meva empresa però no va voler ser president. Perquè diu que amb vuit hores en té prou, i que vol viure més que jo. Diu que jo no he viscut. I jo he viscut a la meva manera. M’agrada el que faig. I si hi tinc passió, no és una feina. Jo viatjo molt, també. Ara he vingut dues setmanes aquí i aviat aniré a Groenlàndia i a Islàndia. I al novembre aniré al Vietnam i a Hong Kong. Per exemple, el golf, el trobo un joc avorrit.

Què és el millor dels EUA?

El millor és que no importa d’on vinguis, l’oportunitat sortirà.

¿Vol dir que el Somni Americà encara és possible?

I tant. Encara existeix. El Somni Americà és possible. Un ha de treballar per fer-lo possible, però existeix. Oh, sí. Jo sóc una part del Somni Americà. Vaig arribar a Nova York amb 20 dòlars.

Què aconsella als estudiants d’enginyeria?

Que hi ha moltes oportunitats. Més que quan vaig començar jo. A tot arreu. Una oportunitat és fer una cosa que no existeix. Però cal seguir sempre una sola trajectòria i no desviar-te. Jo encara continuo. El meu èxit ha sigut inventar una molla que no existia. Ni les màquines, i les vaig dissenyar. Vaig passar set anys i mig fent una màquina que portava fil en un cantó i per l’altre en sortia contínuament una molla rodona inclinada. No va ser fàcil. I ho vaig fer en secret. Les patents et protegeixen perquè ningú et copiï, però duren 20 anys i al cap de 20 tens competència. I llavors has de trobar com fer-ho diferent. I patentar-ho. Vaig passar mesos i mesos a la biblioteca de Los Angeles mirant que no hi hagués cap patent. I patentar-ho em va costar 3.000 o 4.000 dòlars, una fortuna. Les nostres màquines continuen sent secretes. El nostre lloc és gairebé com Fort Knox. Ara, voldria dir-los una cosa. Hem obert una beca amb la Universitat de Califòrnia a Davis, que és la facultat més important del món en agricultura. Ens va costar molt entrar-hi i posar-hi estudiants catalans. Tenim dificultats per trobar estudiants i em sembla increïble, perquè és la millor del món en agricultura. Només n’ha entrat un, i n’hi poden entrar tres. I després més.

L'

Més continguts de