Esperant el desallotjament d'una antiga caserna de la Guàrdia Civil a Sabadell

SabadellA primera vista les parets semblen robustes i la façana en perfecte estat. A l'interior, és cert que algunes finestres no tenen vidres, les canonades de coure i els cables han estat arrencats de soca-rel, i la pintura d'algunes parets està escrostonada. Però els pisos estan francament bé: són grans, lluminosos i sobretot sorprèn que hagin estat tancats més de 25 anys malgrat la greu crisi d’habitatge que hi ha. I encara més tenint en compte que tots són pisos públics. Formaven part de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil a Sabadell i van quedar abandonats amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, a finals dels anys noranta. Des d'aleshores han estat buits per un litigi entre el ministeri de l’Interior i l'Ajuntament de Sabadell.

Fa poques setmanes una quarantena de persones, entre les quals algunes famílies amb fills menors, els van ocupar perquè no tenen cap lloc on viure. El consistori ja els ha notificat que els hauran de desallotjar aquest mateix divendres perquè, segons fonts municipals, “hi ha risc per a la seva seguretat”, segons un informe tècnic sobre l'estat del recinte fet pel mateix Ajuntament. Un recinte que si s'ha degradat al llarg del temps per falta de manteniment ha estat ni més ni menys per la picabaralla entre administracions. Una picabaralla que encara dura.

L'antiga caserna la formen el que eren les dependències policials i quatre edificis d'habitatges amb una trentena de pisos, on abans vivien els agents amb les seves famílies. Les persones que han ocupat ara aquests habitatges asseguren que el que realment està degradat és la caserna pròpiament dita, però no els pisos, i lamenten que ningú de l'Ajuntament s'hagi molestat a comprovar ni l'estat dels habitatges després que ells els hagin arreglat, ni les històries dels que ara hi viuen.

Com ara la d'Elvis Teboh, de 41 anys i originari del Camerun. Viu a Espanya des del 2005, es va casar amb una valenciana i té dues filles de 18 i 13 anys de nacionalitat espanyola. Però el 2016 es va divorciar i es va quedar aleshores sense papers, ja que el seu permís de residència estava vinculat al seu estat civil. L'estrès que això li va causar li va provocar una paràlisi. “Tinc reconeguda una discapacitat permanent del 66%, però això de què em serveix”, diu sense poder evitar les llàgrimes mentre mostra el carnet de la Generalitat que ho acredita. També té VIH i es troba en tractament. Fins ara dormia en un parc.

L’Elvis va ocupar un dels pisos de les antigues casernes fa tres setmanes i es pot dir que l'ha transformat completament en aquest poc temps. Els habitatges que continuen buits estan plens de runa i una gruixuda capa de pols cobreix terra, finestres i portes. Al pis on ell s'ha instal·lat, en canvi, ara tot està net com una patena. Això sí, assegura que ha hagut de treballar de valent durant dies. Ha moblat el saló amb tres cadires i una mena de tauleta, i ha col·locat un matalàs en una habitació i dos fogons de gas a la cuina. El lavabo també està impecable: hi ha dutxa, vàter i rentamans, però hi falta l'aigua. Tampoc no hi ha electricitat. “Això no és vida, però aquí com a mínim podem sobreviure”, diu. “I és més segur que el carrer”, afegeix.

Desiré Silva i Natalia Baca també afirmen que van haver de treballar durant dies per adequar el pis on s'han instal·lat amb les seves famílies. Ara també està impol·lut i mínimament moblat. No sembla que hagi estat abandonat més de dues dècades. Totes dues són del Perú i van arribar a Espanya fa dos anys. La Desiré té tres fills, de 16, 13 i 5 anys, i tant ella com el seu marit treballen: ella en un saló d'ungles i ell en una barberia. La Natalia és mare d'una nena de sis mesos i un nen de 3 anys, i el seu marit també té feina. És paleta.

Les dues famílies vivien abans en habitacions de lloguer per les quals pagaven entre 500 i 650 euros mensuals. Aquest era un dels problemes: el preu de l'habitació variava segons el que decidís la propietària aquell mes. “Ens amenaçava de fer-nos fora al carrer i de trucar a la policia perquè ens prenguessin els fills”, explica la Desiré, que assegura no podien seguir així. Era un patiment constant.

La majoria de les persones que viuen als pisos de l'antiga caserna són estrangeres, subsaharianes o magribines, però també n'hi ha d'espanyoles. Com Tino Ferreira, de 47 anys, que va ser el primer a ocupar un dels pisos amb quatre amics fa dos mesos, perquè estaven farts de dormir al carrer amb fred i amb la por que els atraquessin. Asseguren que abans les plantes enfiladisses cobrien bona part de les façanes dels edificis i la brossa hi dificultava l'accés. Ells s’han encarregat de netejar-ho tot. Les restes vegetals estan acumulades ara en una part de l'entrada del recinte. “I ara ens volen fer fora?”, es pregunta.

L'associació Ningú sense Sostre Sabadell ha presentat aquest dimecres una instància a l'Ajuntament per sol·licitar que si les persones que viuen ara a l'antiga caserna són desallotjades se'ls ofereixi una alternativa residencial. "Pensem que no té sentit expulsar un munt de persones d'un immoble al·legant motius de seguretat i deixar-los al carrer, un lloc gens segur", argumenten. I afegeixen: “No s'entén que es qüestioni la salubritat dels espais que ocupen […] i se suposi que vivint al carrer les condicions de salubritat milloraran”. L'Ajuntament de Sabadell no ha concretat on aniran a parar aquestes persones si les fa fora.