Societat 01/12/2020

La crisi fa créixer el "sensellarisme ocult"

La síndica de Barcelona reclama una regularització del relloguer per fixar preus i drets

Maria Ortega / Marta Rodríguez Carrera
5 min
Joana Gonzalez

BarcelonaL’Otto s’ha quedat al carrer. Després de viure durant els moments més durs de la pandèmia al recinte habilitat per a persones sense sostre a la Fira de Barcelona, va decidir marxar-ne perquè va trobar per Wallapop una habitació en un pis del Raval que, amb el que ingressa de pensió, es podia pagar. L’oferta l’anunciava a 280 euros, però no donava tots els detalls. La seva sorpresa va ser descobrir que l’habitació estava en “un pis pastera”: nou persones compartien un habitatge de quatre habitacions. “Em demanaven que no m’estigués a casa gaire estona, però jo necessitava tenir un lloc on estar-me i al final vaig decidir marxar perquè hi havia molta tensió i no em quedaven diners, i ara m’he quedat al carrer”, explica.

L'escassa pensió que li ha quedat a Joana González Faral l’ha fet voltar per albergs i habitacions rellogades, i en més d’una ocasió ha estat a punt de quedar-se al carrer. Té 67 anys i un munt d’històries que il·lustren a la perfecció el “sensellarisme ocult”, que denuncia la síndica de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, en un informe elaborat amb la Càtedra Unesco d’Habitatge de la Rovira i Virgili en el qual reclama la regularització del lloguer d'habitacions, una modalitat d’habitatge a l’alça a causa de la precarització de sous i l’encariment de preus. Es calcula que els lloguers d’habitacions es van apujar un 2,9% durant l’any passat, tot i que no hi ha dades oficials per quantificar-ho, adverteix el director de la Càtedra, Sergio Nasarre.

Fins a 300 euros per dos metres quadrats, sense dret a cuina i un lavabo compartit amb desconeguts. El relloguer ja fa anys que ha deixat de ser una sortida econòmica per a estudiants i és l’única via per tenir sostre per a moltes famílies monomarentals, immigrants o persones soles amb més de 50 anys sense feina i que cobren una pensió o prestació, segons el retrat que ha fet la síndica.

Problemes de convivència

González va passar part del confinament de la primavera en un alberg, però va marxar a una habitació de l’Hospitalet i, des de fa uns mesos, ha aconseguit un pis compartit amb una altra dona a Santa Coloma de Gramenet gestionar per la Fundació Assís. Després d’anys d’estar a la vora de l’abisme, el 2013 la seva situació personal encara es va complicar més: li van actualitzar el preu del lloguer del pis on vivia i no el va poder pagar. “De relloguer no tens intimitat, la convivència és difícil”, explica González, que recorda com els altres inquilins del pis compartit “no li deixaven estirar la cadena del lavabo en determinades hores”. El fet que sigui una dona sola també li ha comportat més d’un problema i algun ensurt, com quan havia d’anar a la dutxa o el dia que un dels llogaters la va intentar agredir.

Entre març i octubre, Càritas ha destinat un milió d’euros a ajudar a pagar les despeses d’habitatge, el doble que fa un any. Tres quartes parts dels ajuts eren per al relloguer dels habitatges, explica Fina Contreras, cap del programa de sense llar i habitatge. Contreras apunta que en molts casos era la primera vegada que aquestes persones s’acostaven a l’entitat. Fins aquell moment estaven ocupades en l’economia submergida, però s’han empobrit més per l’aturada de l’activitat i pel fet de no tenir dret a cap prestació. Són dones que estaven ocupades en les cures de les persones, en les neteges i també en la restauració.

El relloguer, com l’ocupació, les pensions i, en general, tot l’infrahabitatge, és “l’última sortida abans del carrer”, adverteix Contreras, que també assenyala com l’estrès del confinament va fer esclatar molts “conflictes de convivència” que van acabar amb expulsions, sense cap dret a reclamar o denunciar. Joana González afegeix que el mercat d’habitacions prima “els joves que fan activitats i passen el dia fora del pis”, però la pandèmia ha obligat a la reclusió.

A la Fundació Assís també han constatat un augment dels usuaris amb emergència habitacional, cosa que els ha fet buscar més recursos per ampliar-ne l’oferta, sobretot per acollir les dones o les famílies monomarentals, afirma el director, Jesús Ruiz. Pel que fa a les dones, el desencadenant que precaritza l’habitatge sol ser patir violència masclista o el trencament d’una relació, mentre que la drogoaddicció i la pèrdua de feina són la causa majoritària en els homes, diu el responsable d’Assís.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) confirma que entre els que demanen ajuda hi ha moltes persones que ja van patir un desnonament i que, després, van buscar-se la vida amb formes més barates d’habitatge. “Moltes d’aquestes persones ara s’han quedat al carrer”, assegura Santi Mas de Xaxàs, un dels portaveus de la plataforma, que denuncia que en aquests casos els afectats no tenen accés a ajudes ni poden acollir-se a la llei 24/2015 per aconseguir un reallotjament. “No consten enlloc”, denuncia.

És aquesta “indefensió jurídica” la que també denuncia la síndica Vilà, que reclama que es regulin els contractes entre propietaris i els llogaters d’habitacions per especificar les condicions de renda i durada, com se satisfaran les despeses comunes i quines són les condicions d’ús dels espais comuns. En aquest sentit, recomana reformar el règim actual de la llei d’arrendaments urbans amb regulació específica del lloguer d’habitacions a la LAU i que es garanteixin uns mínims de protecció als llogaters.

stats