El Raval de les mil cares

Segons l’informe estadístic 'La població estrangera a Barcelona', publicat per l’Ajuntament al gener, al barri hi viuen 22.576 persones estrangeres, que representen el 47,9% de la població

El Raval de les mil cares. Concretament, de les 50.000 cares. Tantes com veïns hi viuen. Al Raval, barri del districte de Ciutat Vella, s’hi respira vida, història i multiculturalitat. Segons l’informe estadístic La població estrangera a Barcelona, publicat per l’Ajuntament al gener, al barri hi viuen 22.576 persones estrangeres, que representen el 47,9% de la població. Sotmès a un continu procés per allunyar-lo de l’antiga etiqueta de Barri Xino, el Raval s’ha transformat en els últims 30 anys i ha donat pas a canvis demogràfics i d’infraestructures. També a l’arribada de nous veïns, que ha propiciat la convivència entre generacions, cultures i religions molt diferents.

Veïns que volen parlar i ser escoltats. Veïns protagonistes de Retrats paral·lels, el projecte fotogràfic impulsat pel col·lectiu periodístic SomAtents. Es tracta d’un treball d’imatges i textos pensat per visibilitzar les històries de dotze veïns del Raval i que s’exposa al Casal de Barri Folch i Torres.

Són dotze històries que conviuen entre elles i que narren les virtuts i els defectes del barri, les aspiracions de futur i les preocupacions de persones de diferents edats, sexes i nacionalitats. Retrats paral·lels també és fruit de la voluntat de donar a conèixer la identitat dels veïns, amb les seves singularitats, i la identitat del barri, més enllà dels murs i els mapes. En altres paraules, fer visible el que és invisible. Aviat farà un any que SomAtents va aterrar al carrer Príncep de Viana, en un local que s’ha convertit en seu de reunions, cursos, exposicions, concerts i on s’han gestat projectes com Retrats paral·lels. Uns projectes per acostar el periodisme a la ciutadania, per fer periodisme al carrer, literalment.

Gravadora, càmera i llibreta en mà, els integrants del col·lectiu van entrevistar els dotze veïns que protagonitzen l’exposició davant mateix del local on han construït el seu cau periodístic. A peu de carrer, saludant tothom que passava i convidant-los a participar-hi. Mesos més tard, Retrats paral·lels és una realitat que dóna veu als veïns que un dia es van aturar a parlar i compartir històries i passatges de la seva vida.

N’hi ha que han viscut sempre al Raval i veuen com ha canviat el barri. I n’hi ha que ja han marxat seguint un viatge constant per descobrir món. La Pari, la Rosa i el Fallou són tres dels protagonistes de Retrats paral·lels. Cadascú mostra una visió molt diferent de com és per a ells el barri i, tot i que són veïns de carrers pròxims, no es coneixien d’abans.

Malgrat la concepció dispar que tenen, tots tres s’estimen el Raval, el viuen amb els pros i contres i temen que el turisme, l’especulació o la degradació del parc d’habitatges els porti a marxar a una altra zona de Barcelona, o fins i tot a un altre país. La Pari, la Rosa i el Fallou són les cares de tres històries que parlen per elles mateixes, però que ben bé podrien ser les històries de les gairebé 50.000 persones que viuen al Raval. Retrats paral·lels és el reflex d’una comunitat singular, d’un barri singular.

“No necessitem un barri perfecte, no el canviaria”

Fa dotze anys que viu a Barcelona però anteriorment havia viscut als Estats Units, on va fugir amb la seva família com a conseqüència del conflicte del Caixmir, d’on és originària. Pari Zutshi és mestra d’anglès en una acadèmia de Sants, però viu al Raval amb la seva parella i els dos fills que tenen en comú. Té 34 anys i està orgullosa del seu barri. “El Raval és la meva comunitat, és el lloc que sento més meu. Em sento molt del Raval! Suposo que també pot ser perquè els meus fills han crescut aquí”, explica.

Defineix el Raval com “un lloc ple de cultures on es barreja tot i tothom pot ser ell mateix”. És conscient de les mancances que pateix el barri, però reconeix que no vol que el canviïn com està passant amb altres zones de Barcelona: “No canviaria el Raval. No necessitem un barri perfecte”, sentencia. És cert, però, que li molesta la mala fama que té el barri i assegura: “Sovint els veïns patim una falta de respecte pel simple fet de viure aquí”. Afegeix, a més, que “els turistes tampoc no tracten l’espai públic com ho haurien de fer”.

Malgrat els atacs externs que pot patir la comunitat del Raval, la Pari creu que és un barri amb “una identitat prou forta per tirar endavant”. És mare de dos nens i els ha criat, juntament amb el seu company, al Raval. “Aquí els pots ensenyar a ser més responsables, però també has de vigilar molt. No vull que els meus fills visquin en una bombolla creient que tot és perfecte”, comenta.

Ho diu en comparació amb els Estats Units, per exemple, on sap que els seus fills no podrien estar sols pel carrer sense que algú els cridés l’atenció “per ser mals pares”, diu. Al Raval això no passa: “Aquí ens sentim molt segurs i, si els meus fills van cap amunt i cap avall, els veïns m’avisen i tenen cura d’ells si veuen que no són a prop meu”.

La Pari creu molt en el sentiment de comunitat del barri i assegura que hi viu tranquil·la. A més, pensa que la gent fa molta vida al carrer: “Crec que la gent passa molt de temps al carrer perquè els pisos són petits i prefereixen fer vida fora per tenir més espai i compartir estones amb els veïns. M’agrada veure com queda la gent per prendre el cafè i xerrar”. Parla de pisos petits i també d’especulació de l’habitatge. Ho fa amb pena perquè veu que el barri està canviant i potser segueix els passos de Sant Antoni o el Born: “L’especulació està generant una situació complicada al barri i crec que s’està intentant fer un rentat de cara”.

 

“No sé on serem d’aquí cinc anys; tot dependrà de com estiguin els preus dels pisos”, afirma amb incertesa. Ella és un dels dotze testimonis que recull Retrats paral·lels i assegura que l’experiència ha sigut molt satisfactòria, sobretot pel poder comunicatiu que té el projecte: “M’agrada la idea de mostrar les cares i les vides dels veïns del barri. El Raval és multicultural i hi convivim en pau. És bona idea visibilitzar-les i que tothom les conegui”. Li agrada el barri i, tot i que voldria viatjar amb la família, assegura que està “plantant les llavors per tenir un futur aquí”.

“L’Europa que es veu des de fora no és l’Europa real”

Fallou Gallas és del Senegal, té 28 anys i en fa cinc que viu a Barcelona. D’aquests cinc, fa més de dos anys que viu entre els barris del Raval i Sant Antoni. Abans, però, va viure a les Corts i la Sagrera. Fa un temps va treballar venent aliments africans en una de les naus desallotjades del Besòs i ara estudia cuina per treure’s un certificat i poder fer de cuiner, tot i que el seu somni és un altre.

“Si tingués diners marxaria al Senegal i obriria una botiga de roba”, confessa. És inquiet de mena, assaja en un grup de teatre i és seguidor del Barça des que era petit. Parla ràpid i riu quan explica que el Raval no és “un barri precisament tranquil”, referint-se a l’ambient que s’hi respira, però també per la mala reputació que ha tingut històricament la zona. “És un barri molt multicultural i sempre trobes veïns de totes les nacionalitats, però també té mala fama i la gent arrufa el nas quan dius que vius aquí”, comenta.

Més enllà de què pensen els altres del barri, el Fallou assegura que té moltes amistats al Raval i Sant Antoni, i temps per a tot i tothom. “Estic en un grup de teatre preparant una obra amb gent d’aquí Catalunya, de Colòmbia i del Camerun. I les professores són alemanyes!”, comenta engrescat.

“A mitjans de desembre presentem l’obra, i ens hem d’aprendre uns textos molt llargs”, relata. Des de fa unes setmanes, el Fallou és una altra de les cares de l’exposició Retrats paral·lels al Casal de Barri Folch i Torres.

“A vegades la gent em diu que m’ha vist a les fotos del Casal, i no em fa vergonya”, explica. És la primera vegada que participa en una iniciativa així i, tot i que s’ho pensa una mica, afirma que ho tornaria a fer: “Ha sigut una bona idea per conèixer gent, i que ens coneguem millor entre tots els veïns. Ara hi haurà gent que ens coneixerà per les fotografies de SomAtents i potser abans no sabia qui érem, o només ens coneixíem de creuar-nos pel carrer”.

 

Li agrada el barri, li agrada Barcelona, però el seu futur el veu a prop de la seva mare, al Senegal. Tampoc no creu que aquest sigui un bon moment per venir a viure a Europa, fent referència a l’onada de refugiats que busquen una vida millor. “L’Europa que es veu des de fora no és l’Europa real. No és un bon moment per venir a viure aquí i crec que haurien de provar sort en altres països”, sentencia.

“Hi hauria d’haver més vigilància al barri”

Riallera, xerraire i arreglada com si hagués d’anar de casament, encara que ella digui que “no n’hi ha per tant”. Així és la Rosa, veïna del Raval de tota la vida, vídua i a punt de fer els 75. Li agrada anar a prendre el cafè cada matí amb les amigues o la família, però les tardes les reserva a les novel·les de la tele. Nascuda al carrer Carretes i ara veïna del carrer Botella, la Rosa està desencantada amb el barri. “Ara mateix no m’hi sento a gust. La majoria de les amistats han marxat del Raval perquè no els agradava com ha canviat el barri. Jo crec que a la llarga faré el mateix”, lamenta.

No sap ben bé com definir aquest desencant, però es planteja canviar d’aires i anar a viure al Poble-sec, a prop d’una de les seves filles, o a Santa Coloma, a prop de l’altra.

“On sigui, però que hi hagi menys enrenou”, comenta. El Raval ha canviat i la Rosa troba a faltar la comunitat que s’hi respirava fa uns anys: “Abans era un barri molt bonic, ens coneixíem tots. Érem com una família, i era un ambient molt agradable. Ens assèiem al carrer tots junts i ens estimàvem molt tots, i ara ja no”, explica.

Malgrat la nostàlgia d’un temps passat, la Rosa creu que el Raval és un bon barri per viure-hi i que encara té cert encant. La pega més gran que hi troba, en canvi, és que “hi falta vigilància”.

Assegura que amb alguna parella més de guàrdies urbans rondant pel barri se sentiria més còmoda i la gent no tindria por de caminar per alguns carrers. Tot i que ella no és poruga, creu que el barri té mala fama: “Si fins i tot els taxistes s’ho pensen dues vegades abans d’entrar al carrer de la Cera! Jo els dic que no han de patir, que tirin cap avall que no els passarà res”.

 

La Rosa, fidel a aquest esperit alegre, somriu a les fotografies de Retrats paral·lels i, sota la imatge principal, s’hi llegeix: “Les dones del barri ens discutim, ens estimem i després cap a casa!” Aquest és el seu tarannà, anar cap amunt i cap avall i xerrar amb tothom amb qui es creua.

La Rosa creu que amb Retrats paral·lels s’han estret una mica més els llaços de la comunitat, però pensa que “falta més unió al barri” i creu que SomAtents haurà de fer-ne una altra edició. “Així ens coneixeríem millor!”, diu engrescada.

Com la Pari, la Rosa també té una foto a la finestra i explica que quan passa per davant s’atura i diu: “Goita que maca!”

Més continguts de