Pandèmia
Societat 27/04/2020

De les aules a la trinxera del coronavirus

L'ARA parla amb diferents testimonis que encara s'estan formant o que fa poc van acabar els estudis i s'han estrenat professionalment en plena crisi sanitària

Pau Rumbo / Laia Seró Moreno
11 min

BarcelonaLa crisi sanitària ha catapultat a primera línia del covid-19 molts joves que s’han estrenat professionalment en un context sense precedents: el d’una pandèmia. Alguns ni tan sols han acabat encara la carrera. Molts estan assumint tasques que mai no havien fet en jornades maratonianes. Sovint sense el material adequat. Tots coincideixen que està sent un aprenentatge forçós que els marcarà per sempre. Aquestes són algunes de les cares d’una generació de sanitaris que ha debutat a l’ull de l’huracà.

De la Facultat de Medicina a primera línia

“Mai havia tingut ansietat en la meva vida”

De la Facultat de Medicina a primera línia “Mai havia tingut ansietat en la meva vida” De les aules a la trinxera  Del coronavirus Infermeres i auxiliars: el contacte més directe “Tinc 20 anys i no em sentia preparada per trobar-me morts en llits hospitalaris” Altres mans essencials “Ajudem amb la paperassa perquè els metges marxin abans” Els nous voluntaris “És dur fer l’última videotrucada perquè el pacient s’acomiadi”

La Berta Lloret, per fi, respirava tranquil·la. Era al Perú de viatge després d’haver-se examinat del MIR el passat febrer. Quedava enrere la carrera de medicina i els mesos fent colzes. Pensava decidir durant el viatge quina especialitat triaria quan hagués de seleccionar plaça de resident, perquè no ho tenia clar. Llavors no imaginava que una pandèmia l’obligaria a tornar a casa abans d’hora i que la precipitaria al mercat laboral de manera inesperada.

Un cop a Barcelona, va col·legiar-se i va demanar feina pel seu compte a l’Hospital del Sagrat Cor, que era on havia fet pràctiques per últim cop. L’endemà, el 26 de març, en ple pic de la pandèmia, li van trucar perquè comencés. Des de llavors ha portat pacients pel seu compte (sempre supervisada, atesa la seva falta d’experiència), ha capejat el temporal (n’ha arribat a atendre 15 en un dia) i ha après a comunicar males notícies: “És dur a nivell psicològic”, explica des dels seus 24 anys. L’experiència l’ha marcat tant que n’ha sortit amb una idea ferma: vol ser pneumòloga. “El coronavirus m’ha obert els ulls”, diu.

El Josep també va fer el MIR el passat febrer i ha aconseguit la seva primera feina com a metge en plena pandèmia. Treballa en un CAP de l’Hospitalet, assumint la cartera de pacients d’una metgessa de família que està fent reforç en un hospital mentre duri la crisi del covid-19. Els atén telefònicament per recuperar totes les visites programades que s’han hagut d’anul·lar. En les setmanes que porta ha diagnosticat bastants possibles casos de covid-19: “Si veig símptomes i considero que podria ser un cas que ningú ha pescat, el passo a la llista de control, que comporta una trucada diària”, explica.

Està vivint la seva primera feina amb intensitat però també amb un punt d’angoixa, perquè, tot i estar tutelat, fa tasques de metge de família sense haver-s’hi especialitzat: “Fa por iniciar-se d’una manera tan estrepitosa”, diu. A més, la seva situació és incerta, perquè el MIR no li va anar tan bé com voldria. “En circumstàncies normals, ja sabria si tinc prou nota per a la plaça que vull [vol ser ginecòleg] i, en cas que no, ja estaria estudiant per repetir el MIR l’any vinent”.

La Marta ha treballat, com aquell qui diu, a l’ull de l’huracà. És la resident de medicina de família de quart any en un CAP del centre d’Igualada. La pressió assistencial va ser tan forta a la conca d’Òdena que ha tingut ansietat, problemes per dormir i ha hagut de prendre algun calmant ocasionalment. S’ha enfrontat a nous reptes: va ser de les primeres metges a aplicar ecografies pulmonars a pacients de covid-19, perquè una companya d’Igualada en va impulsar una formació online. Ha fet cures pal·liatives a domicili i ha assumit fins a nou guàrdies nocturnes en un mes a Urgències. “Era una situació impensable -relata-. Fins que ens vam adaptar va ser molt dur. La gent moria i no podíem fer-hi res”.

A banda, s’hi ha sumat la incertesa respecte al futur. Ella volia tornar a València, on té la família, al maig, quan acabés la residència, però el ministeri va ordenar prorrogar les formacions 3 mesos. Finalment, però, se’n van desdir el 16 d’abril i ella podrà tornar a casa quan tenia previst. Li oferien quedar-se a Igualada, però ha aconseguit feina en un gran hospital de la ciutat del Túria. A Urgències? “Sí, és el que m’agrada”, somriu.

Infermeres i auxiliars: el contacte més directe

"Tinc 20 anys i no em sentia preparada per trobar-me morts en llits hospitalaris"

De la Facultat de Medicina a la trinxera del coronavirus

Mai havia vist un mort al llit d’un hospital. I així ho va dir a l’equip de planta tan bon punt es va incorporar com a auxiliar d’infermeria en plena pandèmia. “No em sentia preparada per veure-ho i els companys m’ho van respectar molt”, agraeix aquesta cerdanyolenca de 20 anys. Però aleshores la seva veu aguda i eixerida s’apaga per explicar que mentre feia una ronda enfundada de dalt a baix, finalment va passar: es va trobar amb una pacient que havia deixat de respirar. “Vaig tenir el meu primer exitus ”, diu en argot mèdic. La seva experiència professional es limitava fins aquest mes de març a unes pràctiques amb nounats i algunes hores de consulta amb especialistes.

Va passar a principis d’abril, quan tot just feia uns dies que la Núria s’havia ofert a un hospital comarcal per treballar. Després vindrien jornades trinxadores de 12 hores, nocturnes totes, molts aprenentatges sobre la marxa i l’àmpliament ressenyada falta de material. “Al principi sí que en teníem més, però després vam haver de reutilitzar mascaretes fins a sis dies seguits i dúiem bates fetes amb bosses d’escombraries. A mi em semblava la guerra!”, exclama entre la innocència i la cruesa. “Hem portat mascaretes que són com tapar-te amb un biquini i ni s’han dignat a fer-nos proves a tots els sanitaris”, rebla.

En aquesta mateixa línia opinen altres companys novells del gremi, com la Cristina Camps, que va acabar la carrera d’infermeria fa uns mesos i ara està treballant a primeríssima línia del covid-19: a l’UCI de la Vall d’Hebron. “Puc entendre que és una situació completament nova, però sobretot al principi se’ns va posar en risc, en contacte directe amb el malalt”, lamenta aquesta jove menorquina de 22 anys. L’experiència, augura, els marcarà a tots, però sobretot a la seva generació: “El primer dia va ser com si em posés a fer d’infermera per primer cop dels nervis que tenia”, admet. En aquesta pandèmia s’han estrenat també en l’ofici 608 estudiants que encara ni han acabat el grau.

La Cris rodola ara de l’hospital al llit i del llit a l’escriptori, perquè el màster que feia no s’ha aturat. La Núria, com més de 7.500 sanitaris catalans, va acabar donant positiu per covid-19. Ara fa la quarantena en una habitació del pis on viu amb els seus pares, que “per sort sembla que no s’han contagiat”. Però quan ho explica la seva vitalitat no amaina. Potser perquè la pandèmia li ha aclarit els dubtes que tenia sobre el seu futur: “Ara he vist més que mai que jo vull ser infermera”. Si li permeten fer la selectivitat (la crisi sanitària va interrompre les pràctiques del grau superior que feia), vol entrar-hi l’any vinent.

Altres mans essencials

"Ajudem amb la paperassa perquè els metges marxin abans"

De la Facultat de Medicina a la trinxera del coronavirus

La seva biblioteca predilecta es va convertir, de la nit al dia, en una UCI. Can Ruti, com tants altres hospitals, va haver de buscar espais nous davant l’allau de pacients. Però aquesta metamorfosi, per a Nicolás Umpiérrez, va anar més enllà. Com l’espai, la seva vida també va fer llavors un gir radical: ell va passar de ser un estudiant de quart de medicina dedicat a la carrera a inscriure’s com a voluntari a la xarxa d’ambulàncies de la Creu Roja. Pocs dies després de l’inici del confinament -al principi va estar aïllat perquè la seva companya va donar positiu-, aquest canari establert a Alella va començar a fer trasllats a la primera línia del covid-19. Explica que se sentia format perquè ja havia fet diversos cursos anteriorment però que el dia a dia va superar qualsevol previsió: “Estem treballant amb una càrrega brutal enmig d’una situació social i psicològica de calamitat: albergs plens, hospitals saturats, persones malaltes que porten molts dies soles a casa...”

Com el Nicolás, són centenars els estudiants de carreres sanitàries que s’han postulat per fer tasques de suport de tota mena les últimes setmanes. Aquest també és el cas de la Maria Cinta Sin, que està a l’últim any de medicina. La seva vida ha canviat de cap a peus. Per res del món s’imaginava que passaria l’últim Sant Jordi de la carrera en bata ajudant un metge a l’Hospital Clínic. El seu pla inicial per a la diada, de fet, era vendre roses amb els companys de classe per al viatge de fi de carrera a Mèxic. Una escapada que ja han suspès. La tasca de la Maria Cinta ara és trucar a familiars de pacients de covid-19, fer sol·licituds d’analítiques, informes d’altes hospitalàries…

També l’Aina Seguí ajuda en aquest hospital fent tasques administratives, cosa que, en la seva opinió, “té bastant sentit”, vista la seva falta de trajectòria i l’elevat grau de contagis. Però ella també es dedica a omplir una base de dades que ha de servir per a estudis posteriors. “Ens van contractar per alleugerir feina, no per ser imprescindibles. Ajudem perquè els metges se’n puguin anar abans i no s’hagin de quedar més hores”, resumeix, tot i lamentar que “és una pena” no poder viure el tracte amb els pacients en persona. “Sobretot fem paperassa, perquè ens van dir que com a estudiants no podíem tractar els malalts”, confirma l’altra noia. ¿Cap s’hi ha exposat? “La gran majoria no, però sé d’algun company d’un altre centre que ho ha fet excepcionalment”, puntualitza la Maria Cinta.

Les dues estudiants valoren positivament la seva estrena: “Estem aprenent en plena crisi sanitària, anem a les reunions i seguim casos reals”. Un cop arriben a casa, toca obrir de nou els llibres. Tant de medicina com de l’acadèmia online de preparació del MIR.

Els nous voluntaris

“És dur fer l’última videotrucada perquè el pacient s’acomiadi”

De la Facultat de Medicina a la trinxera del coronavirus

Eren les últimes paraules que aquella filla li dirigia al seu pare, que s’estava morint a l’hospital pel coronavirus. I l’Arnau, que tot just té 22 anys, era allà, al costat del llit del malalt. Cobert de cap a peus, sostenia amb les mans la tauleta electrònica que feia possible la trucada, com ha fet després tantes vegades aquests dies. A la pantalla, ella buscava les paraules per acomiadar-se. Al llit de l’hospital, el pare se l’escoltava, a penes podia ja parlar. Les metges observaven l’escena des de la porta. “Al principi em vaig acollonir, però després d’alguna manera t’inhibeixes: es tracta de treure aquella empatia que sempre t’han dit a les classes que és tan important, que mai t’acaben ensenyant i que al final aprens per osmosi”, explica per telèfon aquest estudiant vallesà de cinquè de la carrera de medicina. Ell és un dels voluntaris joveníssims que s’estan exposant al màxim al coronavirus perquè pacients de l’Hospital General puguin veure les seves famílies i, si la malaltia no remet, puguin marxar menys sols. “És dur, sí, però alhora és una oportunitat per estar formant-te més de prop, ja que és totalment diferent a les pràctiques: no acompanyes cap metge, aquí vas sol”, raona. També l’omple sentir-se part de “l’oxigenació” de tants doctors que veuen en aquests dies com la feina no s’acaba mai. Tot i la càrrega emocional que inevitablement està suportant Arnau Subirà aquests dies -“No pots enfonsar-te”-, el jove assegura que l’equip de protecció personal mai li ha faltat. També diu que no tot són males notícies. També hi ha festes d’aniversari telemàtiques, com la que va fer possible amb les filles d’una pacient que feia 70 anys.

stats