REPORTATGE

Viure el Cap d'Any en soledat: "Fa anys que no menjo el raïm"

La Dolors se'n va a dormir el més aviat possible l'última nit de l'any i la Paquita brinda amb la TV

La Dolors Olivart Cuní sopant una llesca de pa i pernil salat postrada al llit de casa seva a Barcelona la nit de Cap d'Any / CRISTINA CALDERER

Postrada al llit en una habitació decorada a l'estil d'abans: parets cobertes amb paper pintat, un tocador amb el seu corresponent mirall, dues tauletes de nit –cadascuna amb un llum de fa no se sap quants anys–, unes quantes fotografies del passat i una televisió moderna de pantalla plana que desentona amb la resta del mobiliari. La Dolors Olivart Cuní sopa una llesca de pa amb pernil salat. És l'únic especial que va fer l'última nit de l'any. Té 94 anys –el 17 de febrer en farà 95–, en fa 26 que és vídua i des de llavors viu sola i no ha tornat a celebrar el Cap d'Any.

"Fa anys que no menjo el raïm. L'única cosa que faig és anar a dormir al més aviat possible", assegura. El dia de Nadal també el va passar sola, de la mateixa manera que passa sola la majoria dels 365 dies de l'any. Té Parkinson, es desplaça amb l'ajuda d'un caminador i afirma que no posa un peu al carrer des de fa dos anys. Però almenys abans de la pandèmia amigues, coneguts i algun familiar es deixaven veure a casa seva, a Barcelona, de tant en tant. Ara, ni això.

La Paquita Soler llueix un collaret bonic. "Cada dia no vaig de collarets, però per Cap d'Any em mudo", aclareix. També s'ha maquillat una mica i assegura que s'ha pentinat ella mateixa, sense anar a la perruqueria. Per sopar ha menjat un moniato –"és que la dentadura no la tinc bona"– i quan falten pocs minuts per a la mitjanit ha preparat al menjador de casa seva, a Barcelona, una tauleta davant del televisor amb un plat amb dotze grans de raïm sense pell ni llavor i una copa de most barrejat amb aigua. "Jo no he estat mai de cava ni de vins, soc més d'aigua". Sigui com sigui, ella brindarà amb la televisió. Quin remei, també viu sola.

La Paquita té 91 anys –el 12 de febrer en farà 92–, va quedar vídua fa 32 anys i últimament sempre passava el Cap d'Any a casa del seu fill, que viu molt a prop, gairebé a la mateixa illa. De fet, explica, el seu fill va insistir que anés a casa seva i que no comencés l'any d'aquesta manera, sense companyia. "Jo soc d'una bombolla i ells són d'una altra, i hem de fer el que diuen els ministres de Sanitat, que en saben més que nosaltres. A mi els meus pares em van educar en el civisme: no es poden fer les coses que no es poden fer", argumenta. Així que la Paquita també ha començat l'any sola.

El director de la fundació Amics de la Gent Gran, Albert Quiles, assegura que casos com els de la Dolors i la Paquita no són una excepció. A Catalunya hi ha 334.000 persones de més de 65 anys que viuen soles, segons dades del 2019 de l'Institut Nacional d'Estadística. I el que és pitjor, moltes se senten soles. No se’n sap la xifra exacta, però un estudi del 2012 va posar en evidència que aquest és el sentiment de gairebé dos terços de les persones grans que viuen soles, segons destaca l'informe La soledat no desitjada durant la vellesa, un fenomen social, publicat al setembre per Amics de la Gent Gran. La pandèmia no ha fet més que agreujar encara més aquesta situació.

Quiles creu que s'està fent tot el possible per preservar la gent gran del virus, però "no s'està tenint en compte la part emocional i social, que també és salut", lamenta. Posa un exemple: s'han tancat la majoria de centres per a la gent gran, que era un dels pocs llocs on aquestes persones es podien socialitzar. La mateixa fundació Amics de la Gent Gran ha hagut de revisar de dalt a baix les seves activitats: ha cancel·lat tallers, sortides d'oci, tertúlies, i fins i tot el seu preuat programa de voluntariat, en què un voluntari fa companyia durant dues hores a la setmana a una persona gran que viu sola. La fundació ha substituït les visites presencials per trucades telefòniques. "A algunes persones les truquem fins i tot dues vegades al dia", assegura Quiles. Però, esclar, no és el mateix.

Sense dinar de Nadal

En les últimes setmanes l'entitat ha reprès les visites, però a mig gas i amb tota mena de mesures de precaució. El que no ha pogut fer és organitzar el tradicional dinar de Nadal, que feia en les seves diferents delegacions de Catalunya des de fa més de tres dècades i evitava que centenars de persones grans passessin soles aquest dia tan assenyalat. A canvi, aquest any Amics de la Gent Gran ha repartit una panera a dos milers de persones grans. Però, esclar, tampoc és el mateix.

La Dolors diu que una persona voluntària d'Amics de la Gent Gran l'ha visitada a casa durant els últims sis anys. "Li posava pa de pessic per berenar. Era bonic. Però ara és terrible amb el coronavirus". Explica que passa la tarda al llit fent sudokus, mots encreuats, enviant missatges, mirant la tele... I així un dia rere l'altre. "Ho porto com ho porten totes les persones que estem soles: molt plorar, molt pensar. Les nits que puc, dormo. I les que no, el cap treballa i treballa. Li asseguro que hi ha moments que penso per què no s'acaba això, jo que bellugava el món amb un dit". La Dolors va fer de dependenta gairebé tota la vida, sempre va ser molt activa. Explica que va crear un casal de Lluís Companys a la clandestinitat, que li encanta "devorar llibres" i que "abans tenia una memòria d'elefant: feia poesies i les recitava".

Un repte social

La Paquita també té un voluntari d'Amics de la Gent Gran que la visita des de fa vuit anys. “Necessito algú per xerrar de les meves coses, i les amigues s’han anant morint totes. Vaig preguntar al CAP si no tenien ningú que em pogués visitar, perquè jo també he fet de voluntària tota la vida”. Així és com la van contactar amb l'entitat. El seu voluntari és "un basc de Bilbao de 51 anys". Fa un mes que ha començat a visitar-la una altra vegada. Això sí, la Paquita diu que queden al carrer, caminen una estona i després s’asseuen en un banc a una certa distància l'un de l'altre. No hi ha més remei, en temps de coronavirus.

En els pitjors mesos de la pandèmia, a la primavera, continua relatant la Paquita, va estar 90 dies sense sortir de casa. "Tinc una terrassa i hi caminava cada dia 15 minuts, i 15 minuts més de punta a punta del pis". El director d'Amics de la Gent Gran considera que la soledat és un dels reptes que tenim com a societat i que s'ha de tenir en compte des de les polítiques públiques. "Amb la pandèmia, tots hem pogut experimentar què vol dir estar lluny dels nostres éssers estimats, tancat a casa i patint aïllament. M'agradaria que això ens portés a sentir empatia amb tota la gent gran que viu aquesta situació". O ara o mai.