Les autòpsies que salven la vista

Barcelona“Són uns àngels per a mi. Gràcies als dos donants he pogut veure coses que, si no, m’hauria perdut: he vist créixer els meus fills”. José Manuel té 42 anys i pateix una malaltia genètica que fa que les còrnies dels ulls tinguin poques cèl·lules i no siguin transparents. Fa nou anys li van trasplantar dues seccions d’una còrnia a l’ull dret i ara està esperant que l'hi facin a l’esquerre. Les persones gràcies a les quals ha recuperat la vista havien autoritzat que els extraguessin el teixit abans de morir. Des de fa deu mesos, però, aquest tipus de donacions són possibles també en persones que perden la vida de manera violenta, per exemple en un accident de trànsit, víctimes d’una mort sobtada o d’un problema cardíac.

L’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC) ha posat en marxa un programa pioner per extreure les còrnies d’alguns dels cadàvers que arriben a la seu de Barcelona perquè se’ls practiqui l’autòpsia. Fins ara n’han extret 142, que han donat una oportunitat de recuperar la vista a 300 persones.

“A més de fer l’autòpsia, treballem per a pacients que necessiten un trasplantament”, explica Pedro Brillas, l’infermer que es dedica a fer les extraccions a la seu de l’IMLCFC de Barcelona. “És l’únic institut forense donant de teixits”, afegeix la secretària de relacions amb l’administració de la justícia, Patricia Gomà. En pocs mesos l’IMLCFC s’ha convertit en el tercer centre de donants, per darrere de l’hospital de la Vall d’Hebrón i de l’Hospital Clínic de Barcelona. La intenció és que entre gener i març el servei s’amplii a nous teixits, perquè els cadàvers que arribin a les sales d’autòpsia també es puguin convertir en donants potencials de pell, vàlvules cardíaques, tendons o cartílags. Per això farà falta adequar una de les sales d’autòpsies per convertir-la en un quiròfan on fer l’extracció.

Millors donants

El perfil dels donants que té l’institut forense és diferent del de la resta de centres catalans: la majoria són cossos d’homes d’entre 57 i 58 anys que tenien un bon estat de salut. “Són millors donants perquè són més joves i a priori estan en millors condicions que altres donants més grans o que moren malalts”, explica el doctor Jordi Medallo, director de l’IMLCFC. “Són difunts joves i sans i això ajuda a garantir un trasplantament que no generi rebuig”, afegeix el doctor Esteve Trias, director del Banc de Teixits de Catalunya. L’any passat, quan aquest programa de l’institut forense encara no existia, es van realitzar 1.375 trasplantaments de còrnia a Catalunya, on la llista d’espera per a aquest tipus de teixit arriba a les 3.000 persones.

El procés perquè el cos d’una persona que arriba a l’institut forense víctima d’una mort violenta o criminal es converteixi en donant no és senzill. D’entrada, han de ser persones que hagin perdut la vida en les darreres 24 hores abans de l’extracció, com a màxim, perquè la còrnia es mantingui en bon estat. Durant aquest termini s’ha d’aconseguir l’autorització d’un familiar de la víctima i la del jutge que investiga el cas. Tot plegat ha obligat a descartar uns 300 cadàvers fins ara, en alguns casos “per dificultats de comunicació” entre els actors que participen en el procés, segons explica l’infermer que fa les extraccions a l’IMLCFC.

El procés per convertir la víctima d’una mort violenta en donant comença amb un avís del Sistema d’Emergències Mèdiques a l’Institut. Identificat el difunt, es busca l’historial clínic per descartar que patís alguna altra malaltia que dificulti la donació. Després Pedro Brillas intenta localitzar els familiars de la persona morta, per demanar-los l’autorització –només un 13% s’hi neguen, un percentatge més baix que l’habitual–. També es posa en contacte amb el jutge que porta el cas perquè hi doni l'autorització. Obtinguts tots els permisos, es procedeix a l’extracció i s’analitzen més mostres.

L’oftalmòleg de l’Hospital de Bellvitge Tomàs Martí Huguet explica que hi ha tres causes per les quals un pacient pot necessitar un trasplantament de còrnia: un herpes a l’ull, una malaltia distròfica d’origen genètic o una complicació amb les lents de contacte. “Totes condicionen greument la vida del pacient”, explica Huguet. És el que li va passar a la Marina, que té 20 anys.

En fa tres va patir una infecció per una ameba –un paràsit– que va entrar en una de les seves lents de contacte: “Al principi va ser molt dur, no veia res, m’havia de posar gotes cada hora i vaig haver de deixar els estudis”, explica. La Marina va rebutjar el primer trasplantament. Ara es recupera favorablement del segon i torna a estudiar farmàcia: “És una passada tornar a distingir alguna cosa, a poc a poc hi torno a veure”, afegeix, tot assegurant que ella, en un futur, també es farà donant.