Societat 02/05/2020

Bet Gallart Vivé: “Que la gent ens aplaudeixi menys i sigui més responsable”

Entrevista a aquesta infermera clínica de l’UCI de l'Hospital de la Vall d’Hebron

10 min
BETGALLART VIVÉ: “Que la gent  ens aplaudeixi menys i sigui més responsable”

L’UCI de la Vall d’Hebron és un servei de referència tan destacat que la Bet Gallart Vivé (Sabadell, 1969) avui havia de ser a Xile fent unes classes. Però fa dos mesos que a la seva vida professional, i gairebé també a la personal, no hi ha res més que coronavirus.

Treballa en aquesta unitat de cures intensives des del 2001. Quan era petita, l’àvia va tenir una insuficiència renal aguda i diu que aquell fet li va despertar la vocació d’estar a prop del malalt i ajudar les persones. Va estudiar la diplomatura d’infermeria a la UAB el 1992, més endavant va cursar el màster oficial per equiparar-la al grau i fa tres anys va firmar la seva tesi doctoral en salut a la Universitat de Lleida.

Com a infermera clínica s’encarrega de la qualitat del servei, de les cures, de la formació de l’equip i de l’actualització de procediments, de manera que sempre que pot està estudiant. Se sorprèn que li pregunti quina olor fa una UCI, i em diu que cada hospital té la seva olor, i que ella ja no sent la de la Vall d’Hebron, però sí la del Clínic, quan hi va. Però que, si me’n vull fer una idea, pensi que fa olor de lleixiu.

L’UCI sembla l’última estació de la vida.

La gent de seguida pensa que si vas a l’UCI és que estàs a punt de morir-te. No, l’UCI no és la sala d’espera de la mort. Estàs molt greu i només allà et podem fer tot el que necessites perquè no et moris. A l’UCI hi mor més gent que a planta, esclar, però la majoria en surten amb vida.

Li agrada treballar-hi?

Em recompensa molt la relació de confiança i proximitat que es dona en una UCI, és el que més m’atreu de la professió. A l’UCI el pacient es posa a les teves mans. Sovint està sedat, adormit, i has de fer-li tot el que ell no pot fer-se: la higiene, l’alimentació... Passen dies enllitats i van perdent forces, de manera que l’objectiu és que el pacient surti de l’UCI sense que es noti gaire que hi ha passat. Certament, l’UCI és hostil i estressant per al malalt.

I per a vostès?

Si s’ha de fer alguna cosa per als malalts es fa. A vegades veus les ferides que tenen, o passen episodis diarreics abundants que et frenen, però et vas foguejant. A vegades surts a sopar amb gent que no són de la professió i expliques el que va passar l’altre dia i gairebé es maregen. Per a nosaltres és normal.

Com són les UCI de coronavirus?

No hem muntat una UCI diferent, el que ha passat és que hem passat de tenir malalts greus i molt greus a tenir-los tots molts greus, tots pel mateix motiu i tots requerint estar-hi al damunt de manera desorbitada. Sortosament, l’UCI de la Vall d’Hebron és una unitat bastant nova i d’utillatge estàvem molt a l’última tecnologia, però on hem hagut de crear nous espais d’UCI sí que ha estat dificultós. I és l’UCI més gran d’Espanya, té 56 llits. Tots 56 de coronavirus fins dimarts, que vam començar a netejar-ne una part i ara tornarà a ser UCI no-covid.

Deu ser com tenir cinquanta-sis plats rodant alhora i que no se te’n pugui parar cap.

El problema és que no acabes mai amb ningú. Imagina’t una sala a 23 o 24 graus, la temperatura justa perquè el malalt pugui estar desvestit al llit i només cobert amb un llençol. I tots estan connectats a una gran quantitat de dispositius: a vies arterials per controlar la pressió de la sang, a una sonda vesical per poder tenir una mesura estricta de la seva diüresi, a un munt de vies venoses, que és per on administrem tota la medicació, al respirador... I cada dotze hores, com a molt, s’han de girar. I costa molt, perquè els pacients pesen i calen braços per fer la maniobra. Nosaltres la fem de manera habitual i no perdem una via girant el malalt, però no havies acabat amb un que ja li tocava a un altre.

Com han estat els pics de malalts en una UCI?

Hi ha hagut dies que hem tingut 24 ingressos, un cada hora. I fins que no el tens medicat, connectat i intubat passen dues hores. Això el malalt diguem-ne estàndard, perquè no tots els malalts t’aguanten que els giris.

Com heu parlat amb els malalts?

Les infermeres d’intensius som una mica canyeres i animem el malalt perquè s’aixequi, s’espavili i no es planyi gaire. Però ara que m’hi fas pensar, és veritat que amb el covid-19 ens hem contingut, perquè no li podíem pas dir: “Vinga, va, que això no serà res”. Hi ha infermeres que fan bromes per distendre l’ambient, però és que no hem tingut temps ni de fer bromes. I, la veritat, hi havia gravetat en l’ambient.

¿I les converses amb els malalts també han sigut més greus?

Hi havia situacions personals kafkianes. Vam tenir un malalt que feia dos dies que se li havia mort la mare de covid-19 i el pare s’havia contagiat a casa amb ell. I, esclar, va entrar amb un patiment que ja t’ho pots imaginar. De seguida vam tenir el suport del departament de psiquiatria, que es va oferir tant als malalts com a nosaltres, perquè al principi tot va ser salvar vides. Després ja vam poder pensar en protocols d’acompanyament dins l’UCI a persones amb alguna agitació o algun retard mental, que requerissin una persona coneguda del seu entorn que estigués amb ell, i fins i tot, quan la mort era inevitable, poder deixar entrar algun familiar.

Quin cas no oblidarà?

Un dels primers. Era la una del migdia. Un pacient acabat d’entrar a l’hospital em va passar per davant, caminant, una mica ofegat, però anava amb el mòbil i el carregador, conscient i orientat, i encara vaig poder-hi intercanviar-hi algunes paraules. Al cap d’una hora ja vèiem que l’hauríem d’intubar, al cap d’una hora i mitja ja estava intubat, al cap de dues hores i mitja ja estava de bocaterrosa, i al cap de quatre hores li estàvem posant una ECMO, que és una màquina que fa com una circulació extracorpòria de la sang, a base de treure la sang per un catèter molt gruixut, passar-la per una bomba que la impulsa i un cop oxigenada tornar-la a una altra vena per un altre catèter igualment gruixut, cosa que demana persones molt entrenades, i gairebé se’ns mor. I això em va impressionar moltíssim. I encara el tenim aquí, està ingressat. Encara estic xocada de com va anar tot. I també diria el cas d’un metge de l’hospital amb qui jo havia treballat molt de temps, que va ingressar i li veies la por a la cara. Sortosament, se n’ha sortit bé i ja li vam donar l’alta.

O sigui que cal fer cara de pòquer, a l’UCI.

Mira aquest altre cas: un pacient que, mentre ell va estar intubat i sedat, els seus pares es van morir de coronavirus. Quan es va despertar no en sabia res, lògicament. No l’hi podíem dir així que va recuperar la consciència perquè estava molt dèbil. Vam haver de trobar el moment d’explicar-l’hi i l’hi van acabar dient els companys de psiquiatria, però mentrestant vam passar l’angúnia de saber una cosa greu que ell no sabia i de no espifiar-la.

Cal dominar la por, doncs.

Sí, perquè la gent entra a l’UCI amb molta por. Va entrar el tiet d’una companya, i un dia estava parlant pel mòbil amb la seva neboda i l’hi vaig explicar. I em diu: “Doncs acomiada’m perquè no sé si podré tornar a parlar amb ella”.

O sigui que cada alta ha estat una gran alegria.

Sí, això sempre. Però és veritat que ara aquesta alegria s’ha multiplicat. Potser algú pensarà que aquests aplaudiments que es fan als passadissos de l’hospital mentre el malalt surt de l’UCI estirat al llit, i va llançant petons amb la mà, són aplaudiments de postureig. Però no, són de veritat. No soc una persona fleuma, fa vint anys que estic en aquesta UCI i aquests aplaudiments m’emocionen, i penso en la feina de tothom: metges, infermeres, auxiliars, zeladors, fisioterapeutes, neteja... De debò, a mi em cauen les llàgrimes... Dimarts en vam donar d’alta dos de cop. Encara no ens havia passat, i se’m trenca la veu només d’explicar-ho. La professió d’infermera és molt propera a la mort. I per més professional que siguis hi ha dies que també et salten les llàgrimes, però de pena.

Com és treballar vestits d’astronauta?

Hi ha infermeres que de seguida han de sortir de l’habitació perquè s’esgoten de portar els equips de protecció, i n’hi ha que ho aguanten més. Les ulleres com de fer submarinisme cansen més, amb les mascaretes de FFP2 i FFP3 acabes respirant el teu propi diòxid de carboni i acabes amb un mal de cap que no t’hi veus. Les pantalles transparents tipus soldador, que les portem per fer tècniques, es toleren millor. Jo he arribat a estar cinc hores vestida. Va ser el dia que vam sortir de l’hospital a buscar un malalt a un centre més petit, li vam col·locar una ECMO i el vam dur a l’UCI de la Vall d’Hebron. I després hi ha sanitaris que quan arriben a casa dormen al menjador, i cada dia hi ha unes cues a les dutxes, per dutxar-se abans de sortir, que són tremendes.

I psicològicament, com us sentiu?

Al començament va ser incredulitat. Això passava a la Xina i a Itàlia. Després, la por al contagi, de portar la malaltia a casa, perquè aquí dintre hi ha una càrrega viral ambiental molt elevada. I ara comença a haver-hi alleujament. Dimecres van estar netejant un sector de l’UCI perquè hi han d’entrar pacients no-covid, i a un infermer alt i gros li queien unes llàgrimes que no t’ho pots imaginar, de pensar que ja li tenim el peu al coll. Els dies lliures s’han restringit, les reduccions de jornada també.

O sigui que no heu tingut temps de pair-ho.

No. Hi ha dies que m’he despertat a les 3 de la matinada i ja m’he llevat. Dormo malament, em desperto molt a la nit i penso en la feina, i quan soc a casa vaig pensant com els deu estar anant. I a vegades truco al servei: “Que necessiteu alguna cosa?” L’últim mes i mig dec haver fet dos dies de festa. Arribo a dos quarts de vuit del matí i marxo a les vuit o a les nou del vespre, o a vegades a les 11 de la nit.

I quan creu que aguantarà així?

Aguantaré mentre sigui necessari, només faltaria. És la meva responsabilitat. És veritat que estem cansats, però et repetiré una cosa que ja sé que sona a tòpic però t’asseguro que és veritat: si alguna riquesa té el nostre sistema sanitari són els professionals. Són boníssims, són responsables. Algun dia que deies “Em fa falta una persona per a un equip d’ECMO”, et contestaven tres infermeres: “Si em necessites dissabte truca’m, que jo vinc”. Sense la gent això no hauria tirat endavant. Et puc parlar de persones de la neteja o de manteniment, que ens han fet instal·lacions en un espai perquè arribessin gasos medicinals a una sala i posar-hi malalts crítics, i això s’ha fet en qüestió d’un dia.

Demà comença la primera fase del desconfinament. Ho veu prematur?

Aquest desconfinament ens fa una mica de por i una mica de ràbia, de pensar que d’aquí tres dies no tornem a estar igual. Que la gent ens aplaudeixi menys i siguin més responsables.

stats