“Cal ajudar els opressors a desfer-se del seu dolor i així canviar el sistema”

Raça, gènere, sexualitat i identitat. Són els camps en què centra el seu ensenyament el lama Rod Owens, un mestre budista atípic i compromès amb la justícia terrenal tant o més que amb l’espiritual. Nascut a Georgia, al sud dels EUA, va créixer en l’Església metodista, de la qual la seva mare era pastora. “Però no hi havia una manera sana de ser gai dins del cristianisme, i jo volia ser feliç”, explica. Va encaminar-se cap a l’activisme pels drets dels homosexuals, la prevenció del VIH i els abusos sexuals, abans de descobrir el budisme i sentir “la crida” que el va portar a ser lama. El bagatge activista i la seva pròpia experiència de discriminació com a negre i gai als EUA configuren una de les veus més destacades de les noves generacions de mestres budistes.

Com va arribar al budisme?

Després de la universitat vaig viure a Boston en una comunitat de voluntaris. Vivíem junts i fèiem activisme ajudant els sensesostre. El centre formava part del Moviment de Treballadors Catòlics fundat a principis de segle XX per Dorothy Day, però la cap de la comunitat era budista i ens va influenciar molt. Una altra cosa que em va conduir al budisme va ser la depressió. Crec que havia tingut depressió durant anys però no me’n vaig adonar fins que no va anar a pitjor, pel patiment i la violència que vaig veure allà i pel meu propi trauma. No em volia medicar i per això vaig fer reiki, treball energètic, meditació i nutrició, i vaig començar a sortir amb els companys budistes de la comunitat. Em vaig adonar que el budisme es corresponia amb les creences que jo havia tingut tota la vida.

¿Ser gai sí que és sa, en el budisme?

A ningú li importa si soc gai. Buda no va dir mai que l’homosexualitat estigués malament, això són concepcions culturals. El budisme tracta sobre la intenció de fer mal o bé: no és el que fas sinó per què ho fas. Això va ser molt curatiu per a mi. Hi ha molts mestres budistes que són gais i queer. No hi ha tants transgènere, però hi estem treballant.

Com es va convertir en lama?

Ho vaig saber, va ser com una experiència religiosa. Com les veus que els sants diuen que van sentir de Déu. Però no era una veu, sinó un impuls molt fort que el meu cervell va traduir en una veu que em deia que jo seria un mestre dharma, que ajudaria els negres i els marginats i que havia de passar un temps com a monjo. És una experiència reveladora que he tingut només dues vegades a la vida.

I es va passar tres anys en silenci.

Va ser un temps de retir i meditació, per gestionar tot el meu dolor i el trauma que provenia d’experiències de discriminació que havia patit per ser negre i gai. Vaig arribar a acceptar-ho i a curar-me. I això ara és part dels meus ensenyaments: tothom pateix dolor, però la manera de gestionar-lo no és ignorar-lo sinó crear-li un espai en la teva vida.

Què és el Radical Dharma?

És la influència del Black Lives Matter [protesta contra la discriminació policial cap als negres als EUA]. Amb la meva mestra zen, que també és negra i gai, vam debatre com podíem ajudar el moviment i va sorgir [el llibre] Radical Dharma, que diu que no hi ha llibertat possible sense llibertat social. Els EUA van ser creats per la violència: els nadius americans van ser exterminats i els africans van ser esclavitzats. Sense aquestes dues coses els EUA avui serien un país qualsevol. Hem de desconstruir aquest sistema de violència, però ha de ser la gent blanca qui ho faci.

¿Com es pot lluitar contra el supremacisme blanc?

El primer pas és reconèixer que el supremacisme blanc és patiment. Paolo Freire deia que els oprimits han d’alliberar els opressors perquè estan més connectats amb la seva humanitat. Els opressors s’han objectivitzat a si mateixos i han objectivitzat els altres. La meva feina ara és intentar que la gent experimenti el seu dolor perquè siguin més capaços de sentir empatia, i llavors els serà més fàcil sentir compassió. Totes les identitats són un miratge, però sobretot la identitat blanca, perquè va ser creada per oprimir. No tots els opressors poden ser tractats, però a alguns se’ls pot ajudar a desfer-se del seu dolor i a ser més feliços. És la manera de reformar el sistema. També estic treballant per desfer el patriarcat: ensenyo als homes a fer la tasca emocional de desfer-se de la identitat de mascle privilegiat.

Com hi pot ajudar el #Metoo?

Ens ha despertat a la realitat que la violència masclista és a tot arreu. No és un moviment només per a víctimes femenines, també hi ha molts homes. Fins i tot la violència de les armes als EUA és violència masculina: només els homes en fan.

Diu que la conscienciació (mindfulness) li ha ensenyat a “ser un home negre i queer als EUA”. Com?

El mindfulness m’ha ajudat a veure com l’opressió social ha contribuït a la meva ràbia, la meva ira i la meva tristesa. Ara m’encanta ser negre i queer, potser no tant ser nord-americà [riu]. Han sigut anys intentant entendre i acceptar la meva identitat i veure que era una cosa bona.

Però la identitat no és un miratge?

La identitat relativa és real, tot i ser un miratge davant de la identitat definitiva. Jo simplement rebutjo hiperemfatitzar la definitiva i la poso al mateix nivell que la relativa, perquè hi ha molt de dolor en aquesta, sobretot si ets un opressor.