“Als vuit anys ningú creia que tingués anorèxia”
El confinament destapa casos de trastorns alimentaris, cada cop més freqüents entre els menors de deu anys
Santa Coloma de Gramenet“Els trastorns alimentaris no s’acaben de curar mai. Aprens a conviure-hi”. La Greta té 22 anys i ha passat la meitat de la seva vida lluitant contra l’anorèxia, un trastorn de la conducta alimentària (TCA). Tenia vuit anys quan va passar de ser una nena molt alegre i vital a témer no encaixar i que critiquessin el seu cos. “No tenia sobrepès, però no era com les altres nenes de classe. Tenia panxa, ja ho sabia, però quan m’ho van començar a dir alguna cosa dins meu em pressionava per amagar-ho. És poc original –explica– però no era el cos que volia mostrar i vaig deixar de menjar. Als vuit anys ningú creia que fos anorèxia”. I no es va saber fins que en tenia dotze.
La història de la Greta no és anecdòtica: aproximadament una de cada vint noies menors de 20 anys a l’Estat té un TCA, anorèxia o bulímia en la majoria dels casos. I cada vegada les menors –el 90% són dones– comencen abans dels dotze anys, entre els set i els nou anys; una dada molt preocupant que les entitats i unitats d’atenció treballen per evitar, sobretot a les escoles.
La insatisfacció amb el propi cos i la pèrdua brusca de pes és només la cara més visible d’un trastorn estretament relacionat amb l’autoestima, les dificultats per gestionar les emocions, la depressió o l’ansietat. I ara la pandèmia n’ha afavorit l’avenç, alhora que ha fet que se’n detectin més casos, alguns greus.
Segons dades de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), el confinament entre març i juny ha dinamitat els casos que s’havien controlat o estaven ocults i ha agreujat els ja destapats. Només en tres mesos les xifres d’atencions van duplicar les de tota l’activitat registrada el 2019 (vegeu el primer gràfic). “Prevèiem que arribessin més demandes d’ajuda de famílies. El que no esperàvem era que es disparessin tant els casos i se’n detectessin tants de cop. L’allau ha estat molt superior al que ens esperàvem”, alerta la psicòloga i directora de l’ACAB, Sara Bujalance.
La convivència familiar les 24 hores del dia ha permès identificar casos de TCA, sobretot per part de pares i mares o parelles preocupades pel comportament dels seus éssers estimats. “El fet de quedar-se a casa augmenta la sensació de vulnerabilitat, l’estrès i l’ansietat. A més, es passa a fer una vida més sedentària, més àpats compartits en família. Tot plegat afavoreix el camí al trastorn”, explica Bujalance. Però també l’oportunitat de detectar-lo. Alguns dels símptomes més clars són l’exercici físic excessiu, l’afartament i el vòmit o la restricció de pràcticament tots els aliments. ”Destapar casos és bo, però l’accés al sistema sanitari ara és més complicat”, explica Bujalance, que denuncia que hi ha afectats que no han pogut ni començar el tractament set mesos després de demanar ajuda. I això s’ha traduït, diu, en més casos greus i en un augment dels ingressos.
Dietes sense control
Una enquesta feta a 2.300 alumnes d’entre 12 i 16 anys d’arreu de Catalunya constata que un 34% de les noies i un 22% dels nois han fet algun tipus de dieta per baixar de pes sense cap mena de control professional. Però encara és més alarmant el fet que el 60% d’aquests nois i noies diuen que ho han acompanyat de conductes de risc, com una activitat física compulsiva o la provocació del vòmit. “Si veuen que els seus fills adolescents fan canvis sobtats en l’alimentació per aprimar-se, les famílies s’han d’alertar tant com si els veiessin provant algun tipus de droga”, assenyala Bujalance.
“El primer any amb anorèxia és l’any de l’eufòria perquè el cos s’assembla al que tu vols. Però la sensació dura molt poc: després ve l’obsessió, el no saber viure sense controlar el que menges o sense pesar-te. Cada cop perds més l’interès en l’exterior i t’aïlles del món”, explica la Greta. Rebel·lant-se contra els metges i obligada a conviure amb un pes que no volia, la jove requeia una vegada i una altra en el parany del trastorn, i la roda dels ingressos no es va aturar els següents quatre anys: s’aprimava, ingressava, recuperava pes i sortia. “Fins que vaig fer un intent de suïcidi que em va fer reflexionar. Vaig estar a punt de no poder tornar a caminar. Llavors vaig ser conscient que havia tocat fons i que no volia ser una adulta malalta”, recorda.
En algun moment, quan ja era conscient que volia canviar, l’anorèxia va virar cap a la bulímia. La Greta tenia ànsia amb el menjar, com si volgués recuperar tot el que no havia menjat en anys. “M’afartava, vomitava, i sentia que allò estava totalment descontrolat. I agraeixo el canvi, perquè la bulímia no m’agradava i va facilitar que demanés ajuda i que em deixés ajudar”. Amb quinze anys, doncs, començava una cerca de teràpies i professionals “lluny de les bates blanques”, amb una inversió de diners i una pèrdua de temps enorme. Van haver de passar tres anys més, fins als divuit, quan va conèixer una professional en qui va poder confiar.
Ara, amb 22 anys, la Greta diu que encara “negocia” amb el seu TCA i que “interfereix” en la seva vida de tant en tant. Durant el confinament ha tingut moments “més obsessius” i més necessitat de controlar el que menjava, i creu que és lògic pensar que altres persones han tingut conductes perilloses. “Estic molt millor que fa uns anys i segur que d’aquí uns quants més ho estaré encara més. No vull estar en infrapès perquè sé la tristesa i l’apatia que comporta i no m’agrada. Vull estar prima, sí, però no malalta ni fer-me mal”, assegura.
