Tota una vida escolar en barracons

BarcelonaLa Laia, la Mònica i el Toni (noms ficticis) no saben què és estudiar en una escola dins d’un edifici. Van començar P3 a l’Escola La Maquinista de Barcelona amb barracons i acabaran 6è de primària sense haver trepitjat un edifici. És més, si decidissin començar l’ESO a l’Institut Martí Pous -un dels dos centres de secundària adscrits a l’escola-, com a mínim passarien el primer any en barracons; està previst que el nou edifici estigui a punt el 2018-19. Com que han fet tota l’escolarització en barracons, la Laia, la Mònica i el Toni no saben com és una escola normal. Aliens a la situació, la seva experiència a La Maquinista és molt positiva. Els pares i la direcció de l’escola, però, reivindiquen des de fa 9 anys que es construeixi un edifici.

Segons explica la presidenta de l’AMPA, Berta Novella, com que es tracta d’uns barracons que havien de durar pocs anys, “no es van fer amb cara i ulls”. Nou anys després, “alguns trams del terra tenen bonys, hi ha aules amb olor d’humitat i els lavabos han tingut rovell a les parets”. A més, quan plou, sovint el pati s’inunda.

Després de gairebé una dècada esperant, dilluns passat l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que finalment l’Escola La Maquinista tindrà un edifici a partir del 2020. L’Ajuntament ha optat per l’ocupació anticipada directa per començar els tràmits per construir la futura escola. Per la seva banda, l’empresa Unibail Rodamco Steam, propietària del centre comercial La Maquinista, s’oposa a l’ocupació directa prevista per l’Ajuntament i defensa que és una opció “tècnicament inviable”.

Davant d’aquests fets, l’AMPA de l’escola es manté “a l’expectativa”. “Ens sembla una opció molt positiva, però no és tan senzilla ni immediata d’aconseguir”, apunta Novella, que afegeix que els pares segueixen tenint dubtes sobre si es compliran els terminis. En aquest sentit, apunta que es tracta d’un “camí llarg en el qual han fet un pas més”, però deixa clar que en cap cas es relaxaran. “Voldrem veure els calendaris d’execució de les obres”, apunten fonts de l’escola.

Membres de la comunitat educativa recorden que el que han aconseguit després d’anys treballant és que l’escola sigui “molt més important” que un edifici. No obstant això, denuncien la dificultat afegida que és treballar amb la “incertesa” de no saber quan deixaràs de tenir mòduls. “El problema no han sigut tant els barracons, sinó la provisionalitat”, apunta la directora del centre, Anna Comas, que recorda que “és diferent tenir-los durant tres anys, que durant nou anys”. En la mateixa línia, explica que al principi “només van posar dos barracons, però que any rere any es van anar ampliant”. Això, continua Comas, volia dir que l’escola s’havia d’anar readaptant contínuament. “Haver de dedicar-nos a aquest tipus d’assumptes ens robava temps per preparar la feina de la canalla”, apunten membres de la direcció, que afegeixen que no els agrada “haver de destinar els esforços a temes que no estiguin vinculats a l’educació dels alumnes”.

Dins les dificultats que impliquen els barracons, els greuges que han patit els nens de l’Escola La Maquinista han sigut els mínims possibles. La comunitat educativa s’ha encarregat de donar vida a l’escola posant plantes i colors a tots els racons. També han intentat que el dia a dia dels nens s’allunyés de la polèmica.

“El que necessita aquesta escola és el terra i les parets, perquè tota la resta ja la tenim: els professionals són boníssims i les famílies i els nens estem tots implicats”, apunta la presidenta de l’AMPA, que reivindica les bondats del projecte educatiu. Tot i les condicions, l’escola ha aconseguit mantenir un projecte pedagògic privilegiat: es tracta d’una de les cinc escoles finalistes del premi d’Ensenyament del Cercle d’Economia d’aquest any. A vegades ens en sortim.