CRÒNICA

Per què vaig congelar els meus òvuls

“No sé si vull ser mare, però començava a notar el tic-tac del rellotge biològic de la societat”

Ara en sóc conscient. En algun moment de l’últim any de la meva vida m’he convertit en el target ideal d’aquest tipus de tractament. Vaig passar de portar un anticonceptiu hormonal i tenir parella, a traslladar-me de país i tornar a la solteria amb 33 anys. Actualment el meu entorn es divideix entre els amics que decideixen casar-se i tenir fills, i els que sembla que continuem a la universitat. Això, sumat al fet de tenir feina estable i deixar de ser autònoma, va fer que em plantegés congelar òvuls. Ho vaig fer perquè començava a notar el tic-tac del rellotge biològic de la societat i a respondre preguntes sobre el futur, i perquè bona part dels anuncis que m’arribaven em recordaven que el meu cos fèrtil iniciava la davallada. Per a mi, que no tinc clar si voldria formar una família algun dia, congelar òvuls va suposar invertir en una espècie d’assegurança mental. Vaig caure de ple en aquell “per si de cas” que em va costar 2.500 euros i uns 2.000 euros més de les injeccions hormonals.

REPORTATGE ESPECIAL | L'altra cara de la infertilitat

Vaig caure de ple en aquell «per si de cas» que em va costar 2.500 euros i uns 2.000 euros més de les injeccions hormonals

Esclava de les agulles i el rellotge

Vaig començar el tractament a finals d’octubre de l’any passat. Per amigues que ja s’ho havien fet, havia sentit a dir fins i tot que les hormones em trastocarien o que tindria la libido desfermada. La ginecòloga somreia i m’assegurava que no n’hi havia per tant i que depenia de com fos la meva síndrome premenstrual. “Com un diumenge a la tarda sense fi”, vaig respondre jo. Preferia quedar-me amb la libido que amb un estat de nostàlgia perenne.

El primer que et fan és una analítica completa. Després, amb la regla, et fan la primera de moltíssimes ecografies i comences amb l’Elonva, una de les hormones del tractament. Es tracta d’una injecció que costa 509 euros i que t’has de posar entre les nou i les onze de la nit, directament a la panxa. Bona sort. Jo vaig ser incapaç de fer-ho, així que anava pidolant que algú me la posés. Els símptomes? Una barreja entre ganes de cremar coses i que m’abracessin fort. Quatre dies després, ecografia: “Els fol·licles han crescut, estàs responent bé al tractament”, diu la doctora. Tu intentes donar-li conversa explicant-li per què ho fas i que saps que encara ets molt jove. “No tant”, respon ella. “I la teva reserva ovàrica és normal, no és per tirar coets”, sentencia. Tens ganes de plorar. Acabes de pagar 2.000 euros i no tens ni idea de si al final sortiran òvuls prou grossos, i mentrestant experimentes la festa de l’hormona descontrolada. Després de la primera setmana, les injeccions es tornen diàries. Pagues uns 400 euros més. T’has de punxar Oralgutran cinc dies. Sempre amb dues hores de diferència entre cada punxada diària, i no pots desviar-te, cosa que fa que siguis uns dies esclava de les agulles i del rellotge. L’ecografia del sisè dia mostra que l’ovari dret va més ràpid que l’esquerre i que diversos fol·licles creixen de mida, cosa que indica que podrien ser òvuls en potència. Però en necessitem més. La ginecòloga els enumera i els apunta en un paper, com un bingo de la fecundació.

La segona setmana comença amb un nou medicament que sembla una injecció d’adrenalina com la de Pulp fiction. Som a l’equador del tractament i m’adverteixen que ara vindrà el més pesat. Considero que ho portava prou bé, llevat de tenir una libido estranya i moments de pànic en què qüestionava si això tenia algun sentit. La metge tenia raó. Començo a experimentar molèsties físiques, sobretot als pits, i la panxa la tinc tan inflada que no puc portar els texans cordats.

Cada dos dies soc a la consulta per controlar el creixement dels fol·licles i, dotze dies després de la primera injecció, planifiquen l’extracció dels òvuls. Aquella nit em toca punxar-me a mi mateixa perquè és tan tard que no puc molestar ningú.

El dia de l’extracció he d’estar en dejú. Em seden tota. Quan surto -una mica grogui- em diuen que m’han extret 22 òvuls, dels quals 18 de bons es congelaran durant cinc anys sense cost addicional. Els següents dos dies els passo fent repòs al sofà, sentint-me adolorida a la part baixa de l’abdomen. Els efectes de les hormones continuen presents dues setmanes després, quan em torna a baixar la regla. Ha estat un viatge curt però intens.