Antoni Milian i Massana: "El tracte inhumà i degradant als desallotjats del B9 topen amb la Constitució"

BarcelonaEl desallotjament de les 400 persones que sobrevivien a l’antic institut B9 de Badalona ha posat en evidència la falta de serveis públics capaços de donar resposta ràpida i urgent al sensellarisme, una crisi que afecta almenys 7.000 persones a tot Catalunya. Segons una enquesta a ajuntaments metropolitans i de més de 20.000 habitants que ha fet pública el síndic de greuges, existeixen uns 400 assentaments que donen sostre a més de 2.600 persones. Des del 2022, el Parlament tramita la proposició de llei sobre el sensellarisme que va impulsar Antoni Milian i Massana, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona amb el suport de cinc grans entitats socials.

Què hauria canviat a Badalona si la llei ja estigués en vigor?

— Si la llei s’aprova amb els termes que recull la proposició, aquestes persones podrien demanar a les administracions un sostre, un espai residencial digne, i no s’haurien d’haver quedat a la intempèrie.

A què es refereix per sostre?

— Som conscients que un sostre en aquests casos no vol dir un habitatge, potser un alberg, un hotel. Primer donar-los un sostre per després poder-los oferir un habitatge.

Fa mesos que se sabia que hi hauria un desallotjament. Què o qui ha fallat per deixar tanta gent a la intempèrie?

— No hi ha una única causa. Però és important que els ajuntaments siguin conscients que tenen un repte i no tenen prou mitjans, i de la necessitat que han d’arribar a un acord perquè de manera progressiva se'n posin més [albergs] per poder anar reduint el nombre de persones sense sostre.

Creu que hi ha hagut una descoordinació entre administracions?

— Cal tenir en compte que des de l’àmbit legal cada administració té unes competències clares i la resta no pot entrar-hi.

Arran de l’arribada de refugiats d’Ucraïna, sí que hi va haver un treball conjunt i es van trobar espais per acollir-los.

— Quan hi ha una emergència s’acaben trobant solucions pal·liatives, com va passar amb la crisi de la covid, quan es van crear espais per allotjar persones sense llar. És cert que no eren espais ideals, però es va aconseguir que evitessin el carrer. No es pot deixar centenars de persones al carrer, es crea una situació inhumana i degradant. Si bé no hi ha un dret a l’habitatge tècnicament, sí que existeix el dret al tracte digne. I el tracte inhumà i degradant que veiem topen amb la Constitució.

Què més preveu la proposició de llei que està al Parlament?

— Coses tan senzilles com un dret de dutxa, a consigna, a tenir un títol per al transport perquè són persones que s’han de desplaçar molt buscant serveis. La proposició tracta de fer un tractament integral del sensellarisme.

Segurament més d’un alcalde pensa que obrir un alberg o dutxes actuarà d’efecte crida per a més sensesostre.

— És evident que hi ha dificultats i temors en aquest sentit, com també sabem que alguns ajuntaments envien persones a altres ciutats. Però hem de tenir clar que els ajuntaments estan ofegats econòmicament i aquesta llei exigeix arribar a acords entre la Generalitat i els municipis perquè de manera esglaonada, però decidida, es creïn sostres perquè la gent no es quedi al carrer. Som conscients que els dos anys de termini són difícils de complir, però la llei ha d’establir terminis per garantir que se solucioni el problema. Crec que la llei ha de ser un escut i una palanca. Un escut perquè protegeixi la gent que viu al carrer de les violències, físiques i psicològiques, o del fet que viure al carrer escurça la vida un 30%. Necessitem també una palanca, perquè permeti fer el salt i aconseguir mitjans per fer la vida més digna.

Després del pas pel Parlament, tem que l'esperit de la proposició quedi descafeïnat per la pressió que puguin fer els alcaldes i els partits per evitar les obligacions?

— Probablement s’esporgui alguna part potser perquè, segurament érem optimistes en terminis, però crec que el dret a tenir sostre no hauria de caure, i també caldria mantenir els compromisos en terminis raonables i garantir-ne partides pressupostàries.

¿Havíeu fet un càlcul de la partida pressupostària que necessitaria la llei?

— Vam calcular que en cinc anys i amb una aportació anual per part de la Generalitat de 80 milions es podria avançar molt. Només Barcelona en dedica 51. Es tracta d'una decisió política perquè hem de pensar que un desallotjament també costa molts diners en policies, bombers i neteja. La llei reverteix i estalvia despeses.