Can Felipa

Si ets periodista, Josep Maria Huertas Claveria és d’aquells noms que identifiques amb el que ha de ser aquest ofici: compromís amb la llibertat d’expressió, valentia, investigació, denúncia... No és casualitat que la professió, de manera unànime, l’hagi reconegut com un referent del periodisme català i un dels cronistes més respectats. Ara que es compleixen 40 anys del consell de guerra que el va tancar a la Model, condemnat per injúries per haver fet la seva feina, és un bon moment per visitar el barri on vivia i passejar-se per la plaça que en porta el nom.

El 2013, la que havia estat la plaça de Can Felipa, va ser rebatejada amb el nom de Huertas Claveria. Feia sis anys que el periodista havia mort i els veïns, la ciutat de la qual tantes vegades va parlar i alguns companys de professió, el van voler homenatjar posant el seu nom a un dels espais més vinculats amb l’activitat cultural del barri, al cor del Poblenou. “Periodista i historiador dels barris de Barcelona”, diu a la placa.

Com passa en la majoria d’aquests casos però, per als veïns encara continua pesant molt el nom d’abans i quan volen indicar-te on és la plaça el primer que et diuen és: “Allà, a Can Felipa”. I no em sorprèn. És la primera vegada que trepitjo aquest lloc i quan hi arribo, el que més m’impressiona és l’imponent edifici de color blanc, amb finestres enormes i teulades de pissarra, que m’hi trobo.

Sóc al centre del Poblenou però podria ser a París. Aquest edifici que presideix la plaça i que avui és un centre cívic i un centre esportiu municipal sembla un palauet francès. L’única crítica que puc fer-li és que necessita una mà de pintura. Sobretot als pisos més elevats, on el blanc original ha sigut substituït per la brutícia de tempestes acumulada i excrements d’ocells. El més sorprenent de tot és que aquesta construcció de mitjans del segle XIX va néixer per ser una fàbrica de blanqueig de teixits. La fàbrica tèxtil Catex (Central de Acabados Téxtiles), propietat de Felipe Ferrando. El perquè va passar de Felipe a Felipa, el desconec. Alguns diuen que perquè quan deien el nom ràpid, la e acabava pronunciant-se com una a.

És una plaça gran. A una banda hi ha un parc infantil, una taula per jugar al tenis taula i unes pistes de petanca que a l’hora que jo hi sóc són envaïdes per quatre gossos que les han convertides, amb el consentiment dels seus amos, en el seu pipicà particular.

Una part de la plaça és de sorra i l’altra de ciment. Aquesta última es troba just a l’entrada de Can Felipa. Un requadre ideal per ballar-hi sardanes, carregar-hi castells o fer-hi qualsevol altra activitat. És com una pista de ball que demana a crits que algú hi balli alguna cosa. Me la imagino de festa major, engalanada i amb música d’orquestra, amb la pista de ball plena. Però avui és migdia, d’un dia laborable i la plaça és un lloc tranquil. De fet, no hi ha ni una ànima i només se senten els crits dels alumnes de l’escola Pere IV i l’institut Quatre Cantons, a tocar de la plaça, que a aquesta hora són al pati.

De tant en tant també, gent que va i ve amb la bossa penjada a l’esquena i que aprofita l’hora de dinar per anar al gimnàs. Molts treballen a les oficines del 22@, els delaten l’americana i la corbata. “Vinc tres cops per setmana. Ara surto, em menjo un entrepà mentre torno a la feina i em serveix per esbargir-me”, em diu el Marc, que porta els cabells mullats i fa olor de colònia acabada de posar.

Tot per culpa d’uns ‘meublés’

“Un bon nombre de meublés eren regentats per vídues de militars”. Aquesta va ser la frase maleïda. Per aquesta afirmació feta en un reportatge titulat Vida erótica subterránea i publicat al Tele/eXprés, Huertas Claveria va ser sotmès a un consell de guerra i engarjolat a la Model. S’hi va estar vuit mesos i 20 dies. Això passava l’any 75. Franco encara era viu i el periodisme de veritat era un esport de risc. Per si això dels meublés no havia estat prou, també se’l va acusar de ser el contacte a Barcelona del comando d’ETA que va assassinar Carrero Blanco. La reacció de tota la professió va ser unànime. Huertas Claveria es convertia en un símbol del periodisme combatiu i també la seva manera d’entendre la professió. Als qui el van seguir, Joan de Segarra es va encarregar de batejar-los com els huertamaros.