MEDI AMBIENT

“El mar ens ha declarat la guerra, i ha començat per l’illa de Buda”

L’amo de l’illa, la més gran de Catalunya, tem que desaparegui pels efectes de la crisi climàtica

“Vivim una situació d’emergència ambiental de primer ordre. Aquí, a la desembocadura, la terra retrocedeix una mitjana de 15 metres l’any”. Les paraules de Guillermo Borés són de desesperació, però el pitjor del cas és que és queden curtes: la llevantada de l’octubre va copejar amb tanta virulència el delta de l’Ebre que l’illa de Buda -la més gran de Catalunya, formada pel desviament natural dels braços del riu quan arriben al mar- va retrocedir fins a seixanta metres. “El mar ens ha declarat la guerra i a l’illa de Buda ja ha començat la primera batalla”, exclama.

Quan el 1924 la seva família va comprar aquestes terres, l’illa tenia 1.450 hectàrees, set cases habitades de manera regular i un far metàl·lic de més de 50 metres, el més alt del món construït amb aquest material. Avui, però, la superfície de l’illa s’ha reduït una tercera part, d’habitants no en queden i el far que llavors era a terra ferma ara és sota l’aigua, engolit pel mar a més de dos quilòmetres de la costa.

En aquest punt del Delta, el més exterior i exposat a la força del mar, hi conflueixen amb virulència els tres grans problemes que amenacen -literalment- el futur de l’espai natural més important de la conca mediterrània peninsular. Als problemes de regressió (els sediments es queden retinguts als embassaments i el Delta perd territori) i de subsidència (l’enfonsament d’entre 1 i 3 mm cada deu anys de la plana deltaica per la compactació del terreny), els últims anys s’hi suma el creixement del nivell del mar (amb marees cada cop més altes) i l’augment de la freqüència dels temporals. “De temporals sempre n’hi ha hagut, però amb un decalatge d’entre quinze i vint anys. Ara els patim gairebé cada any i és impossible que la natura es refaci per si sola dels seus efectes”, assegura Borés.

El temporal d’octubre va ser “curt, però devastador”, comenta. Va trencar la barra de sorra que separa el mar de les llacunes litorals -conegudes com els Calaixos de Buda- i ha obert un gorg que està salinitzant l’interior de l’illa. “Els principals damnificats són els peixos d’aigua dolça que estan morint i els canyars que poden acabar desapareixent”. Per evitar casos com aquest, des de novembre, la direcció general de Costa i Mar del ministeri per a la Transició Ecològica treballa al litoral de l’illa, aportant 26.000 metres cúbics de sorra de manera artificial, amb la voluntat que el règim natural de vents distribueixi la sorra i reforci l’amplada de la barra litoral. “Les obres es van interrompre uns dies pel temporal, quan l’execució de l’obra estava just a la meitat. I és una llàstima, perquè hauríem pogut evitar el trencament de la barra de sorra d’ara fa un mes”, explica Antoni Espanya, el cap provincial de Costes.

Sediments i dics inflables

Aquestes aportacions de sorra a l’illa de Buda -però també a la platja de la Marquesa- consten al document de propostes que ha impulsat la Taula de Consens i Territori, un ens format per les dues comunitats de regants -la de la Dreta i la de l’Esquerra de l’Ebre- i els set ajuntaments amb terme municipal al Delta. Un document que també recull la construcció de camins de guarda per la costa interior de les badies i la transferència de sediments des dels embassaments al curs baix del riu. Segons l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), caldria transvasar al voltant d’un milió de tones anuals de sediments amb un inversió inicial d’entre quatre i cinc milions d’euros. Però Borés, actual propietari de l’illa, dubta de l’eficàcia i viabilitat de totes aquestes accions, almenys a curt termini: “Les llacunes de l’illa de Buda poden desaparèixer els pròxims deu o quinze anys si no es prenen decisions urgents mitjançant la col·locació de dics o esculleres que frenin la força de les onades. Els moviments de sorra només funcionen a curt termini i quan la transferència de sediments des dels embassaments sigui efectiva, el futur de l’illa ja estarà sentenciat”.

Així, en el debat entre els que aposten per l’aplicació de solucions toves (gestió de sediments, regeneració de platges mitjançant l’aportació de sorres, transformació d’arrossars costaners en aiguamolls o formació de sistemes de dunes) i els que es decanten per mesures més dures (esculleres o barreres físiques, submergibles) no s’arriba al consens. Antoni Espanya, el cap provincial de Costes, assegura que de moment “les obres dures a la costa externa del delta de l’Ebre no són objecte de debat al ministeri i, per tant, la construcció d’esculleres o de dics no està prevista”. En canvi, l’Ajuntament de Deltebre treballa amb una proposta de dics intel·ligents, submergibles i inflables i busca finançament europeu per poder fer les primeres proves.

El portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Manolo Tomàs, considera comprensible que “els propietaris de les zones amenaçades per la regressió estiguin preocupats”. També avisa: “El problema no se solucionarà fins que els sediments tornin a arribar a la desembocadura i per això cal posar d’acord científics, administracions i empreses hidroelèctriques, perquè a més de garantir el transvasament de graves i llims cap al curs inferior del riu, també cal reivindicar un cabal que tingui prou força per impulsar-los Ebre avall”. Tomàs veu molt complicat aquest acord.

I mentre el debat s’eternitza, el litoral de l’illa de Buda va retrocedint a cop de temporal. El mar ha declarat la guerra i la rereguarda encara no té clar com preparar la defensa.

El Delta, una de les zones amb més risc

L’escalfament global castigarà especialment el delta de l’Ebre, que és una de les zones vulnerables de tota la península Ibèrica. Segons un estudi publicat al final d’octubre a la revista Nature Communications, a mitjans del segle XXI bona part d’aquesta gran àrea del sud del país s’inundarà de manera periòdica per la pujada del nivell del mar. Això, si no s’adopten mesures imminents per evitar-ho. Aquest pronòstic ja s’intueix a la mateixa illa de Buda. “Els camps d’arròs potser trigaran més a desaparèixer, però les llacunes, considerades com l’aiguamoll més ben conservat de Catalunya, quedaran cobertes pel mar d’aquí a deu o quinze anys, i amb aquestes la rica diversitat de fauna i flora d’aquest racó del Delta, on ara es calcula que viuen uns 40.000 ocells hivernants”, comenta Borés.

El mateix informe advertia que a partir de l’any 2050 s’inundaran cada any zones costaneres on ara viuen 300 milions de persones, per culpa de l’augment imparable del nivell del mar a causa de la crisi climàtica. La xifra dels 300 milions és el triple de les persones que, fins ara, s’estimava que patirien aquest tipus d’inundacions.