Zaina Erhaim: “Quanta gent ha de morir a Síria perquè el món reaccioni?”

Periodista siriana Compromís Periodista i coordinadora de l’Institute of War and Peace Reporting, s’ha dedicat a formar periodistes ciutadans a Síria per documentar el conflicte. La policia britànica li va retirar el passaport per ordre del règim sirià el mes passat

Quan va ser a Alep per últim cop?

L’any passat. Encara que no ho vulgui no puc evitar seguir les notícies cada minut. No hi ha manera de resistir quan els atacs vénen del cel. Al front els rebels estan aconseguint frenar l’ofensiva terrestre (van recuperar el camp de refugiats palestins de Handarat) però ¿com es pot resistir davant dels míssils, sobretot els que destrueixen els soterranis i els refugis? Ja no queden gaires hospitals operatius, i es quedaran sense subministraments bàsics ben aviat si el setge continua. ¿I després què?

Què?

Crec que algú està intentant acabar amb tot plegat. Sembla que Rússia vol intentar acabar amb la resistència d’Alep abans de les eleccions als Estats Units. Només així es pot explicar la intensitat dels bombardejos de les últimes setmanes.

I la resposta internacional?

No la veig! Quants morts calen perquè el món reaccioni? Hem passat massacres químiques, massacres diàries... Ja no creiem que cap govern ens ajudi. Fa cinc anys Alep era una ciutat molt vital, plena de gent, la zona industrial va ser presa pels rebels però les fàbriques continuaven funcionant. Ara ja no té res a veure. Al principi estàvem esperançats. Ara sóc pessimista, veig que tot està caient i a tothom li va bé. Ningú es preocupa dels civils. Compten més els interessos, la corrupció. Els civils són els que en surten més malparats: en tots els bàndols. Fins i tot a les zones d’Alep sota control del règim la majoria de la gent no està a favor d’Al-Assad, només viuen allà per estar més segurs, i també pateixen els atacs dels rebels. I quan intenten marxar els acusen de ser del règim.

Vostè va ser una de les fundadores dels Comitès de Coordinació Local. Què en queda de les estructures de base que eren el pilar del moviment popular?

Vaig ajudar a organitzar l’oficina de premsa. Recordo que el 2011 teníem confiança, pensàvem que amb algunes manifestacions podríem canviar les nostres vides. Érem feliços i estàvem orgullosos del que fèiem. La primera manifestació en què vaig participar va ser a Douma (a la perifèria de Damasc): hi vaig anar amb un grup de dones cristianes. Era el Ramadà i hi vam anar plegades: els homes de seguida ens van envoltar per protegir-nos. Van començar a donar-nos regals: flors, records... no ens cabia tot a les mans. I quan les forces de seguretat van atacar la protesta, la prioritat de tothom era treure’ns d’allà il·leses, abans que les seves pròpies dones. Ara Douma està assetjada. Faten Rajab, l’organitzadora d’aquella protesta, està empresonada des de fa gairebé cinc anys, i no sabem si encara és viva. Sabem que la van torturar brutalment. Sembla que hem passat d’un món a un altre: de la revolució a la guerra. Però quan hi ha una mica de seguretat, els revolucionaris encara continuen. I ara tenen moltes més demandes: a més de la llibertat i la caiguda del règim reclamen la fi de la guerra, la reconstrucció en un nou país, forçar les bases armades a sortir de les ciutats... Ho veiem: encara hi ha protestes a les zones alliberades per mantenir viu aquest moviment cívic. Però, per desgràcia, sobretot des de l’inici dels bombardejos russos, la gent gairebé no es pot moure. Una amiga em deia l’altre dia que anar d’un barri d’Alep a un altre és una missió impossible.

Vostè va tornar a Síria per ajudar a formar la gent del carrer a documentar amb fotografies, vídeos i textos el que estava passant.

A Síria no hi havia gaires periodistes professionals. A la meva promoció a la facultat de Damasc érem un centenar. I més de 70 vam acabar treballant més en docència que com a periodistes. Els pocs que es dedicaven a la professió ho feien als mitjans afins al règim, perquè oferien més estabilitat. Quan va esclatar la revolució jo vaig prendre partit de seguida: vivia a Londres i vaig començar a rebre consultes d’amics que em preguntaven com podien explicar al món el que estava passant. Vam començar a fer petites formacions per Skype. I a organitzar cursos d’edició o de redacció periodística dins dels Comitès de Coordinació Locals. Els supervisava la feina fins que se’n sortien prou bé. Quan vaig tornar a Síria, el 2013, vam començar a fer classes més formals. Fèiem una formació molt pràctica: amb peces reals durant el curs que després es publicaven a la nostra web (Damascusbureau.org) i obtenien una remuneració a canvi. La majoria continuen treballant.

Com valora la cobertura mediàtica de Síria a la premsa internacional?

Ara hi ha alguns mitjans internacionals que comencen a treballar amb periodistes locals, per aconseguir històries humanes del que està passant a dins de Síria. Fa uns mesos l’equip del programa Panorama de la BBC em va demanar si coneixia algun periodista a la zona assetjada d’Alep que pogués filmar, i van treure històries molt potents. Són periodistes ciutadans, però els seus treballs són molt professionals: no cal gastar-se desenes de milers d’euros per enviar-hi un equip. Channel 4 també ha treballat així: cinc anys després s’adonen que poden comptar amb la gent de Síria. Però això és l’excepció: la majoria de mitjans continuen fent el més fàcil, que és parlar de l’Estat Islàmic o dels refugiats. Fàcil de fer, fàcil de pagar i fàcil de vendre.

Més continguts de