Jaume Funes: “Fer de mestre exigeix una actitud davant la vida: fer-se preguntes, ser curiós”

BarcelonaS’ha dedicat a l’educació dels joves des de l’escola, el carrer, en equips d’assessorament, a través dels llibres i articles, fent conferències o a l’administració, on va ser síndic de la Infància i secretari de Família. Jaume Funes (Calatayud, 1947) publica Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo Editorial).

Dedica el llibre a tots els professionals de l’educació que fan la feina “malgrat els consellers i ministres, programes de la gran banca i invasions del mercat a l’aula”.

La distància entre la vida real d’un mestre que ho vol fer bé i les directrius del departament és enorme. L’educació s’està convertint en un producte de mercat. Moltes empreses tenen programes que ajuden molt els mestres, però hem de ser conscients de què estem comprant. Volia dedicar el llibre als mestres que, malgrat tota la burocràcia i el currículum, creuen en l’educació.

¿El títol és provocador o creu que s’ha devaluat la figura del mestre?

El llibre va dedicat a molts mestres que es pregunten: “¿I jo què hi faig aquí?” Se suposa que tothom sap educar i tothom té opinió, i al mestre cada dia se li demana una cosa diferent i al final es pregunta quin ha de ser el seu paper. També ha de servir per fer veure que, en funció de com siguin els mestres, la vida dels nostres fills serà d’una manera o d’una altra.

En diu “ofici” de mestre.

Cal saber-ho fer i calen una sèrie de pràctiques d’observació, perquè és un ofici, una habilitat, que s’adquireix amb el temps i la pràctica.

Diu que s’ha de canviar la definició de mestre, perquè ja no és un transmissor, sinó que ha de seduir.

Si ens cenyim a la funció central del mestre, que és la d’humanitzar, no ha canviat, però les formes d’exercir sí que han canviat. El mestre no deixa de ser una persona sàvia, que té ganes de saber, que li interessa descobrir, però que no transmet coneixement, sinó que ha d’aconseguir que l’alumne tingui ganes de saber la informació i buscar-la. Aquesta funció no és la que feia abans un mestre. El mestre com a gran dipòsit de saviesa ja s’ha acabat.

Potser és reduccionista, però ¿un bon professor és un Merlí?

Sí. Tot i que és ficció, el Merlí és un personatge que no és modèlic, però demostra als alumnes que els interessa la seva vida, que no han d’aprendre com està previst i que la seva vida tindrà a veure amb el que aprenen a l’institut. No desconnecta la vida externa de la vida de la escola. Aquest és el gran drama ara: o l’escola és permeable i la vida entra i l’escola surt o compartimentar-ho és impossible. Mantenir la separació entre la vida i l’escola fa que només segueixin els que són més bons estudiants.

¿S’aprèn a ser un bon mestre?

Hi ha una part que és actitud personal, perquè no tothom serveix per a l’ofici de mestre. Això ho hem de resoldre: no pots apuntar-te a estudiar educació perquè no has entrat a una altra carrera o perquè t’agraden els nens. Fer de mestre exigeix una actitud davant la vida: fer-se preguntes, ser curiós i una dosi d’humanista. Sense aquest tarannà és molt complicat ser mestre. Després cal formar-se i no només en didàctica o psicopedagogia, sinó a mirar l’alumne, a esbrinar quina motxilla familiar porta de casa... Els estudiants d’educació arriben a l’aula preparats i aleshores comencen les pràctiques, que és quan aprenen a fer de mestres.

Ara alguns comencen i encara no tenen el màster del professorat.

Almenys un de cada tres professors de l’ESO eren persones que mai s’havien interessat per la pedagogia, però que van trobar feina al sistema educatiu ja fa molts anys. Ara ja s’han jubilat i, amb la reposició d’aquestes places, passa el mateix. Estem substituint-los amb gent que enlloc està escrit que siguin competents per fer el que faran. Probablement seran un llast, perquè no s’ha previst cap incorporació progressiva amb una formació in situ per comprovar que valen per fer aquesta feina.

¿És més important el què o el com s’ensenya?

El com, que en gran part inclou el què, és més important que el què. Qui obsessivament es fixa en el què sap que en el fons té una forma d’ensenyar. El problema és que les dues coses estan condicionades pel clima: a vegades, com ha vingut l’alumne de casa, les expectatives o quin company de taula té acaba sent determinant. Quan els pares compren una metodologia d’aprenentatge creuen que compren un bon producte, però s’obliden que l’ambient a classe, l’organització o el professor és molt més important.

Al llibre defensa que l’escola només pot ser laica.

Hem fet massa renúncies al que és educar aprenent a l’escola. Si tu ensenyes a pensar, l’alumne et formula preguntes i busca respostes, i aquest mecanisme val per Déu, per la pàtria, pel sexe, per internet i pel que sigui. L’escola s’inventa per alliberar els infants de la família. No només perquè puguin accedir al saber, sinó també per reconèixer que la seva infància no pot estar només condicionada pel tipus de família que els ha tocat. Has de reconèixer el dret de l’alumne i l’infant a aprendre a criticar fins i tot la pròpia cultura familiar. Hi ha pares que diuen que a l’escola no es pot parlar de sexe. Jo penso: “D’acord, però t’aviso que el teu fill porta moltes hores de vídeos porno”. No els podem deixar sols, perquè en algun lloc acabaran trobant la informació.

¿Passa el mateix amb la política?

S’ha de parlar de tots els conflictes.

¿I això no es pot resoldre amb una assignatura?

Posar una assignatura no serveix per a res. De fet, no haurien d’existir assignatures. És molt antiquat, perquè totes les àrees estan interrelacionades.

¿I el futur?

L’escola clàssica tant de bo desaparegui, però ha d’existir una institució que garanteixi que tots els infants i adolescents accedeixin a les oportunitats educatives i es compensin les desigualtats. Aquesta institució ha de ser pública, no en la titularitat, però sí en l’objectiu, perquè ha de ser una preocupació política.