De camps de cultiu al casino més gran d’Europa

Els terrenys acumulen tres dècades de pretendents

Era 1989 i es publicava la llei 2/1989 de 16 de febrer sobre centres recreatius turístics, que buscava “donar un suport especial a les noves modalitats que ofereix el mercat de l’oci i de l’esbarjo i impulsar i racionalitzar les grans inversions” per mantenir i incrementar el turisme a Catalunya. Quatre anys abans, Disney havia fet públic que construiria un parc d’atraccions als voltants de París després d’explorar l’opció del llavors municipi de Vila-seca i Salou. L’anunci deixava tocats els ànims de la classe política catalana. La nova llei havia de servir per propiciar una nova oportunitat, i la primera -i única- candidata va ser l’americana Anheuser-Busch (AB).

La proposta d’AB triava els terrenys catalans temptejats per Disney: 825 hectàrees agrícoles que es convertirien en tres parcs temàtics, camps de golf i 2.455 habitatges. La nova llei preveia l’expropiació forçosa, i en poc temps les propietats van canviar de mans. L’operació suposava, segons recorda el periodista Roger Jiménez al llibre Les desventures de Port Aventura. El cas Javier de la Rosa, “la primera vegada en la història de les comarques tarragonines que es plantejava la possibilitat d’introduir una activitat econòmica de gran abast que no comportés seriosos inconvenients respecte a la preservació del medi ambient”. A la vegada, tal com explica a l’ARA el professor de geografia de la Universitat Rovira i Virgili Robert Casadevall, “era un espai ben localitzat, amb bona accessibilitat i amb un bon clima”, diferenciant-se en aquest últim aspecte de Disneyland París. Malgrat tot, un seguit de desavinences entre les parts van apartar AB del projecte i Lluís Prenafeta, mà dreta de Jordi Pujol, va trobar un continuador: Javier de la Rosa.

L’empresari va acceptar l’oferta dient a Prenafeta que “necessitava fer coses per al país”. D’aquesta manera s’iniciava una transició coordinada per Macià Alavedra cap a un nou plantejament, recull Jiménez. Una altra vegada, però, el procés es va encallar quan Grand Tibidabo va fer suspensió de pagaments. Un projecte participat per Tussaud, La Caixa, AB i Fecsa en va ser el substitut i va possibilitar l’obertura de Port Aventura el 1995, amb una extensió menor a la prevista i fent ús de només unes 300 hectàrees. La part no edificada i sense valor al mercat l’adquireix La Caixa quan es desfà de les participacions del parc. En paral·lel, De la Rosa ingressa a presó per apropiació indeguda.

Objectiu: Eurovegas

Els terrenys sense valor de La Caixa van estar prop de dues dècades allunyats del focus mediàtic, fins que l’any 2012 el govern d’Artur Mas va plantejar l’espai del CRT com a pla B al descartat Eurovegas. El BCN World havia de comptar amb sis resorts temàtics i set casinos impulsats pel grup Vermonte. Ara bé, a finals del 2014 el promotor es va fer enrere i l’executiu va haver de buscar una enèsima via de sortida. En aquesta ocasió, el Govern va signar amb la propietat una opció de compra dels terrenys per poder així controlar la situació i va rebatejar el complex -ara amb un sol casino- com a Centre Recreatiu i Turístic. És llavors quan el 2017 s’atorga el concurs a l’únic competidor, Hard Rock.

Durant els últims tres anys, les negociacions amb la firma de Florida han sigut tenses en algun moment, ja que la companyia es negava a consumar la compra dels terrenys si havia de fer-se càrrec dels costos derivats d’una eventual retaxació als antics propietaris. Aquest escenari, però, queda descartat, segons fixa el contracte publicat per aquest mitjà.