LGTBIQ+
Societat 11/07/2021

Que la por es quedi a l'armari

L'augment de la LGTBIfòbia posa en alerta la comunitat, que demana canvis en el sistema per millorar l'atenció a les víctimes i fer créixer les denúncies

6 min
Manifestació a Barcelona en record del jove Samuel Luiz, assassinat a la Corunya

BarcelonaDe l’Orgull a la denúncia en menys d’un mes. La comunitat LGTBIQ+ sortirà als carrers el dijous 22 de juliol en una crida unitària inèdita en els últims 44 anys, que dona pistes que alguna cosa està passant en el col·lectiu. Hi ha por i molta preocupació per l’augment de la violència homòfoba en els últims mesos, esperonada pels missatges ultres que “legitimen” aquests atacs. És com si els homòfobs haguessin sortit de l’armari, tot i que la discriminació quotidiana cap al col·lectiu sempre ha estat present, i se sabessin impunes.

L’Observatori contra l’Homofòbia té constància de 115 incidents a Catalunya des que va començar l’any, però existeix la certesa que la xifra fosca de casos no reportats és més alta, malgrat que cada cop –com passa amb la violència masclista– es denuncia més, il·lustra Xavier Muñoz Soriano, advocat penalista del despatx Baula, especialitzat en drets humans. Per què no es denuncia? El lletrat explica que per “les deficiències que hi ha al llarg del procés des del moment que es produeix l'atac”: falta formació específica dels professionals per tractar les víctimes, i un error de base d'un sistema penal que, al seu parer, “se centra en els fets i no en l’autor”. Això es tradueix en el fet que la investigació policial es fa analitzant què va passar però no entra a a identificar si l’agressor té un patró de conducta contra les persones LGTBIQ+ i altres minories, fent un “rastreig de les seves xarxes per trobar missatges o si pertany a col·lectius d’ideologia ultra". D’aquesta manera, apunta l’advocat, també és comú que es passi per alt que es pugui tractar d’un delicte d’odi, tipificat a l’article 510 del Codi Penal. El resultat és que moltes de les agressions acaben rebent tracte de baralles entre particulars o "coses de joves". "Sense una prova de vídeo és molt difícil que acceptin que és un delicte homòfob", assegura en aquesta línia Katy Pallàs, presidenta de Famílies Gais i Lesbianes, que assegura que el col·lectiu "viu amb la por interioritzada", sobretot les generacions més grans perquè, afortunadament, les més joves estan més empoderades.

Xavi Villena: "Jo només tinc por de no perdre la por"

Xavi Villena, president d'Entenem Santa Coloma de Gramenet.

Al local d’Entenem Santa Coloma de Gramenet estaven ja gairebé en mode vacances però els recents casos de violència homòfoba que han transcendit han fet que hagin hagut de tornar a la feina al 100%, atenent consultes de socis i preparant concentracions de repulsa als atacs. Xavi Villena presideix l’entitat i explica que ja fa uns anys que es constata l’augment d’agressions contra la comunitat LGTBIQ+. “Es veia venir que acabaria passant el que li van fer al Samuel”, lamenta sobre l’assassinat del noi gallec a cops i al crit de "maricon", que de moment no s’està investigant com a crim d’odi. 

Aquest cas és extrem, però contínuament el col·lectiu s’enfronta a agressions i assetjaments que la majoria de les vegades quedaran impunes. “És gratis agredir-nos”, denuncia, i explica que és habitual haver d’aguantar “insults, escopinades, mirades de dalt a baix”, uns fets que no es denuncien per la impossibilitat d’aportar proves, la mandra d'haver de fer front a un procés llarg o de trobar-se pel barri amb els agressors. Villanueva assegura que hi ha més preocupació que por entre els companys de l’entitat. “Jo no tinc por d'una agressió. Jo només tinc por de no perdre la por”, resumeix.

Considera que Santa Coloma de Gramenet és una “ciutat segura” però admet que últimament veu “insegurs” llocs com el transport públic i evita tant com pot el metro en horari nocturn en favor del taxi.

Que no tingui por, però, no evita que prengui certes mesures de precaució, petits gestos per passar inadvertit de potencials agressors. “Intento que no se’m noti en algun gest [que és homosexual], no creuar la mirada amb ningú perquè no s’ho prengui com una provocació”, explica Villena, que també admet que es reprimeix a l’hora de mostrar afecte amb la parella. “M’ho penso dos cops abans de donar-li la mà o fer-li un petó”, diu, i li fa ràbia que s’hagin hagut de fer passos enrere de la llibertat i els drets guanyats en 50 anys de lluita del moviment. “Ens hem guanyat poder expressar-nos com som”.

Si ell no té por, els nois homosexuals –són majoria a Entenem Santa Coloma de Gramenet– més joves i les persones trans ja no estan disposats “a tornar a l’armari” i en les reunions de l’entitat són els que més clar tenen que no pensen renunciar a res, explica Villena. Durant el confinament estricte van ser els joves i adolescents que viuen amb la família els que pitjor ho van passar a casa per “la no acceptació” de la seva homosexualitat. Entre aquests casos tem que hi hagi algú a qui li faci por sortir de l’armari veient com estan els carrers. 

Potser una de les coses que li sap més greu a Villena, de 45 anys, és que els atacs dels últims mesos han posat en alerta la seva mare, preocupada pel que li pugui passar. “Ara sempre em diu «Aneu amb compte!»”.

Gemma Cabrera: "Em dic a mi mateixa «Posa't vambes per si has de sortir corrents»"

Gemma Cabrera, de Tornem-hi, posant aquesta setmana per a aquesta entrevista.

“Al final vas amb por i la por acaba acaparant el teu espai”. Gemma Cabrera, membre de l’associació LGTBIQ+ Tornem-hi, de Badalona, es lamenta que s’hagi de tornar a estar alerta perquè a qualsevol se li giri el cervell i l’agredeixi a ella o a qualsevol persona que no s’ajusti als cànons del binarisme home/dona heterosexuals. L’any passat ho va patir en primera persona quan tornava al metro amb la seva parella i les van atacar verbalment. “Intentes no donar-hi importància perquè tampoc no saps amb què et trobaràs si respons”, afirma, i confirma el que els experts i l’estadística apunten: que hi ha una infradenúncia i que els casos que arriben al jutjat o a la policia són la punta de l’iceberg. “Si denuncies t’exposes a un doble o un triple judici mental dels que t’atenen”, exposa. És allò que a l’altra banda del taulell l’agent o el jutge treu importància al fet que s’hagi proferit un insult homòfob i, a sobre, retreu algun comportament a la persona que denuncia. En definitiva, que una comissaria no acostuma a ser un “lloc segur” per a lesbianes i homosexuals i que per defensar-se només compta fer pinya entre els membres de la mateixa comunitat. “Les úniques que donen la cara per mi i que em protegiran són les meves companyes”, diu.

Aquesta por de què parla no és un sentiment que s’instal·li d’un dia per l’altre sinó que, sense adonar-se’n, Cabrera indica que a poc a poc ha anat “adoptant” nous hàbits o costums amb l’objectiu sempre de no cridar l’atenció, ser invisible. En segons quins llocs i quines hores descarta parlar amb la seva parella per telèfon perquè ningú no pugui sentir una conversa que l’exposi com a lesbiana i opten pel WhatsApp. També intenta, relata, ser curosa a l’hora de seure al transport o evitar mostrar algun símbol del col·lectiu que tants anys li va costar posar-se. Va néixer a Lleida fa 27 anys, i explica com era ser una adolescent que no encaixava en la norma de l’heterosexualitat en aquella ciutat. Al carrer, a casa, amb algun membre de la família votant de la ultradreta, lamenta que li neguen els drets i la mateixa existència. Allà mai es va atrevir a lluir la bandera de l’arc de Sant Martí i no va ser fins que va marxar, primer a l’Hospitalet i ara a Badalona, que va poder expressar-se sense complexos ni sentir-se “rebutjada”.

Per això, es desespera quan l’increment de la violència contra aquesta comunitat fa que tornin els vells temps de la precaució. “Quan surts de casa et dius «No et posis la faldilla, posa’t texans i vambes per si has de córrer»”, diu.

És una situació d’estrès, com el que va passar el vespre que la seva parella va sortir de casa i les xarxes socials van difondre massivament l’assassinat de Samuel Luiz a la Corunya. A Cabrera veure tanta “informació que al final és desinformació” li va provocar un atac d’ansietat per la por que a la seva companya li acabés passant alguna cosa dolenta. “Penso que ens estan matant”, afirma.

De violència n’hi ha de tota mena i a tot arreu. Dels suposats acudits LGTBIfòbics fins a la medicina. En aquest sentit, Cabrera aporta el tracte que va rebre a la consulta de la ginecòloga quan va saber que és bisexual amb una relació estable amb una altra dona. “Quan saben que ets lesbiana ja els sobta, però quan els dius que en realitat ets bisexual, els esclata el cap”, explica, perquè les preguntes passen a ser un “examen a la teva vida sexual, pressuposant que ets una viciosa i que t’estàs tirant tot Badalona”.

Contra aquest tracte, diu, pedagogia i formació dels professionals sobre la diversitat per crear més empatia. A l’escola i a casa. “La padrina quan em truca em diu «Tu ves de casa a la feina i de la feina a casa» –explica–. I em fa molta ràbia que el consell és que jo sigui la que m’hagi d’amagar”.

stats