SALUT
Societat 28/01/2017

“Si haguessin trigat cinc minuts més, ara no seria aquí”

Una iniciativa del Servei d’Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM) reuneix en un calendari solidari equips d’emergències amb els pacients que van atendre

Lara Bonilla
8 min
.

BarcelonaEl Servei d'Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM) rep 5.500 trucades diàries. Prop de dos milions a l'any. El 40% de les alertes sanitàries del 2016 es van resoldre telefònicament, però la resta van obligar a mobilitzar diferents recursos. Els professionals que treballen al SEM no acostumen a tornar a veure els pacients que atenen -tot i que a vegades els segueixen a distància- ja que ells només fan front a l'emergència i els traslladen a l'hospital. Ara, per primer cop, una iniciativa solidària ha permès el retrobament entre els pacients i els professionals del SEM que els han atès.

Un infart, un part a l'ambulància, una caiguda des d'un tercer pis, un ofegament en una piscina o una intoxicació greu són alguns dels casos que es recullen al calendari solidari del SEM, que il·lustra amb 12 fotografies de la fotògrafa Sonia Giménez Bellaescusa els emotius retrobaments entre pacients i professionals. L'artífex del projecte és el tècnic d'emergències David Collado, qui destaca que molts pacients tenen ganes de tornar a veure els equips assistencials "per poder agrair el que van fer per ells. "Normalment no tenen l'oportunitat de fer-ho". Aquest cop, sí. Sense dubtar-ho, tothom es va sumar a la iniciativa. Per als professionals, també va ser molt “enriquidor”, ja que els va servir per “expressar sentiments” que normalment es queden per a ells, explica el metge Gilberto Alonso, amb més de 20 anys d’experiència en emergències. Per a ell i els seus companys també va servir per conèixer el pacient mes enllà de la seva malaltia o l’accident.

Els fons que es recaptin per la venda del calendari serviran per finançar dos projectes de l’ONG Save the Children: l’un ajuda famílies monoparentals i l’altre és la compra d’un vaixell de cerca i salvament a la Mediterrània.

“No tots els herois porten capa”

JORDI SOLÉ, motorista de 37 anys va patir un greu accident de trànsit que el va obligar a estar un mes i mig ingressatJORDI SOLÉ

Sortia de la feina i tornava a casa en moto quan a l’altura del passeig de Colom, a Barcelona, se li va creuar un cotxe que intentava entrar en un pàrquing. El Jordi Solé i la seva moto es van arrossegar 26 metres per terra fins que van xocar contra una palmera. Es va trencar el maluc, nou costelles, la clavícula, l’omòplat, tres dents i va patir una hemorràgia interna. “L’únic que recordo és l’impacte contra l’arbre i que no podia respirar bé. Em vaig posar de genolls i em vaig treure el casc per poder respirar i l’últim record que tinc és la veu d’un noi que em va dir: «No pateixis, tot anirà bé». I llavors vaig perdre el coneixement”, explica el Jordi. En despertar, el primer que va veure va ser la cara de la Mar Rodríguez, la infermera de l’equip del SEM que el va atendre. “Em va dir que estava bé, que no patís, i jo vaig voler respondre però no vaig poder. Vaig tornar a perdre el coneixement i em vaig despertar a urgències de l’Hospital del Mar”, recorda el Jordi. Quan l’equip del SEM va arribar, el Jordi estava en estat greu. “Corre!”, li va dir la infermera al Felip Román, el tècnic d’emergències sanitàries que conduïa l’ambulància. “Sabíem que era un pacient greu, que depenia del temps i que necessitava respirar bé, i has d’adaptar la conducció per mantenir les constants vitals del pacient perquè frenar o accelerar pot jugar en perjudici seu”, explica el Felip. Després de passar per l’UCI, el Jordi va estar ingressat un mes i mig a l’hospital i va estar set mesos de baixa. Quan li van proposar de retrobar-se amb l’equip del SEM que el va atendre per formar part d’un calendari solidari, no ho va dubtar. Volia tancar el cercle. “Ells atenen molta gent però per a mi va ser un cas únic. Em preguntava qui em va salvar. També em queda pendent trobar el noi que em va agafar la mà”, destaca.

Es van trobar un dissabte per fer les fotos i el vídeo que formarien part de la iniciativa solidària. Van estar parlant i quan el Jordi va explicar els detalls de l’accident, el Felip va saltar: “Tu ets el del pàrquing!” Aquesta frase va desencadenar un torrent de records i d’emocions. “Vam acabar tots abraçats i plorant”, recorda el Jordi. Per als professionals del SEM, aquesta és la seva feina però per al Jordi ells són el seu “àngel de la guarda”. “Em van salvar la vida, gràcies a ells soc aquí. Si haguessin trigat cinc minuts més o si no ho haguessin fet com ho van fer, ara no seria aquí. Dir-ho és fàcil, però té un pes molt gran”.

Tot i que es va vendre la moto que conduïa aquell 25 de maig del 2015 perquè li portava massa records, manté intacta la seva afició per aquests vehicles. Això sí, ha canviat la manera com es mira la vida. El Felip reconeix que a la feina tenen una “màscara que els protegeix”, però que després surten totes les emocions. “No som màquines”, diu el Felip, que recorda molt bé el que el Jordi els va dir quan es van retrobar: “No tots els herois porten capa”.

Protagonistes del calendari solidari del SEM

“Cada equip que ve, li salva la vida”

LUCÍA NAVARRO pateix la síndrome de Dravet, una malaltia que li provoca convulsions que requereixen de la intervenció del SEMLUCÍA NAVARRO

La mare de la Lucía Navarro, la Vanessa Nicolau, explica que la seva filla és, malauradament, pacient VIP del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM). Ja l’han hagut d’atendre en diverses ocasions per les convulsions que li provoca la síndrome de Dravet, una malaltia rara d’origen genètic que es caracteritza per convulsions tant en un context febril com en absència de febre. El 16 de juny de l’any passat, la reacció a una vacuna li va desencadenar una crisi enmig del carrer quan anaven a buscar el germà gran, el Joan, a l’escola. La seva mare va entrar a un forn de pa des d’on van avisar al SEM mentre li administrava la medicació de rescat. “La Lucía va convulsionar, va costar molt estabilitzar-la i com que la freqüència cardíaca no era bona, la van portar a la Vall d’Hebron, on li van induir el coma”, explica la Vanessa.

La Mar Campuzano era la infermera que la va atendre. “Nosaltres som una unitat de suport vital avançat d’adults i, tot i que també fem pediatria, no és la nostra especialitat. Però tot l’equip va actuar amb molta serenitat i coordinació i és un servei que va anar molt bé”, recorda.

No és el primer cop que la Lucía tenia un episodi de convulsions. Anteriorment fins i tot havia patit una aturada cardiorespiratòria. “Hem hagut de trucar tants cops perquè vinguin que quan no repetim infermera, repetim metge, i això va bé perquè ja saben la història i saben com actuar”, destaca la Vanessa. Per aquest motiu, quan la Mar va pensar en un pacient amb qui retrobar-se, de seguida li va venir al cap la Lucía. “És també un homenatge a tots els companys perquè nosaltres som només un dels equips que l’han atès”, destaca la Mar.

De la seva feina li agrada que cada dia sigui diferent. “La gent va a treballar i sap què es trobarà. Jo no”, diu. A cada servei ha de donar el 100%. “La vida de la gent depèn molt de la teva actuació i intentes fer-ho el millor que saps”, diu. Reconeix que hi ha situacions que “toquen”, sobretot quan hi ha nens o gent jove implicada. “Som persones, però intentes no endur-te la feina a casa”. A la Vanessa, el que més li sorprèn és la calma que transmeten. “És tot molt mecànic i en un ambient relaxat malgrat la gravetat. Tenen una capacitat de treball que a tu et fa sentir més tranquil·la”, diu. “Cada equip que ve li salva la vida”.

La Lucía és una nena feliç que aviat farà dos anys. Parla molt poc i no camina, perquè la malaltia també li provoca un retard motor i cognitiu. Però el pitjor, diu la seva mare, són les crisis convulsives que pateix -de més de 20 minuts- i que es poden desencadenar per qualsevol motiu, ja sigui una emoció o un canvi de temperatura. Ara mateix no hi ha cap tractament per curar la malaltia però sí per pal·liar-ne els símptomes. La Lucía pren tres fàrmacs antiepilèptics per “evitar les crisis o, almenys, reduir-ne la durada”, ja que en cada crisi es frena el seu desenvolupament. La malaltia de la Lucía condiciona la vida familiar. “El més dur són les nits. Hi ha un 20% de risc de mort sobtada i la vigilància és constant”, reconeix la Vanessa. No obstant, intenten “fer vida normal” perquè tant ella com el seu germà, que també pateix d’una altra manera, puguin gaudir de la seva infantesa. Ara estan bolcats a donar a conèixer la malaltia i recaptar diners per a la investigació.

Protagonistes del calendari solidari del SEM

“És un cas insòlit haver quedat tan bé”

BEATRIZ GARCÍA va patir, amb 50 anys, un infart greu i els equips d’emergència li van practicar maniobres de reanimació durant una horaBEATRIZ GARCÍA

Va sentir un dolor molt fort al pit i, de seguida, la Beatriz García, de 50 anys, es va adonar que estava patint un infart. Encara era conscient quan va arribar a casa la primera ambulància. Minuts després va entrar en parada cardiorespiratòria i es va requerir la intervenció d’una segona unitat d’emergències, que va estar-se una hora reanimant-la a casa, un procediment gens habitual. El metge del SEM, Gilberto Alonso, recorda “perfectament” aquest servei. “Va ser una reanimació cardiopulmonar molt llarga i normalment això no sol acabar bé. Però la Beatriz tenia un ritme desfibril·lable: el seu cor mecànicament no bategava però elèctricament tenia possibilitats, i aquestes possibilitats es van mantenir fins que la vam estabilitzar. Si hagués tingut un altre ritme, no hauríem estat una hora, sinó la mitja hora que marca el protocol”, recorda. “Sé que sona poc científic, però crec que ella tenia moltes ganes de viure”, afegeix.

El marit i dos dels tres fills de la Beatriz eren a casa mentre l’equip d’emergències es deixava la pell reanimant-la. “Veus la cara de pànic dels familiars, la gent s’adona que és una situació límit, però és la nostra feina i aquesta té una part d’automatisme i fredor, i és bo que sigui així”, diu Gilberto Alonso, que destaca que sobretot la seva “és una feina d’equip”. “Nosaltres li vam donar l’oportunitat d’arribar a l’hospital, però qui realment la cura és el cardiòleg intervencionista. Nosaltres som una part més. Els del SEM portem l’hospital a fora, però no som ningú sense un hospital al darrere. Que ella torni a casa i faci vida normal és fruit de la coordinació d’un munt de gent”, diu el Gilberto, que renega de la pàtina d’heroïcitat que a vegades es dona a la seva feina.

La Beatriz va tornar a patir una aturada a l’hospital i també se’n va sortir. Va passar dues setmanes a l’UCI, una de les quals sedada, i es va recuperar sense seqüeles. “És un cas insòlit haver quedat tan bé. El cervell no va patir per manca d’oxigen. Els hi dec tot. Al cap i a la fi, a l’informe mèdic hi diu mort sobtada”, explica la Beatriz, que durant molt de temps va tenir malsons relacionats amb aquell fatídic 21 de novembre del 2015. Per a ella va ser molt “emocionant” retrobar-se amb l’equip que la va atendre. No els recordava perquè estava inconscient. “Van estar molt de temps reanimant-me i els estic molt agraïda”, diu. Metge, infermera i tècnic li van explicar com havia anat tot i li van ensenyar a fer tècniques de reanimació. Per a Alonso, és una assignatura pendent entre la població. “Per aconseguir que el temps que el malalt passa sense que li arribi sang al cervell sigui el menor possible, és bàsica la reanimació cardiopulmonar, que hauria de formar part de l’educació ciutadana”, reivindica.

Els fons que es recaptin per la venda del calendari serviran per finançar dos projectes de l'ONG Save the Children.

stats