“Res em garanteix que si em quedo quieta s’acabin les injustícies”

La vida de Trinidad Ramírez va fer un tomb el 2001. Aquell any el govern mexicà de Vicente Fox va planificar la construcció d’un nou aeroport internacional a Ciutat de Mèxic en uns terrenys comunitaris del municipi de Salvador de Atenco. La família de Ramírez es va posar al capdavant del Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra (FPDT) i, anys després, eren carn de canó de la dura resposta governamental. Encara ara Atenco és sinònim de repressió policial, amb detencions arbitràries i violacions de dones. Ramírez, Trini, ha sigut una de les ponents del diàleg sobre els problemes a què ha de fer front la societat mexicana, convidada per l’ICIP i la Taula per Mèxic.

Situï’ns al 2001.

A través d’un decret d’expropiació el govern ens volia robar la terra comunitària, on sembrem i tenim la reserva per a les futures generacions. Eren més de 5.400 hectàrees. Saps què ens oferien per vendre-les? Set pesos! He fet la conversió, són 0,30 euros per metre quadrat. La comunitat ens vam mobilitzar i vam iniciar una lluita que encara dura.

Pel cas Atenco el govern mexicà va ser condemnat. Com va reaccionar a la seva resistència?

El 2006 [l’actual president Enrique] Peña Nieto és nomenat governador de l’estat de Mèxic i ordena la repressió el 3 i 4 de maig contra els que s’oposaven a les obres. Es van produir més de 200 detencions, vexacions, i violacions i abusos sexuals contra companyes. Els companys van ser condemnats a penes d’entre 32 anys i 112 anys. És el cas d’Ignacio del Valle, el meu company.

Em diuen que la seva família va ser una de les més reprimides.

La meva família va quedar desintegrada: el meu company complia condemna en un centre d’alta seguretat, tenia un fill pres i un altre desaparegut, i la meva filla América va haver de marxar a l’exili perquè estava acusada del mateix, de delinqüència organitzada, violència, segrest. Jo mateixa tenia una ordre de detenció. Ens veien com els líders, però la nostra història es repeteix amb molts veïns, que van patir aquells anys. Tot i això, gràcies a la nostra incansable mobilització vam fer visible el cas d’Atenco.

Com està la seva família avui?

En risc, però tots en llibertat. Un dels meus fills va estar dos anys pres, un altre em deien que havia desaparegut però jo deia que no, que se l’havien emportat els militars. Amb la força de la gent i la lluita jurídica, l’any 2010 es va revisar el cas de l’Ignacio i el van deixar en llibertat perquè la seva acusació estava basada en falsedats. Deixi’m que li digui que el que determina la llibertat d’un poble és la força social.

Personalment, com va suportar el que li passava a la seva família?

Ens van robar quatre anys de vida. D’un dia per l’altre tot canvia i ja no tens cap més projecte que mantenir l’esperança per alliberar-los. L’únic que no podíem tenir era la pau, l’alegria de tenir al costat les persones estimades, però la solidaritat de molta gent ens va fer tirar endavant.

Torno a les terres. Les conserven?

L’any 2014 Peña Nieto va anunciar un nou projecte d’aeroport assegurant que no prendria cap terra, però els priistes continuaven pressionant. En aquell moment el govern oferia 5.000 pesos (220 euros) només per acceptar l’oferta i comprava les terres a 8 euros el metre. Va ser una operació d’amagat, anaven casa per casa, amenaçant, i molta gent va vendre terres i l’aeroport es va acabar fent, tot i que amb un projecte retocat. Ara ha crescut la inseguretat a la zona i molts pagesos no volen anar a treballar la terra i tenim por que els predadors aterrin per intentar comprar la resta de terres.

La convivència se n’ha ressentit?

Inevitablement. Ja no som la comunitat d’abans del 2001. Els que van decidir vendre ja no tenen ni terra ni diners i s’han vist moltes desgràcies. L’aeroport ha causat mort i segrestos entre els que van vendre terres. La venda d’una sola hectàrea tenia un impacte ambiental, social, econòmic, cultural... La gent ara és més pobra i no té res per menjar.

Vostès continuen amb la lluita.

Sí, vam posar una demanda jurídica contra les accions del govern perquè creiem que no es va fer res legal, perquè no hi havia ni l’acta de l’assemblea en què finalment els propietaris van accedir a vendre. Fins ara no hi ha res que em faci desistir per seguir.

Què la fa seguir amb el puny alçat?

Mira, res em garanteix que quedant-me quieta no hi hagi més injustícies. Corres el risc que et violin, et segrestin... Si plegués, sentiria que abandono qui encara vol lluitar contra les injustícies.

Què ha suposat la repressió a Atenco per a Mèxic, globalment?

El govern està repetint, amb la mateixa tàctica, a nivell nacional -per imposar projectes eòlics, preses o venda de terres- el que ens va fer a Atenco. Ens volen dividits per vèncer. Però, malgrat tot, continuem lluitant contra corrent i fem esforços sobrehumans per pagar advocats i perits que ens defensin.

Les 11 dones que van denunciar violacions encara esperen sentència.

A Mèxic hi ha impunitat total. Elles esperen la sentència del Tribunal Interamericà de Drets Humans. La llei castiga l’innocent.