L'escola ha de poder triar els seus mestres?
A Catalunya, menys del 15% de les places docents són perfilades
BarcelonaSi una empresa pot triar els seus treballadors, les escoles haurien de poder escollir els seus mestres? La pregunta, aparentment senzilla, sol plantejar-se cada cop que es fan públics uns mals resultats educatius, però al darrere hi ha una gran quantitat de factors que fan que la resposta, necessàriament, hagi d'anar molt més enllà d'un sí o un no. En aquest sentit, la inserció dels docents i la gestió de places del sistema educatiu català públic és una anomalia, tant arreu de l'Estat com a gran part d'Europa i els Estats Units. Ara bé, el cert és que els criteris al voltant del poder de decisió de les escoles són molt diversos, depenent de la comunitat autònoma o del país.
"A escala estatal, Catalunya és una excepció", assegura la investigadora en desigualtat educativa de la Universitat de Barcelona (UB), Sheila González, que està duent a terme un projecte sobre les diferències en la gestió de les plantilles docents depenent del territori. "A Espanya, en general, la provisió de docents segueix un model clàssic de funcionariat, que vol dir que depenen d'unes puntuacions i unes llistes", descriu González, que també aclareix que, a diferència del que passa a Catalunya, a la borsa de docents espanyola cal haver-te presentat –que no aprovat– a les oposicions almenys una vegada per poder entrar a llistes d'interí o de substitut.
Més enllà del fet que per entrar com a interí al sistema educatiu català només cal tenir el grau i, en el cas de secundària, comprometre's a treure's el màster, hi ha una altra diferència entre el funcionament català i el de la resta de l'Estat: a Catalunya hi ha un petit marge perquè les direccions d'escoles i instituts puguin triar alguns docents del seu claustre.
Decret de plantilles
Aquesta possibilitat que és inexistent a la resta de l'Estat, però que sí que s'aplica en altres països, a Catalunya fins ara s'ha materialitzat a través del decret de plantilles. A grans trets, aquest decret aprovat fa una dècada permet que les direccions puguin crear algunes places perfilades segons la necessitat del centre i, a través d'entrevistes als candidats que s'ajustin a aquests requisits, seleccionar-ne el més adequat.
Ara bé, tot i que el decret ha estat criticat durament pels sindicats perquè consideren que afavoreix el nepotisme, a efectes pràctics menys d'un 15% de les places docents són perfilades. De fet, el curs passat Educació va congelar l'opció de crear noves vacants d'aquest tipus per evitar més desgavell en la rotació de docents amb l'entrada de molts nous funcionaris. Per tant, el darrer cop que es van poder crear places perfilades –a excepció de casos puntuals com els centres de nova creació i les escoles d'adults– va ser el curs 2023-24. Tal com ha comprovat l'ARA a través del portal de dades obertes del Govern, aquell curs la proporció de dotacions docents perfilades era de només un 12,1%.
Amb aquestes places fora de joc, aquest curs, per primera vegada en molt de temps, l'única manera que té una direcció d'escola o institut per escollir un docent és la següent: si per llistes ha arribat un docent al centre que ha encaixat en el projecte, pot fer una proposta de continuïtat a Educació perquè quan es tornin a fer adjudicacions aquest professor pugui continuar a l'escola o institut.
Xarxa concertada
A Catalunya, gairebé un 30% de les escoles i instituts són centres concertats i a la xarxa concertada la gestió de les places docents és totalment diferent. De fet, funciona igual que qualsevol empresa: a diferència del que passa a la xarxa pública, els docents no s'inscriuen a cap llista o borsa, sinó que poden accedir a les aules mitjançant una entrevista de feina i, per tant, el poder de decisió de les direccions és gairebé total. "A la concertada tenim la possibilitat de fer processos de selecció i, dins els criteris marcats per Educació, buscar quin és el mestre més adequat per al projecte d'escola", defensa Manel Salas, responsable de l'àrea pedagògica i d'innovació de la Fundació Vedruna.
Segons Salas, "és bàsic tenir la possibilitat de poder escollir els mestres perquè cada escola és diferent i té unes necessitats concretes". I apunta que aquesta selecció aporta també dos factors positius: "Si has triat un docent que encaixa, a la llarga consolides les places i tens claustres més estables. I, a la vegada, com que saps que es quedaran, pots organitzar itineraris perquè es continuïn formant durant la seva carrera".
També defensa la possibilitat d'escollir els professors la doctora en ciències de l'educació especialitzada en lideratge educatiu Anna Jolonch, que adverteix que és un "factor estructural de desavantatge de la pública respecte a la concertada": "Un líder no pot construir una escola de qualitat si cada setembre torna a començar amb un equip diferent. Necessitem aquesta autonomia pedagògica i organitzativa, poder crear cohesió d'equip i estabilitat".
Ara bé, de la mateixa manera que es propicia aquesta estabilitat, com a totes les empreses i a diferència del que passa a la xarxa pública, si el docent no encaixa en el centre també pot perdre el lloc de treball. Tot i això, el responsable de la Fundació Vedruna també planteja el fet que aquesta dinàmica permet avaluar la feina del mestre. "No cal que sigui un procés fiscalitzador, però sí que està bé que cada any el director s'assegui amb el docent per saber què va bé i què no per millorar, tant el professor com l'escola", insisteix.
Com es fa en uns altres països?
De la mateixa manera que no hi ha el mateix sistema dins els diferents territoris de l'Estat, la gestió dels docents també varia segons cada país. Hi ha sistemes com el dels Estats Units, els països nòrdics o Anglaterra on les escoles tenen tota l'autonomia de selecció de personal. En canvi, en uns altres territoris hi ha models diferents. Segons l'informe Equity in school education de l'Eurydice, només en un terç de tots els sistemes educatius europeus els centres escolars tenen plena autoritat en la gestió dels recursos humans, mentre que la majoria de països tenen una responsabilitat compartida –en proporcions diverses– entre l'escola i les institucions. Per altra banda, hi ha els països del sud d'Europa, com França, Itàlia i Espanya, on el sistema està del tot centralitzat.
Però no tot és blanc o negre: també hi ha grisos, com el cas de Portugal, on els professors no depenen ni de l'escola ni d'una institució central, sinó que es mouen segons les necessitats d'una zona, que pot ser un municipi o una província. Cada zona té la seva pròpia borsa depenent de les necessitats dels seus centres educatius. D'aquesta manera, l'escola decideix segons els recursos de la seva zona quin tipus de professional demanar perquè encaixi en el seu projecte educatiu.
Finalment, també hi ha casos com els de Bulgària, Estònia, Eslovàquia i Sèrbia, on el nomenament i la destitució dels docents és competència exclusiva dels centres, però, en canvi, determinar les funcions i responsabilitats de cada professor depèn de l'administració. Tot i que Catalunya està molt lluny d'arribar a aquest extrem, des de fa anys associacions com Clam Educatiu, la Fundació Bofill i directors de centres escolars reclamen que els equips directius d'escoles i instituts puguin tenir més poder de decisió quant als perfils que integren el seu claustre. Una opció que, segons Jolonch, ja preveu la llei d'educació de Catalunya (LEC), però que "requereix voluntat política". "S'hauria de ser valent per canviar la llei funcionarial, que és l'etern elefant a l'habitació", conclou.
